Resum sobre els personatges més importants de la Segona República

1. PERSONATGES DE LA SEGONA REPÚBLICA
Aguirre y Lecube, José Antonio de (1903-1960)
Polític basc. Membre d'una família burgesa de Bilbao, es llicencià en dret a la Universitat de Deusto.
Inicià l'activitat política com a president de les joventuts d'Acció Catòlica de Biscaia. El 14 d'abril de
1931, amb un grup de correligionaris, proclamà la República Basca des de l'ajuntament de Guetxo. La
iniciativa no tingué conseqüències, però contribuí a fer-lo destacar entre els dirigents del Partit
Nacionalista Basc. Fou diputat de les tres legislatures de la República, i com a alcalde de Guetxo presidí
la comissió d'alcaldes que fou designada per a estructurar l'Estatut d'Estella. Des del 1931 la seva
personalitat s'imposà com la més destacada i decidida del partit, i assolí un paper fonamental en la seva
evolució durant la República, que fou explicada en el seu llibre Entre la libertad y la revolución 1930-
1935 (Bilbao 1935). Quan s'esdevingué l'aixecament del 1936, el Partit Nacionalista Basc romangué al
costat de la república, i les corts aprovaren l'estatut d'autonomia d'Euskadi (1 d'octubre). Aguirre fou
elegit lehendakari (president) del govern basc (7 d'octubre), al davant del qual reforçà la unió entre
el seu partit i els del Front Popular, mantingué l'ordre i el culte religiós a la rereguarda i incrementà
l'esforç militar; a la darrera fase de la lluita a Biscaia assumí personalment el comandament de les
forces armades. El mes d'agost de 1937 s'instal·là amb la delegació basca a Barcelona, i el gener del
1939, es traslladà, amb el seu govern, a París. La Segona Guerra Mundial el sorprengué al N de França, i
després d'una sèrie de peripècies a Bèlgica i a Alemanya, que foren narrades en el seu llibre De
Guernica a Nueva York, pasando por Berlín (1943), arribà a Amèrica. El 1945, abans de la fi de la
Segona Guerra Mundial, retornà a París, on reorganitzà el govern basc a l'exili, el qual presidí fins al
final de la seva vida.
Albornoz, Álvaro de (1879-1954)
Polític i escriptor. Ingressà al Partido Republicano Radical el 1909 i fou elegit diputat l'any següent. A
causa de la corrupció d'aquest partit, l'abandonà, i el 1929 creà, amb Marcel·lí Domingo, el Partido
Radical Socialista. A l'adveniment de la República (1931) formà part del govern provisional com a
ministre de foment i, després, fou ministre de justícia amb el govern d'Azaña. Elegit president del
tribunal de garanties constitucionals, dimití com a protesta per la repressió dels fets d'octubre del
1934. El 1936 fou nomenat ambaixador a París, i, acabada la guerra civil, presidí el govern de la
República a l'exili (1945-46).

2. Alcalá Zamora y Torres, Niceto (1877-1949)
Polític i jurista. Fou elegit diputat el 1905 com a membre del Partido Liberal. En fraccionar-se aquest,
s'incorporà al grup de García Prieto, que el nomenà ministre de foment (1917) i de guerra (1922). El
1930 es declarà republicà i formà part del comitè revolucionari. Com a cap d'aquest comitè, exigí el
traspàs de poders després del triomf electoral de l'abril del 1931 i presidí el govern provisional. Davant
les posicions laiques i reformistes de la majoria parlamentària, dimití (octubre), però, dos mesos més
tard, acceptà la presidència de la república. Durant el seu mandat es mantingué en una posició
conservadora i intentà, debades, de crear un partit centrista, per tal d'estabilitzar el règim republicà.
En conseqüència, topà tant amb els partits d'esquerra com amb els de dreta, els quals frenà en ocasió
de la repressió del 1934. Després del triomf del Front Popular en les eleccions del febrer del 1936, fou
destituït per les corts, per iniciativa dels partits d'esquerra (7 abril) i marxà a França, des d'on
posteriorment passà a l'Argentina.
Azaña y Díaz, Manuel (1880-1940)
Polític i escriptor castellà. Fill d'una família benestant, estudià al col·legi dels agustins d'El Escorial; el
1900 es doctorà en dret per la universitat de Madrid. Fou, per oposició, alt funcionari de la Direcció
General de Registres, i exercí els càrrecs de secretari de l'Institut de Dret Comparat i de secretari
de l'Ateneu de Madrid (1913-19), del qual fou elegit president el 1930. El 1911, una beca de la Junta
d'Ampliació d'Estudis li permeté de realitzar el seu primer viatge a França, la vida política i
intel·lectual de la qual arribà a conèixer profundament, cosa palesa ja en el seu primer llibre (Estudios
de política francesa contemporánea. La política militar,1919). La seva vocació d'escriptor i de crític
literari, tot i que es manifestà molt aviat, no començà a arrelar en obres de relleu fins als anys vint:
diversos estudis sobre Juan Valera i Pepita Jiménez (el 1926 obtingué el Premio Nacional de Literatura
amb una Vida de don Juan Valera); El jardín de los frailes (1927), novel·la autobiogràfica; el drama La
corona (1928); Plumas y palabras (1930), volum que recull els seus principals assaigs apareguts en les
revistes de les quals havia estat director: "La pluma" (1920-23) i "España" (1923-24); La invención del
Quijote y otros ensayos (1934), etc. Paral·lelament a aquesta tasca d'home de lletres, la seva lucidesa i
el seu excepcional domini de la llengua castellana (evidenciat també en traduccions com les Memorias de
Voltaire i La Biblia en España de George Borrow), Azaña s'anà afermant com un dels comentaristes
polítics més aguts del sector republicà. El 1925 fundà l'agrupació Acción Republicana, a la qual
s'adheriren les principals tendències republicanes. Després de la caiguda de Primo de Rivera fou un dels
signants del pacte de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930), i membre del comitè executiu revolucionari
sortit d'aquesta reunió. En proclamar-se la República (14 d'abril de 1931) formà part del govern
provisional com a ministre de la guerra. En aquell temps Azaña era poc conegut fora dels medis literaris

3. i polítics de Madrid, però molt aviat passà a ésser considerat "la revelació de la República", la
personalitat dominant en el govern i, en les primeres corts del nou règim, a l'octubre del 1931, substituí
Alcalà Zamora en la direcció del gabinet tot conservant la cartera de la guerra. L'orientació
d'"esquerra liberal burgesa" seguida per la política governamental fins al setembre del 1933
(reorganització de l'exèrcit, disposicions relatives al culte i a la clerecia, estatut de Catalunya, reforma
agrària lenta, etc) respongué bàsicament a les inspiracions d'Azaña, i aquest període de la història de la
República ha estat denominat ben justament "bienni azañista". L'entesa entre els radicals i els de la
CEDA, que governà després de les eleccions del novembre del 1933, s'esforçà a enderrocar l'obra
d'Azaña, el qual, arran de la insurrecció del 6 d'octubre de 1934, que el sorprengué a Barcelona, i en la
qual no estava compromès, fou empresonat i sotmès a procés. D'aquesta crisi, en sortí enfortit
políticament. Reorganitzà el seu partit (denominat ara Izquierda Republicana), que absorbí l'ORGA
(autonomistes gallecs) i la majoria dels radical-socialistes, i s'erigí en el puntal burgès del Front
Popular. La victòria d'aquest en les eleccions del febrer del 1936 portà novament Azaña a la direcció
del govern, i al maig del mateix any fou elegit president de la República, càrrec que exercí durant la
guerra civil fins al febrer del 1939, que dimití, un cop hagué passat a França a l'acabament de la guerra
a Catalunya. En 1966-68, a Mèxic, hom publicà les seves Obras completas, que contenen, a més
un Diario íntimo, inapreciable per a l'estudi de la història política de la República i de la complexa
personalitat de l'autor.
Besteiro Fernández, Julián (1870-1940)
Polític castellà. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza. Es doctorà en lletres a Madrid el 1895 i
fou catedràtic de lògica a la universitat de Madrid (1912). Fou membre del Partido Socialista Obrero
Español i de la Unió General de Treballadors. L'any 1916 fou destituït, processat i empresonat a
Cartagena per activitats revolucionàries i posteriorment reintegrat a la seva càtedra. Formà part, amb
Andrés Saborit, Daniel Anguiano i Francisco Largo Caballero, del comitè de la vaga general del 1917.
Detingut i empresonat, fou alliberat l'any següent en ésser elegit diputat a corts. Durant la Dictadura
del general Primo de Rivera fou elegit president de la comissió executiva del PSOE i de la UGT (1928),
càrrec que ja d'una manera no oficial acomplia des del 1925. L'any 1931 fou president de les corts
constituents que aprovaren l'Estatut de Catalunya el 1932. Dirigí la fracció moderada i reformista del
partit, contrària a les tesis radicals de Largo Caballero. Aquest enfrontament provocà la seva dimissió
del comitè espanyol de la UGT. Al final de la guerra civil de 1936-39 dirigí a Madrid, amb el coronel
Casado, el Consejo de Defensa Nacional (març del 1939). Un consell de guerra el condemnà a reclusió
perpètua i morí l'any 1940 a la presó de Carmona (Sevilla).

4. Calvo Sotelo, José (1893-1936)
Polític. Fou advocat de l'estat i inicià la carrera política al costat d'Antoni Maura, que el nomenà
governador civil de València (1921-22). Durant la Dictadura de Primo de Rivera ocupà els càrrecs de
director general d'administració local (1923-25) i ministre de finances (1925-30), des dels quals
redactà l'Estatut Municipal (1924), introduí el sistema de «pressuposts extraordinaris», creà el
monopoli de petrolis i, durant la crisi del 1929, intentà de mantenir la paritat internacional de la
pesseta (per la qual cosa fou combatut, entre altres, per Francesc Cambó). Instaurada la república
(1931), s'exilià a Portugal i després a França (on entrà en contacte amb Charles Maurras). Influït per
l'exemple italià d'organització de l'estat, es mostrà partidari del poder unipersonal i de les institucions
corporativistes. Després de l'amnistia del 1934 fou nomenat de nou diputat. De cara a les eleccions del
1936 constituí una coalició de dretes, a la qual no s'integraren ni la CEDA ni Falange Española. El seu
assassinat per uns guàrdies d'assalt (13 de juliol de 1936) precipità l'alçament militar (17 de juliol).
Cambó i Batlle, Francesc (1876-1947)
Polític, advocat i financer. Un dels màxims dirigents del sector de centre-dreta del moviment
catalanista i gran propulsor de la cultura catalana. Era fill d'una família de classe mitjana originària de
Besalú. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a Barcelona. Afiliat al moviment
estudiantí catalanista, fou elegit president del Centre Escolar Catalanista. Acabats els estudis, treballà
com a passant de Narcís Verdaguer i Callís. Participà en la fundació de la Lliga Regionalista i en fou
dirigent fins a la seva desaparició (1936). El 1901 fou elegit regidor de Barcelona, càrrec en el qual
revelà uns extraordinaris dots d'organitzador. Participà de manera decisiva en l'organització del
moviment de la Solidaritat Catalana; a l'abril del 1907 fou ferit en un atemptat perpetrat per elements
lerrouxistes. Elegit diputat, es revelà com un hàbil parlamentari i com un dels millors oradors polítics
de l'època. Tanmateix, fou derrotat en les eleccions a diputats del 1910, després de la Setmana
Tràgica. El 1917 fou un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però l'orientació revolucionària
que aquesta prengué, després de la vaga general del mes d'agost, el decantà cap a una solució de
compromís. La mort d'Enric Prat de la Riba (agost del 1917) el convertí en el màxim dirigent de la Lliga
Regionalista i, en reunir-se novament a Madrid l'Assemblea de Parlamentaris, proposà a Alfons XIII de
constituir un govern de concentració per resoldre la crisi política. Format aquest (1917), en el qual
participà per primera vegada un membre de la Lliga, Joan Ventosa i Calvell, desaparegué el moviment de
l'Assemblea de Parlamentaris i se salvà la monarquia constitucional. El 1918, nomenat ministre de
Foment en el gobierno nacional, presidit per Antoni Maura, impulsà eficaçment les obres públiques, com
exposa el seu llibre Vuit mesos en el Ministeri de Foment (1919). El 1921 ocupà el ministeri de finances

5. en un nou govern de Maura i publicà El problema ferroviario en España. El fet de no poder aconseguir
l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, reclamat en una intensa campanya per les forces polítiques de
Catalunya (1918), minvà el seu prestigi polític en un sector del catalanisme, que qüestionà el seu
intervencionisme en la política espanyola. Pel juny del 1923, després de la creació d'Acció Catalana i del
triomf electoral d'aquest partit, renuncià a l'acta de diputat, es retirà de la vida política i emprengué
un dels seus llargs viatges. En caure la Dictadura (1930), el general Berenguer, encarregat de
reinstaurar la normalitat constitucional, li demanà col·laboració. Uns quants mesos després, davant el
clima revolucionari intentà de sostenir la monarquia amb la creació d'un partit general espanyol, el
Centro Constitucional, on s'hauria d'integrar la Lliga, que havia anat abandonant la doctrina nacionalista
de Prat de la Riba. La proclamació de la Segona República Espanyola (1931) féu fracassar aquell intent, i
Cambó es traslladà a l'estranger. No havent estat elegit diputat, no pogué participar en la discussió
parlamentària de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. En transformar-se la Lliga Regionalista en Lliga
Catalana (febrer del 1933), continuà essent-ne un dels màxims dirigents. Diputat a les corts del
novembre del 1933, després dels fets del Sis d'Octubre de 1934 hi tornà a afirmar la realitat del
problema català i defensà el manteniment del règim estatutari de Catalunya. En les eleccions del febrer
del 1936, tornà a quedar-se sense acta. L'alçament militar del juliol d'aquell any, en la preparació del
qual no havia intervingut, el sorprengué a l'estranger, on continuà residint durant tota la guerra. Es
declarà antifeixista i antidictatorial, però, alarmat davant un possible triomf revolucionari, es decantà
per la Junta de Burgos, que ell ajudà econòmicament. Protegí també exiliats catalans de diverses
tendències. Acabada la guerra civil, preferí de continuar vivint a l'exili, especialment a Suïssa.
Esclatada la Segona Guerra Mundial, per l'abril del 1940 es traslladà als EUA. L'any següent anà a
l'Argentina, on residí fins a la mort.
Casares Quiroga, Santiago (1884-1950)
Polític i advocat gallec. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (1930) i diputat a corts per
l'ORGA (Organització Republicana Gallega Autònoma), partit que dirigí i que fusionà, el 1936, amb la
Izquierda Republicana. Des de la proclamació de la República (1931) ocupà diversos ministeris: de
marina (1931), de governació (1931-33) i d'obres públiques (1936). En accedir Azaña a la presidència de
la República, li encarregà de formar govern (13 de maig de 1936), en el qual es reservà la cartera de
guerra. Essent president del govern, hagué de fer cara a les difícils circumstàncies de l'aixecament
militar i de la subsegüent revolució popular del juliol del 1936; intentà, infructuosament, de mantenir la
legalitat constitucional i s'oposà a la distribució d'armes al poble. Dimití el mateix 18 de juliol. S'exilià
a França.

6. Chapapietra y Torregrosa, Joaquín (1871-1951)
Polític i financer. Fou ministre de treball en el govern de García Prieto (1922). A l'adveniment de la
República (1931) dirigí, amb Miquel Maura, la propaganda electoral de Derecha Republicana i es
presentà a les eleccions a les corts del 1933 amb la Unió de Dretes alacantina. Durant el Bienni Negre,
a la crisi del govern de Lerroux arran de l'afer de l'estraperlo, Alcalá Zamora li encarregà la formació
d'un nou govern (5 de setembre de 1935), en la qual col·laboraren la CEDA, els radicals, els agraris i la
Lliga Catalana. A més de la presidència del consell, es reservà la cartera de finances i aconseguí
d'augmentar la cotització del deute estatal. Però l'oposició de la CEDA al nou pressupost i un nou
escàndol dels radicals (l'acusació de malversació d'Antonio Nombela) ocasionaren la crisi del govern
(desembre del 1935). Fou ministre de finances en el govern de Portela Valladares (febrer del 1936) i
diputat del Front Popular el 1936. Les seves memòries polítiques, escrites el 1937, foren publicades el
1971: La paz fue posible.
Companys i Jover, Lluís (1882-1940)
Polític. Fill d'una família benestant de llauradors. Cursà la carrera de dret a la Universitat de
Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Col·laborà
activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de les quals fou president
de la secció política (1910). La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i
participà, amb Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en el míting del setembre del 1916, que
portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part
de la redacció de «La Lucha», òrgan del nou partit. En representació d'aquest, fou elegit regidor de
l'ajuntament de Barcelona (1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà
d'obtenir del govern una intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret,
representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí
d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes. Tanmateix, i malgrat que perdurà fins el
1931, el partit s'anà desfent a causa de les seves contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou
detingut, amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i d'altres sindicalistes, i fou deportat al
castell de la Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat. A les
eleccions legislatives del desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en
representació del Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en
llibertat. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de
Catalunya (1922), i dirigí «La Terra», òrgan de la Unió. Participà en la gran campanya de propaganda
organitzada per aquesta, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el
projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el

7. suport de la Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà.
Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928
formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Fou empresonat durant
l'octubre del 1930. Participà en la Conferència d'Esquerres (març del 1931), de la qual sortí l'Esquerra
Republicana de Catalunya, i en formà part del directori en representació del Partit Republicà Català.
Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb
Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental Antoni
Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya.
Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16
d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà, i fou nomenat cap de la minoria
d'Esquerra Republicana i dirigí «La Humanitat», òrgan del partit. Fou elegit diputat a corts per la
província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932).
Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola
(setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vice-president de
l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner (gener del 1932);
en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en el debat de l'article VI
sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà del càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en
juny-novembre de 1933 fou ministre de marina. A la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas,
president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de
gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de Lliga Catalana. Al mateix
gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva
presidència. Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Cada vegada més es refermà en
el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República
Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a 30 anys de reclusió
major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El
Puerto de Santa María (Cadis). Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit
diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-
se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya
i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per
les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant
tota la guerra civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern
d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. A l'entrada de les forces
franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939). Detingut per les forces del govern alemany,
li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou
afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc.

8. Comorera i Soler, Joan (1895-1958)
Polític. Féu estudis de magisteri. En 1913-14 dirigí el periòdic quinzenal republicà "Escuela". S'exilià a
França en 1917-19, i el 1919 publicà La trágica ignorancia española. Exiliat novament a la vinguda de la
Dictadura, es traslladà a l'Argentina, on es naturalitzà argentí i dirigí el setmanari bilingüe "Nación
Catalana" (1923-30). Una campanya de premsa l'obligà a anar-se'n a l'Uruguai (1930). A la proclamació
de la República Espanyola (1931), tornà a Catalunya. Ingressà a la Unió Socialista de Catalunya (USC).
Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (novembre del 1932) i president del comitè executiu de la
USC al seu segon congrés (abril del 1933). Al congrés d'unificació de la USC amb la federació catalana
del Partido Socialista Obrero Español (juliol del 1933) —unificació que no arribà a prosperar—, fou
elegit president de la direcció. Fou conseller d'agricultura i economia del primer govern de la
Generalitat format pel president Companys (gener-octubre del 1934) i organitzà el Consell Superior de
la Cooperació i la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu. Participà en els fets del Sis d'Octubre;
condemnat a trenta anys de reclusió major al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis), en triomfar el
Front Popular (febrer del 1936) fou alliberat i ocupà novament el departament d'agricultura i economia.
A partir d'aleshores impulsà la tendència esquerrana de la USC, que portà a la unificació de les seves
joventuts amb les del Partit Català Proletari (abril del 1936) i a la formació (juliol del 1936) del Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual fou nomenat secretari general. Ja durant la guerra
civil, els anys 1936 i 1937 ocupà els departaments d'economia, de serveis públics, de proveïments, de
treball, obres públiques, de justícia i d'economia del govern de la Generalitat. Alhora participà
activament en la política d'unitat amb la CNT i firmà en nom del PSUC el pacte d'unitat sindical (agost
del 1936). Assistí a les reunions plenàries del Partido Comunista Español i presentà l'informe polític a la
Primera Conferència nacional del PSUC (juliol del 1937) després d'atacar la política del POUM i de la
CNT. En acabar la guerra s'exilià a França, passà a Moscou (maig del 1939) i després a Mèxic (agost del
1940). Viatjà per Cuba i tornà a França (1945). Dugué a terme una política d'independència orgànica del
PSUC respecte al Partido Comunista Español. Fou apartat de la direcció del PSUC, acusat d'ésser
partidari de la política de Tito (1947). Després de ser objecte d'una temptativa frustrada
d'assassinat, es refugià a Sallagosa (Alta Cerdanya), i per l'abril del 1951 entrà clandestinament a
l'estat espanyol. S'establí a Ripoll amb el nom de Josep Planes i Valls. Fou detingut a Barcelona (1954),
jutjat i empresonat. Malalt de bronquitis asmàtica i d'insuficiència cardíaca, fou traslladat a l'Hospital
Militar del Generalísimo (abril del 1957) i, més tard, al penal de Burgos, on morí. L'any 1985 les seves
despulles foren traslladades a Barcelona.

9. Domingo y Sanjuán, Marcel.lí (1884-1939)
Polític i escriptor. Fill d'un guàrdia civil, residí a Agramunt i, a divuit anys, a Tortosa, on estudià
magisteri i exercí de mestre i on començà la seva actuació com a periodista polític en defensa del
republicanisme federal i de la justícia social. El seu ideari incidí especialment en els treballadors del
camp i també a la mateixa Tortosa (fou creat, per exemple, el grup polític femení conegut per «Les
Marcel·lines»). El 1911 passà a formar part del consell general de la Unió Federal Nacionalista
Republicana (UFNR), i el 1914 fou elegit diputat a les corts espanyoles. El 1915, amb Francesc Layret,
promogué la creació del Bloc Republicà Autonomista (BRA), per conjugar el republicanisme amb les
aspiracions de les masses treballadores, organitzades en la CNT, que continuaren seguint, tanmateix, la
consigna de l'apoliticisme. Dirigí el nou diari del Bloc «La Lucha» (1916-19), des d'on llançà dures
campanyes de crítica al govern; la titulada Marruecos, sangría y robo li valgué l'empresonament. Presidí
el directori del nou Partit Republicà Català, format el 1917 com a resultat de la fusió de diverses
forces polítiques, entre les quals el BRA i la Joventut Republicana de Lleida, amb la col·laboració de
Layret, Gabriel Alomar i Alfred Pereña. Tingué un paper destacat a l'Assemblea de Parlamentaris, el
mateix 1917, i prengué part en els preparatius de la vaga revolucionària de l'agost (tingué gran ressò el
seu article Soldados!, adreçat a la tropa per tal que s'unís al poble) i, en ésser iniciada la vaga, malgrat
la immunitat parlamentària, fou detingut al vaixell «Reina Regente». Participà activament en la
campanya a favor de l'autonomia iniciada a Catalunya per l'octubre del 1918; pel novembre, encapçalà
una proposició de llei que la minoria republicana presentà al congrés de diputats de Madrid a favor
d'una autonomia integral; pel desembre, a l'assemblea de la Mancomunitat, proposà, amb el suport dels
sectors republicans catalans, que aquesta fos transformada en assemblea constituent per tal de
redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Durant la Dictadura participà en diversos intents
d'enderrocar el règim i proclamar la República; fou detingut diverses vegades i processat el 1930.
Prengué part en el pacte de Sant Sebastià i, després de l'alçament de Jaca, en ésser incrementada la
persecució, s'exilià a Portugal, i des d'allí passà a França. Tot i que participà en la conferència
fundacional de l'Esquerra Republicana de Catalunya (març del 1931) i en el seu directori, s'inclinà pel
Partido Radical Socialista Español, des d'on continuà defensant l'òptica federal. En ésser proclamada la
República Espanyola fou nomenat ministre d'instrucció pública del govern provisional (abril-desembre
del 1931); programà la construcció d'un gran nombre d'escoles i inicià diverses reformes, entre les
quals la coeducació. Més endavant ocupà el ministeri d'agricultura, indústria i comerç, i el 1931 (i també
el 1936) fou elegit novament diputat a corts per Tarragona. El 1933 fou un dels fundadors del partit
Izquierda Republicana, del juny al setembre fou ministre d'agricultura i dedicà els esforços al
programa de reforma agrària. Al febrer del 1936, en guanyar les eleccions el Front Popular, resultà
elegit, una altra vegada, diputat per Tortosa i s'incorporà al govern, on es féu càrrec del ministeri

10. d'instrucció pública del primer gabinet. Presidí el partit d'Izquierda Republicana. A l'acabament de la
guerra anà a l'exili, i aviat (2 de març de 1939) moria a Tolosa. Marcel·lí Domingo tingué una ploma àgil i
incisiva com a periodista: col·laborà principalment a «La Publicidad», que dirigí un cert temps, «La
Barricada», «L'Opinió», «El Poble Català», «El Diluvio», «El Pueblo» de Tortosa, «La Lucha», «El
Mercantil Valenciano», «El Liberal», «El Imparcial», «España Nueva» de Madrid i alguns periòdics
americans.
Durruti Domingo, Buenaventura (1896-1936)
Dirigent anarquista castellà. Mecànic, inicià l'activitat sindical a la Unión de Metalúrgicos (1912). Arran
de la vaga del 1917 i com a desertor de l'exèrcit, s'exilià a França. De tornada, s'adherí a la CNT;
detingut, fugí de l'hospital militar de Burgos cap a París. En retornar, conegué Manuel Buenacasa a Sant
Sebastià i participà en la creació del grup anarquista 'Los justicieros'. Fugí cap a Barcelona en ésser
descobert un atemptat contra el rei, i a Saragossa es relacionà amb Francisco Ascaso. Ja a Barcelona,
formà, amb Suberviela, Torres Escartín i Ascaso, el grup anarquista «Crisol» (1922), que es convertí
després en «Los solidarios». Hagué de sortir de Barcelona, i anà a París amb Ascaso, on ambdós es
relacionaren amb la Unió Anarquista Internacional, i crearen l'Édition Anarchiste Internationale.
Participà en el complot de Vera de Bidasoa (1924) i, també amb Ascaso, anà a l'Amèrica Llatina.
Actuaren a Cuba, Mèxic, Xile i l'Argentina, i, tornats a França, foren empresonats per un altre intent
d'atemptat contra Alfons XIII. Alliberats, recorregueren Europa, i a Bèlgica Durruti col·laborà amb el
Comitè Internacional Anarquista. Amb la vinguda de la República (1931), tornà a Barcelona, on l'antic
grup es convertí en «Nosotros». Com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona assistí,
amb García Oliver, al congrés de la CNT del juny del 1931, on es manifestà contrari a les federacions
d'indústria. Per la seva participació en la insurrecció de l'alt Llobregat (1932), fou deportat a Puerto
Cabras (Fuerteventura), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del comitè revolucionari de la
fracassada insurrecció del gener del 1933, i fou novament empresonat (cinc mesos) a El Puerto de
Santa María (Cadis). Al ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva
postura, partidària de la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del comitè
insurreccional del desembre del 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI.
Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig del 1934, fou detingut la vigília
del Sis d'Octubre i confinat a València, des d'on preparà una retirada tàctica; sortí de la presó a la fi
del 1935. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal a Sant Martí de Provençals, a Sant
Andreu de Palomar, al Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes. El
Comitè Central de Milícies Antifeixistes el féu responsable d'una columna per marxar sobre Saragossa
(assessorat pel comandant Pérez Farras). Instal·lat a Bujaraloz, impulsà la col·lectivització de les

11. terres i la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Ajornat l'atac, tornà a Barcelona, on es feren
paleses les seves diferències amb el Comitè. Convocat per Villalba a Barbastre, atacà Siétamo i
Estrecho Quinto. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari
a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en el govern republicà, tot mantenint
una militarització de les forces. El 13 de novembre marxà amb la seva columna cap a Madrid, on morí el
día 19 davant la Ciutat Universitària. El seu enterrament a Barcelona tingué gran ressò popular.
Díaz Ramos, José (1896-1942)
Polític. Flequer d'ofici, a divuit anys ingressà al sindicat de forners de la CNT. Després de la vaga
general del 1917 es traslladà a Madrid. Fou nomenat membre del comitè central del Partido Comunista
de España, al quart congrés, a Sevilla (1932), i, després, secretari general. El 1935 assistí com a
delegat al setè congrés de la Internacional Comunista a Moscou, on fou elegit membre del comitè
executiu de la Tercera Internacional. A les eleccions del 1936 fou elegit diputat a corts per Madrid.
Després de la guerra s'exilià a França, i després a Moscou.
Galán, Fermín (1899-1930)
Militar. Es distingí al Marroc; ja capità, el 1926 es rebel·là contra la Dictadura de Primo de Rivera i fou
degradat i empresonat a Barcelona. Alliberat i rehabilitat el 1930, connectà amb el Comitè Nacional
Revolucionari; destinat a Jaca, el 12 de desembre s'insurgí contra la monarquia i proclamà la república;
fracassat el moviment, fou afusellat.
García Hernández, Ángel (1900-1930)
Militar. Capità a Jaca, col·laborà amb Fermín Galán en l'aixecament republicà del 12 de desembre de
1930. Fracassada la revolta i fet presoner, després d'un consell de guerra sumaríssim fou afusellat (14
de desembre).
Gil-Robles y Quiñones, José María (1898-1980)
Advocat i polític castellà. Estudià dret a Salamanca, i el 1922 obtingué la càtedra de dret polític de la
universitat de La Laguna. En tornar a Madrid, fou redactor, i més tard sots-director, d'"El Debate".
Elegit diputat agrari per Salamanca a les corts constituents de la Segona República (1931), s'afilià a
Acción Nacional, agrupació de signe conservador, fundada per Ángel Herrera Oria. Més tard passà a
presidir el comitè directiu del grup, anomenat ara Acción Popular. Al començament del 1933 Acción
Popular es fusionà amb altres grups dretans, i donà lloc a la Confederación Española de Derechas

12. Autónomas (CEDA), de la qual esdevingué el cap indiscutible. El 1935 formà part del govern com a
ministre de la guerra i donà llocs de responsabilitat a Franco i a Goded. En les eleccions del 1936
organitzà el Frente Nacional, que agrupava tots els partits de dreta, per oposició al Front Popular de
les esquerres, i anà accentuant més i més els aspectes nacionalsocialistes del seu partit (es feia dir el
jefe), sobretot en el pla de les joventuts. Derrotat en les eleccions, col·laborà en els preparatius de
l'aixecament del Divuit de Juliol, però durant la guerra civil abandonà Espanya. Es declarà monàrquic i
formà part del consell privat del comte de Barcelona. Per establir un acord entre socialistes i
monàrquics, negocià amb Indalecio Prieto (1948) i després amb Rodolfo Llopis a Munic (1962), per la
qual cosa fou expulsat del consell privat. L'any 1975 organitzà la Federación Popular Democrática,
democratacristiana, que, amb Izquierda Democrática, participà sense èxit en les eleccions generals del
1977. Com a advocat intervingué en casos importants (Matesa, Reace).
Ibárruri Gómez, Dolores (1895-1989)
Dirigent comunista basca, coneguda com "La Pasionaria". Formà part dels fundadors del Partido
Comunista de España, i el 1930 fou elegida membre del comitè central. Redactora de "Mundo Obrero",
fou detinguda i empresonada en diverses ocasions. Membre del comitè executiu després del quart
congrés del partit (1932), participà en els fets d'octubre del 1934, a Astúries. Diputada el 1936,
durant la guerra civil portà a terme una intensa activitat propagandística. Exiliada a l'URSS (1939), fou
secretària general del PCE (1942) i en fou presidenta des del 1960 fins a la mort. Des d'aquest càrrec,
i en la seva qualitat de símbol vivent del partit, participà en les principals activitats polítiques del
comunisme a l'exili; el 1977 tornà a l'estat espanyol, i fou elegida el mateix any diputada per Astúries.
Publicà les memòries El único camino (1962) i, en francès, unes Mémoires de la Pasionaria (1964). Entre
d'altres premis i guardons rebé el premi Lenin de la pau i l'Orde de Lenin.
Largo Caballero, Francisco (1869-1946)
Polític i sindicalista. Obrer estucador, ingressà a la UGT el 1890 i al PSOE el 1894, de les direccions
dels quals formà part des del 1914 i 1915, respectivament. Membre del comitè de vaga del 1917, fou
condemnat a trenta anys de presó; però, en ésser elegit diputat per Barcelona el 1918, fou amnistiat.
Col·laborà com a conseller d'estat amb la Dictadura de Primo de Rivera. Representant de la UGT en el
comitè revolucionari (1930), fou ministre de treball de la República (1931-33) i fou elegit president del
PSOE (1932-35). A causa dels problemes plantejats en la col·laboració governamental i dels fets
d'octubre del 1934 (amb motiu dels quals fou empresonat i després absolt), abandonà el seu
reformisme i, esdevingut el líder de l'ala esquerra del PSOE i de les Joventuts Socialistes, propugnà
una política revolucionària de front obrer i es declarà partidari de la dictadura del proletariat. Fou

13. anomenat el Lenin espanyol. No reeixí a desbancar Prieto i els socialistes moderats de la direcció del
partit, però conservà el predomini a la UGT. Elegit diputat (febrer del 1936), al setembre següent,
iniciada la guerra civil, fou cap d'un govern de Front Popular i es reservà el ministeri de la guerra.
Després dels fets de Maig del 1937 a Barcelona, dimití, i fou apartat dels càrrecs directius del partit i
de la UGT. Acabada la guerra, s'exilià a França, i fou deportat pels nazis a un camp de concentració.
Posteriorment fou publicat a Mèxic un recull de cartes seves amb el títol de Mis recuerdos (1954).
L'any 1978, les seves despulles foren traslladades de París a Madrid
Ledesma Ramos, Ramiro (1905-1936)
Polític. Publicà el diari «La Conquista del Estado » i fundà les Juntas de Ofensiva Nacional
Sindicalista (JONS) (1931). En fusionar-se la FE i les JONS, passà a ésser dirigent d'aquesta
organització, de la qual se separà el 1935, any que publicàDiscurso a las juventudes de
España i ¿Fascismo en España? Fou detingut i afusellat.
Lerroux García, Alejandro (1864-1949)
Polític republicà. Fill d'un veterinari de l'exèrcit, fou redactor i director, a Madrid, d'"El País", òrgan
zorrillista, i després fundà i dirigí "El Progreso" (1897). Intentà una aproximació a certs sectors de
l'exèrcit i alhora als obrers i acceptà de fer, des del seu periòdic, propaganda de la campanya
revisionista del procés de Montjuïc. Formà part de la candidatura comuna republicana de Barcelona —en
representació dels progressistes— en les eleccions per a diputats a corts del 1901. Sorprenentment,
aconseguí de guanyar i d'ésser reelegit el 1903 i el 1905, gràcies, sobretot, a la seva demagògia
obrerista i a la renovació que imposà al republicanisme tradicional. Després d'intentar una Federació
Revolucionària amb Blasco i Ibáñez i amb Soriano, de València (1902-03), no dubtà a participar en la
reorganització de la Unió Republicana, el 1903, i pogué aglutinar la major part dels grups republicans
barcelonins en 1903-05. Quan es produí el moviment de la Solidaritat Catalana, s'hi oposà violentament
i encapçalà una reacció antisolidària espanyolista. En especial als sectors catalanistes, fou acusat
d'estar a sou del ministeri de la governació. I fou conegut, pel seu populisme, com l'Emperador del
Paral·lel. Hagué de deixar "La Publicidad", que havia estat el seu òrgan de premsa des del 1901, i fundà,
a Barcelona, "El Progreso". Exacerbà la demagògia esquerrana i el revolucionarisme verbal i donà més
bel·ligerància als Jóvenes Bárbaros, però, perjudicat per la repulsa a l'atemptat d'Hostafrancs contra
Cambó (abril del 1907), en el qual hom implicà els lerrouxistes, fou derrotat en les eleccions del 1907.
Després d'ésser expulsat de l'assemblea d'Unió Republicana del juny del 1907 i de crear el Partit
Republicà Radical (gener del 1908), s'exilià, arran d'un delicte de premsa, i anà a França i a l'Argentina
(del febrer del 1908 al novembre del 1909). Fou de nou elegit diputat pel desembre del 1908, però

14. romangué a l'estranger, sense intervenir directament en els fets de la Setmana Tràgica, tot i que la
participació del seu partit hi fos destacada. Posteriorment imposà un canvi gradual d'orientació política
cap a la moderació i, bé que perdé gran part del suport obrer anterior, assolí per al seu partit una certa
extensió arreu de l'estat. Tanmateix, fou repetidament reelegit diputat per Barcelona, en general per
la minoria. Formà part de la junta directora creada pel pacte de Sant Gervasi (1914), i posteriorment
assistí a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià, el
1930, i dins la Segona República fou ministre d'estat (abril-desembre del 1931). Volgué adoptar una
posició de centredreta, especialment després del triomf electoral de la CEDA (novembre del 1933).
Presidí, entre el setembre del 1933 i el setembre del 1935, diferents governs, i en incorporar la
CEDA al poder hagué de fer cara a la insurrecció de l'octubre del 1934. Ministre d'estat en el govern
de Chapaprieta (setembre-octubre del 1935), hagué de dimitir en ésser implicat en els escàndols de
l'estraperlo i de Tayà. El seu partit resultà estrepitosament vençut pel febrer del 1936, i ell no pogué
obtenir cap acta. S'exilià a Portugal fins el 1947, des d'on acceptà el fet del Movimiento.
Macià i Llussà, Francesc (1859-1933)
Polític. Fill d'una família de les Borges Blanques que negociava en vi i oli, estudià a Vilanova, fins que, a
quinze anys, ingressà a l'acadèmia d'enginyers militars de Guadalajara (Castella), d'on, com a tinent
(1880), fou enviat de primer a Madrid i després a Barcelona. Amb el grau de capità (1882) fou destinat
a Sevilla, i després a Lleida, on ocupà la comandància d'enginyers militars, ascendí fins a tinent coronel,
dirigí treballs topogràfics, com el del projectat ferrocarril de la Noguera Pallaresa, i es casà amb
Eugènia Lamarca i de Mier (1888), filla d'una família benestant. Manifestà el seu desacord en l'assalt
militar als locals del «Cu-cut!» i de «La Veu de Catalunya» (1905), s'oposà a la llei de jurisdiccions del
1906 i presentà la seva candidatura en el marc de la Solidaritat Catalana pel districte de les Borges
Blanques. Aquesta actitud política comportà el seu trasllat a Santoña (Castella la Vella), després de
l'ascens previ a coronel, que Macià no acceptà, i hagué de renunciar a la carrera militar. Sota el
patrocini de la Lliga Regionalista ocupà també un lloc en la candidatura de la Solidaritat Catalana per
Barcelona. Triomfador en totes dues circumscripcions, renuncià l'acta de diputat per Barcelona i es
limità a la de les Borges Blanques, que renovà en totes les eleccions posteriors (maig del 1910, març del
1914, abril del 1916, febrer del 1918, juny del 1919, desembre del 1920 i abril del 1923). Del 1910 al
1914, bé que la Lliga Regionalista intentà de mantenir-lo al seu costat, s'anà apropant al republicanisme
de la UFNR, i mantingué relació amb Pere Coromines, Jaume Carner, etc. Des dels anys 20 es dedicà a
organitzar, des de les pàgines del setmanari «La Tralla», un nou moviment, destinat a agrupar el
catalanisme radical, que al cap de pocs mesos prengué el nom d'Estat Català i que després entrà en
relació amb els centres separatistes d'Amèrica, el primer dels quals havia estat creat a l'Havana pel

15. març del mateix any 1922. El centre de la seva activitat fou, però, Estat Català. S'exilià després del
cop d'estat del general Primo de Rivera, s'instal·là a Perpinyà a mitjan octubre del 1923, i després, a
Bois-Colombes, prop de París. Emprengué la recerca de diners per a la compra d'armes destinades a la
insurrecció per a l'alliberament de Catalunya, tot mantenint relació amb els grups de catalans
nacionalistes d'Amèrica, disposats a ajudar econòmicament la seva empresa; en nom del govern
provisional de Catalunya, avalà l'Emprèstit Pau Claris (abril del 1925). Disposat a una àmplia política
d'aliances, sempre que es mantingués el seu objectiu, i fracassades les negociacions amb Acció
Catalana, sovintejà les relacions amb els sindicalistes de la CNT, amb grups irlandesos de De Valera
(intent de formar una Lliga de Nacions Oprimides), amb nacionalistes bascs i, fins i tot, amb el Partido
Comunista de España, amb el qual, i amb d'altres forces, formà el Comitè Revolucionari de París, del
qual sorgí el seu viatge a Moscou, acompanyat de Josep Carner i Ribalta i de José Bullejos, per tal de
demanar ajut econòmic a la Internacional Comunista (octubre-novembre del 1925), cosa que no
aconseguí, tot i haver estat introduït per Andreu Nin. El desengany de Moscou i, després, el del
complot de la Nit de Sant Joan (juny del 1926) l'empenyeren més a tirar endavant el seu projecte
d'insurrecció amb les seves úniques forces. Preparà i organitzà directament una incursió armada a
Catalunya, de primer des de Bois-Colombes i després des de Prats de Molló. Avortat el complot dePrats
de Molló, Macià fou detingut, juntament amb Gassol, Carner i Ribalta, Bordas de la Cuesta i d'altres a
la vil·la Denise i fou empresonat a Perpinyà. Traslladats a la presó de La Santé, a París, s'obrí un famós
procés, on Macià, defensat per Henri Torres, fou condemnat a dos mesos de presó, que ja havia
complert; i, després de retornar a Bois-Colombes, fou obligat a passar a Bèlgica. Després de residir uns
quants mesos a Brussel·les, en companyia de Gassol, s'embarcà cap a l'Uruguai, on arribà els primers
dies del 1928. Entrà clandestinament a l'Argentina i, després d'un plet judicial, hi residí més de mig
any; allà recorregué els centres catalans de Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza. Anà a
Xile, i s'embarcà cap a l'Havana, on participà activament en l'assemblea preparada per Carner i Ribalta,
per Josep Conangla i per ell mateix des de Buenos Aires, la qual fundà el Partit Separatista
Revolucionari de Catalunya —del qual fou president— i aprovà la constitució d'una futura República
Catalana (setembre-octubre del 1928). D'allí se n'anà, sempre amb Gassol, cap a Nova York, camí
d'Europa (a mitjan octubre del 1928). En no poder entrar a Suïssa, retornà a Brussel·les, on plantejà de
portar a terme els acords de l'assemblea de l'Havana per tal de transformar Estat Català en Partit
Separatista Revolucionari de Catalunya, cosa que provocà tensions en el moviment, sobretot a l'interior
de Catalunya; per això hom decidí de continuar amb la denominació d'Estat Català. Atent sempre als
complots contra la Dictadura, la fallida del de Sánchez Guerra l'impulsà a tornar a Catalunya, i demanà
nou ajut econòmic als centres catalans d'Amèrica, per tal de dur a terme una acció armada, però
aquesta vegada des de l'interior de Catalunya. Mentrestant, caigué la dictadura del general Primo de
Rivera (gener del 1930) i, en el marc d'una forta campanya en pro de l'amnistia, Macià travessà

16. il·legalment França i arribà a Barcelona pel setembre del 1930. Fou detingut i retornat a Bèlgica. Per fi,
enfonsat el general Berenguer, retornà a Catalunya, sense inconvenients, el 22 de febrer de 1931.
Assistí a la conferència d'esquerres (del març del 1931), donà per constituïda l'Esquerra Republicana
de Catalunya i en fou escollit president del consell directiu. Després del triomf de l'Esquerra
Republicana de Catalunya en les eleccions municipals del 12 d'abril, i de la proclamació per part de Lluís
Companys de la República a Catalunya, el 14 d'abril, proclamà l'Estat Català integrat en la Federació de
Repúbliques Ibèriques i la formació del govern de la República Catalana, després de destituir el
president de la diputació monàrquica, Maluquer i Viladot. Immediatament es féu càrrec del govern de
Catalunya. Com a president provisional de la República Catalana demanà a tots els ajuntaments la
proclamació de la República a totes les poblacions de Catalunya i signà el text oficial de la proclamació
de l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana. Formà govern amb l'Esquerra Republicana i la
Unió Socialista de Catalunya, i prengué diverses mesures polítiques amb les noves autoritats (López
Ochoa, Companys, Aiguader, Anguera de Sojo). Tres dies després, rebé els ministres Fernando de los
Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer, i, després d'unes llargues negociacions, acceptà de
reconvertir el govern de Catalunya en govern de la Generalitat de Catalunya i d'elaborar un Estatut
d'Autonomia. Ocupà la presidència provisional del govern de la Generalitat, i després de la crisi del
desembre del 1931 assumí també la conselleria d'agricultura. Elegit diputat a les Corts Constituents
per Barcelona (juny del 1931), presentà públicament la victòria del plebiscit de l'estatut i presidí la
delegació que en lliurà el text al president de la República Espanyola, Alcalá Zamora, acompanyat de
Gassol, Tarradellas i d'altres. Es féu dipositari, també, del text modificat de l'estatut aprovat per les
corts de la República (setembre del 1932). Elegit diputat per Barcelona en les eleccions del Parlament
de Catalunya (novembre del 1932), n'obrí les sessions, i, després d'ésser reelegit president de la
Generalitat, delegà les seves funcions executives, de primer en el conseller Joan Lluhí i Vallescà
(desembre del 1932), i després en els també consellers Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló. Preocupat
per la lentitud en el traspàs de serveis a la Generalitat, fou elegit diputat per Barcelona per l'Esquerra
Republicana de Catalunya (novembre del 1933), i morí en l'exercici del seu càrrec de president de la
Generalitat de Catalunya el 25 de desembre.
Martínez Barrio, Diego (1883-1962)
Polític. En un principi partidari de Lerroux, signà el manifest del Comitè Republicà i fou ministre de
comunicacions en el govern provisional. Cap de la minoria radical en el Congrés i ministre de governació
(1933), es féu càrrec de la presidència del govern amb l'encàrrec de portar a terme les eleccions del
novembre d'aquell mateix any. Trencà amb Lerroux i fundà el partit d'Unión Republicana, amb el qual
participà en les eleccions del febrer del 1936. Es féu càrrec, interinament, de la presidència de la

17. República (1936). El 1945 esdevingué president de la República a l'exili.
Portela Valladares, Manuel (1866-1952)
Polític. Advocat, fou diputat a partir del 1905 adscrit al partit liberal de Canalejas. Es relacionà
estretament amb certs sectors conservadors catalans arran de la seva estada a Barcelona com a
governador civil en 1910-12 i el 1923, intentant en ambdues ocasions una gestió moderada de la
repressió del terrorisme. Ministre de foment en el govern de García Prieto pel setembre del 1923. Pel
gener del 1935 fou nomenat governador general de Catalunya i president en funcions de la Generalitat,
poc després d'ésser decretada la suspensió de l'estatut. Tanmateix aviat passà al ministeri de la
governació (abril-desembre del 1935). Davant la desorganització de la coalició radical-cedista, intentà
com a cap del govern (desembre del 1935 — febrer del 1936) la formació d'una força centrista, però
obligat a la prematura dissolució de les corts solament assolí un minoritari grup de diputats fidels (24)
en les eleccions del febrer del 1936 i deixà el poder fins i tot abans de la fixació definitiva dels
resultats (19 de febrer de 1936). La seva actuació durant la guerra civil fou ambigua: primer s'oferí al
general Franco, però després assistí a la sessió de corts republicanes celebrada a València l'1
d'octubre de 1937. Fou un destacat membre de la maçoneria, gran mestre i grau 33.
Prieto Tuero, Indalecio (1883-1962)
Polític i periodista asturià. Milità sempre al Partido Socialista Obrero Español i en fou un dels líders de
l'ala moderada. Redactor, director i finalment propietari del diari "El Liberal", de Bilbao, ciutat per la
qual fou diputat. Tingué intervencions notables a les corts (com la denúncia del pistolerisme dels
sindicats grocs a Barcelona), s'oposà a la Dictadura i signà, a títol personal , el pacte de Sant
Sebastià. Ministre d'hisenda i d'obres públiques amb Azaña (1931-33), un cop proclamada la Segona
República, estabilitzà la pesseta i impulsà les obres hidràuliques i la modernització dels transports.
Exiliat arran dels fets d'octubre del 1934, tornà a Espanya en triomfar el Front Popular (febrer del
1936). El president Azaña li oferí la presidència del consell de ministres, però no pogué formar govern
perquè la majoria del seu partit seguia les directrius esquerranes i revolucionàries de Largo Caballero.
Durant la guerra civil fou ministre de marina i aire (agost del 1936-maig del 1937) amb Largo Caballero
i de defensa nacional amb Juan Negrín (maig del 1937-març del 1938). Titllat de pessimista, però en
realitat perquè no acceptava les directrius comunistes, fou obligat a dimitir. Exiliat a Mèxic, hi dirigí la
JARE. Periodista excel·lent i d'una gran força polèmica, és autor de Cómo y por qué salí del ministerio
de la Defensa nacional (1940), Palabras al viento, Convulsiones de España, De mi vida.

18. Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, José Antonio (1903-1936)
Polític castellà. Fill de Miguel Primo de Rivera, es llicencià en dret (1925) i en caure la Dictadura (1930)
ingressà a la Unión Monárquica, des de la qual defensà l'actuació del seu pare. Candidat dretà a les
eleccions del 1931, hi fou derrotat. Antiliberal i antimarxista, abraçà un nacionalisme tradicionalista i
totalitari, influït pel feixisme italià. Col·laborà en la revista "El Fascio". El 1933 fou elegit diputat i
fundà l'agrupació política Falange Española, que es fusionà amb les JONS (1934). Aviat cap únic del
partit, fou derrotat a les eleccions del febrer del 1936. Encarcerat el mes següent arran dels fets de
violència del moment i traslladat a la presó d'Alacant, sostingué l'alçament del 18 de juliol. Condemnat
a mort, fou afusellat.
Redondo Ortega, Onésimo (1905-1936)
Polític castellà. Després de fundar a Valladolid les Juntas Castellanas de Actuación Hispánica (1931),
s'aplegà amb el grup La Conquista del Estado i conformà les JONS (1931). Participà en la unificació
de les JONS amb Falange Española (1934). Morí al front a la guerra civil de 1936-39.
Samper i Ibáñez, Ricard (1881-1938)
Polític. Advocat, començà la seva carrera política dins el partit d'Unió Republicana Autonomista i fou
alcalde de València (1920-22). Diputat a les corts constituents de la Segona República (1931), fou
ministre de treball i d'indústria i comerç el 1933, en dos governs presidits per Alejandro Lerroux. El
1934 (28 d'abril — 1 d'octubre) fou president del consell de ministres en un govern de transició.
Necessitat dels vots de la Lliga al Parlament, per tal de tenir majoria, impugnà davant el Tribunal de
Garanties la competència del Parlament de Catalunya per a promulgar la llei de Contractes de Conreu, si
bé després col·laborà en la resolució del plet, d'acord amb els enviats de la Generalitat. Cessà per
pressions de la CEDA i fou immediatament ministre d'estat. Sortí definitivament del govern, acusat de
feblesa en la repressió dels fets d'Octubre al Principat i a Astúries. En començar la guerra civil fou
detingut quan tractava d'eixir a l'estranger i finalment (1936) fou autoritzat a sortir.
Sanjurjo Secanell, José (1872-1936)
Militar. Lluità a Cuba i a l'Àfrica, i fou ascendit a tinent general (1925) i nomenat director de la
Guàrdia Civil (1928) i del cos de carrabiners (1932). El 1929 fou capità general de València. El 10
d'agost de 1932 s'aixecà contra la República, però fracassà i fou empresonat. Amnistiat (1934), es
traslladà a Portugal, des d'on conspirà contra la República. Morí en accident aeri quan anava a posar-se
al capdavant dels rebels el 18 de juliol de 1936.