Apunts sobre el tema

1. 8. EL PERÍODE D’ENTREGUERRES
1. EL PRECARI TRIOMF DE LES DEMOCRÀCIES
2. LA GRAN DEPRESSIÓ
3. EL FEIXISME ITALIÀ
4. EL NAZISME ALEMANY
5. HITLER I L’ANTISEMITISME (fotocòpia)
Quan va acabar la Primera Guerra Mundial, la democràcia semblava consolidada a
Occident, però al llarg del període d’entreguerres (1919-1939), enmig de greus
problemes econòmics i socials que van culminar en la crisi de 1929, es va produir un
retrocés general dels règims democràtics i un ascens dels totalitarismes. Aquests règims
totalitaris eren contraris a la democràcia liberal, a l’individualisme, als drets humans i a
les llibertats civils; en definitiva, rebutjaven les idees que havien triomfat a la Revolució
Francesa i s’havien estès des d’aleshores per tot el món occidental. Durant els anys 20,
el triomf del feixisme italià va contribuir al fet que s’instal·lessin règims dictatorials en
altres països europeus. La crisi econòmica dels anys 30 i l’arribada del nazisme a
Alemanya encara va fer més crua aquesta onada autoritària.

2. 1. EL PRECARI TRIOMF DE LES DEMOCRÀCIES
Després de la victòria dels aliats en la Primera Guerra Mundial i la desaparició dels
antics imperis europeus, la democràcia parlamentària semblava consolidada a tot
Europa. Tanmateix, durant el període d’entreguerres sorgeix el feixisme i es produeix
l’ascens dels règims autoritaris, com a conseqüència de la greu crisi econòmica i social
que agita Europa.
La democràcia triomfant al final de la guerra
La victòria dels aliats en la Primera Guerra Mundial es va identificar amb una victòria
de la democràcia parlamentària, ja que aquest era el sistema polític vigent en els països
vencedors. Els imperis autoritaris van ser substituïts per repúbliques que van adoptar les
institucions i les principis característics de les democràcies occidentals: governs
lliurement escollits, assemblees o parlaments representatius, reconeixement dels drets i
llibertats dels ciutadans, etc.
Al començament dels anys 20, tots els països europeus, tret de la Rússia soviètica,
tenien règims parlamentaris representatius.
El retrocés de la democràcia durant els anys 20 i 30
Aquest període d’entusiasme general en què la democràcia semblava estar ben
establerta va ser breu. Ja durant els primers anys 20, la democràcia va sofrir un retrocés
molt fort, sobre tot a l’Europa central i de l’est, i a l’Europa mediterrània. El feixisme es
va imposar a Itàlia (1922) i també es van produir crisis de la democràcia a Turquia,
Polònia, Bulgària, Espanya (1923, Primo de Rivera) i Portugal (1926).
Durant els anys 30, a causa de la crisi del 29, l’onada autoritària encara es va estendre
més. El descrèdit dels règims democràtics, incapaços de solucionar la crisi, va afectar
nombrosos països, especialment aquells que acabaven d’implantar la democràcia:
Alemanya, Àustria, Espanya, Romania, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Iugoslàvia i
Grècia.

3. L’ascens del feixisme: condicions i característiques
El naixement del feixisme en països com Itàlia o Alemanya es deu a una sèrie de
condicions prèvies: un Estat liberal dèbil i inestable, una massa de ciutadans frustrats,
poderosos moviments proletaris d’esquerres i un ressentiment nacionalista contra els
tractats de pau que havien posat fi a la Primera Guerra Mundial.
[Cal diferenciar el totalitarisme feixista dels règims autoritaris de dretes que van arribar
al poder en aquells anys en diversos països europeus, molts dels quals eren reaccionaris
o conservadors de vell encuny, però no pas feixistes (TUSELL)].
Els règims feixistes comparteixen l’ultranacionalisme, l’anticomunisme i
l’antiliberalisme. Però, a més, tenen una sèrie de característiques pròpies:
1. Es basen en un sistema de partit únic.
2. Recorren a la mobilització permanent de les masses (desfilades, concentracions,
etc.).
3. Reten culte al líder carismàtic (el Duce a Itàlia, el Führer a Alemanya).
4. Aspiren a una transformació radical de la societat amb la creació d’un “nou
Estat”.
5. Obtenen, sobre tot, el suport de les classes mitjanes i mitjanes baixes de la
societat i exerceixen un poderós atractiu sobre els joves.
6. Exalten la violència i la guerra, fet que implica una afany expansionista.

4. 2. LA GRAN DEPRESSIÓ
El món capitalista estava acostumat a l’existència de fluctuacions o cicles, amb fases
d’expansió seguides de fases de depressió. Però el que va passar entre el 1929 i el 1933
va ser molt més greu que un període econòmic descendent. Va ser la recessió més
dramàtica que mai no havia sofert l’economia capitalista mundial, que va semblar que
s’esfondrava completament. L’epicentre d’aquesta catàstrofe es va situar als Estats
Units, però va tenir repercussions mundials.
Les repercussions econòmiques de la I Guerra Mundial
Europa va acabar la guerra amb una profunda crisi econòmica. Els aliats europeus
havien d’afrontar en aquell moment el pagament d’elevats deutes de guerra contrets
amb els Estats Units; d’altra banda, Alemanya va sol·licitar durant els anys vint
importants préstecs als americans per poder pagar les reparacions de guerra que van
imposar els vencedors en els tractats de pau. D’aquesta manera es va anar recuperant
lentament l’economia europea, però a costa d’una excessiva dependència respecte de
l’economia nord-americana.
La fragilitat de l’hegemonia nord-americana: el crac de Wall Street
Quan va acabar la guerra, els EUA s’havien convertit en la primera potència econòmica.
Durant uns anys, aquest país va viure en un ambient d’optimisme que s’aguantava en
dos fràgils pilars: la superproducció i l’especulació financera.
Com a conseqüència dels avenços tecnològics que s’havien produït durant la guerra, hi
va haver una gran expansió de la producció, tant en la indústria com en l’agricultura. De
fet, la producció era més alta del que la demanda dels consumidors podia absorbir. Per
estimular la demanada, als EUA es va recórrer, cada cop més, a la venda a terminis, fet
que permetia comprar als que no tenien diners per pagar. No obstant això, el
desequilibri entre oferta i demanda a favor de la primera va produir un augment continu
d’excedents que quedaven sense vendre, la qual cosa finalment va produir
l’enfonsament dels preus.

5. El descens dels preus va repercutir, al seu torn, en la borsa. Durant anys, l’optimisme
regnant i l’ànsia d’enriquiment fàcil van dur molta gent a invertir en la borsa. Quan els
preus van començar a baixar, fet que va provocar un descens en la cotització dels valors
borsaris i això, al seu torn, va donar lloc a una febre de venda d’accions en un cercle
viciós que finalment va conduir al famós crac de la borsa de Nova York (Wall Street),
l’octubre de 1929.
Les conseqüències de la crisi de 1929: l’efecte dòmino
L’enfonsament de la borsa va provocar l’anomenat efecte dòmino, que va anar derruint
d’una en una les peces de l’economia nord-americana. Grans empreses i milers de petits
accionistes es van arruïnar. Aquest darrers es van veure obligats a retirar els seus
estalvis dels bancs (moguts pel pànic). Els bancs, al seu torn, no van poder continuar
concedint crèdits. Com que no es podia comprar a terminis, la demanda encara es va
contraure més, per la qual cosa l’activitat industrial es va reduir dràsticament. Les
fallides de bancs i empreses es van succeir. L’atur i la disminució de salaris van
provocar un descens en picat de la demanda.
Però no tan sols l’economia nord-americana va quedar desfeta; aviat la crisi es va
propagar a altres països. Els Estats Units van retirar els crèdits a Europa, i això va
provocar l’enfonsament de les economies europees que s’aguantaven amb els préstecs
americans. Europa, al seu torn, va deixar de comprar productes a la resta del món, de
manera que els països que depenien de l’exportació d’aliments i primeres matèries tanbé
van veure com les seves economies s’esfondraven.

6. 3. EL FEIXISME ITALIÀ
Els moviments feixistes, en auge durant el període d’entreguerres, deuen el nom a
l’experiència italiana. A Itàlia, Mussolini va implantar un règim totalitari antidemocràtic
basat en la dictadura del partit feixista i el culte a la figura del Duce.
La crisi italiana de postguerra
Itàlia presentava, després de la Gran Guerra, tots els símptomes d’una greu crisi social i
moral.
Els italians, que havien combatut en la guerra en el bàndol dels aliats, es van sentir
estafats perquè en els tractats de pau van rebre molt menys del que els havien promès.
Els greus problemes econòmics de la postguerra, van fer augmentar l’atur i la pobresa,
fet que va contribuir a que una gran part de la classe obrera abracés opcions polítiques
revolucionàries d’esquerres (comunistes i anarquistes). El règim de democràcia
parlamentària semblava incapaç de controlar l’agitació i el descontentament social que
hi havia. En aquest context van començar a actuar els fasci, grups armats i uniformats
(els camises negres), que es van enfrontar violentament amb el que anomenaven “perill
roig”, és a dir, amb les organitzacions proletàries.
Mussolini i la “Marxa sobre Roma”
Benito Mussolini, que abans de la guerra havia estat un periodista militant del partit
socialista, va fundar al final del conflicte el Partit Nacional Feixista. Aleshores, la seva
ideologia havia derivat cap a un nacionalisme extrem. El seu ideal era una Itàlia forta i
respectada al món, i tenia clar que els polítics tradicionals no podien assolir aquest
objectiu. Calia instaurar un Estat nou, tasca que correspondria als feixistes un cop
haguessin aconseguit el poder.
L’octubre de 1922, Mussolini va decidir que el moment havia arribat i va donar ordre
als grups feixistes de les diferents parts d’Itàlia d’avançar cap a la capital. Va ser
l’anomenada Marxa sobre Roma. El rei Víctor Manuel III va convidar el líder feixista a
formar govern i, amb el consentiment del Parlament, se li van atorgar plens poders,

7. pensant que potser Mussolini podria portar l’ordre i l’estabilitat a un país tremendament
convuls.
L’Estat feixista italià
Un cop al poder, Mussolini es va dedicar amb astúcia i àmplies dosis de coacció i
violència a convertir el sistema parlamentari en una dictadura de partit únic (el feixista)
el cap totpoderós del qual era ell mateix.
La intenció de crear un Estat corporatiu, en el qual la lluita de classes havia de ser
substituïda per una perfecta harmonia entre empresaris i obrers, es va materialitzar en la
prohibició del dret de vaga i la limitació de la llibertat de moviments dels treballadors,
que es van veure obligats a afiliar-se a les corporacions feixistes.
No obstant això, la repressió de l’Estat feixista italià no va ser tan brutal com la que va
dur a terme Hitler a Alemanya, i algun dels trets més característics (detestables) del
règim nazi, com ara el racisme i l’antisemitisme, eren absents a Itàlia fins a una època
tardana, 1938, en què Mussolini va començar a actuar en aquest terreny en sintonia amb
Hitler. En canvi, el feixisme italià sí que compartia amb el nazisme una vocació
expansionista en política exterior, l’acte més destacat de la qual va ser la conquesta
d’Abissínia (Etiòpia) l’any 1935.

8. 4. EL NAZISME ALEMANY
El terrible impacte que va sofrir Alemanya per la crisi del 29, juntament amb la debilitat
del seu sistema parlamentari, van propiciar l’arribada de Hitler al poder. Un cop hi va
ser, els nazis van establir una dictadura totalitària que va controlar aferrissadament la
societat alemanya per encaminar-la cap a la guerra.
Les causes de l’ascens del nazisme
El tractat de Versalles, que culpava Alemanya de la guerra i li imposava unes fortes
reparacions econòmiques, va constituir una gran humiliació nacional que va ser el caldo
de cultiu perquè hi arrelés una ideologia com la nazi, que aspirava a la revenja.
L’ascens del nazisme també es va produir per la debilitat i la inestabilitat del règim
democràtic de la República de Weimar, que va substituir la monarquia després de la
derrota alemanya. En els seus 14 anys d’existència, hi va haver 20 governs diferents.
Les dificultats econòmiques sempre van ser un obstacle per al règim. La
desmobilització després del final de la guerra i la duresa del tracte dels vencedors van
comportar l’atur i la indigència per a molts alemanys.
El programa de Hitler durant els anys 20
En aquesta situació de caos econòmic i polític va sorgir el Partit Nacional Socialista,
dirigit per Adolf Hitler des de 1921. Hitler era un líder carismàtic que posseïa una
extraordinària capacitat d’oratòria per exaltar les masses. Sota el seu comandament, el
partit nazi es va convertir en un moviment ben organitzat i dinàmic que desplegava una
àmplia i eficaç activitat propagandística.
El 1923, Hitler va tractar de prendre el poder de manera violenta, però l’anomenat
Putsch de Munic va fracassar i Hitler va passar un any a la presó, durant el qual va
escriure el llibre Mein Kampf (La meva lluita), en el qual exposava clarament i
explícitament el seu programa:
1. Poder dictatorial

9. 2. Rearmament
3. Expansió territorial del Reich
4. Aniquilació dels jueus
Hitler va abandonar la idea d’un nou intent de cop d’Estat, i es va proposar arribar al
poder per mètodes que fossin constitucionals, o que com a mínim ho assemblessin.
L’Estat nacionalsocialista alemany
El fet decisiu, que va fer que el partit nazi es convertís en un autèntic fenomen de
masses al començament de la dècada dels anys 30, va ser la terrible convulsió que va
produir en la societat alemanya la Gran Depressió de 1929-1933. Quan va acabar el
1932, hi havia gairebé set milions de desocupats, el 35% de la població activa. Les
mesures adoptades per combatre la crisi no van funcionar i els antagonismes socials
eren cada cop més forts. En les eleccions de 1928 per al Reichstag (Parlament), el partit
nazi tan sols va aconseguir 12 escons; en les celebrades el 1930 ja en va aconseguir 107,
i en les de 1932 en va obtenir 230.
El 30 de gener de 1933, Hitler va ser nomenat canceller d’un govern de coalició. Un any
més tard va aconseguir poders dictatorials i va anul·lar drets i llibertats fonamentals.
Instal·lats al poder, els nazis van desencadenar una campanya de violència, terror,
assassinat i intimidació contra trots els seus oponents, sobre tot contra socialistes i
comunistes i, per descomptat, contra els jueus; en poc temps, les presons es van omplir
de presoners polítics. Tots els partits van ser dissolts excepte e nazi. En el terreny
econòmic, es va desenvolupar la producció industrial armamentística i la construcció
d’autopistes i ferrocarrils alhora que disminuïa ràpidament l’atur. Hitler estava posant
en marxa en programa anunciat al Mein Kampf, i així preparava el país per a la guerra.