Apunts sobre el tema

1. I
7. LA REVOLUCIÓ RUSSA
1. ELS INTENTS LIBERALITZADORS DE LA RÚSSIA TSARISTA
2. LA REVOLUCIÓ
3. EL NAIXEMENT DE L’URSS
4. L’URSS FINS A LE SEGONA GUERRA MUNDIAL
5. L’ART AL SERVEI DE LA REVOLUCIÓ
Al començament del segle XX, a tota Europa s’havien establert règims polítics liberals.
Tan sols a Rússia es mantenia el poder absolut dels tsars i una organització semifeudal
de la societat. Per això, no va estranyar que, després de les derrotes successives en la
guerra mundial, Nicolau II fos obligat a abdicar i s’hi proclamés, al febrer de 1917, una
república a l’estil occidental. Aquest primer intent de transformació va deixar pas a una
veritable revolució, la Revolució d’Octubre; seguint la ideologia marxista adaptada per
Lenin, es va crear un nou sistema polític basat en el control absolut del partit únic, el
Partit Comunista, sobre el poder de l’Estat, la societat, l’economia i la cultura.

2. II
2. ELS INTENTS LIBERALITZADORS DE LA RÚSSIA TSARISTA
Des del començament del segle, el govern del tsar va pretendre, mitjançant reformes, la
incorporació d’un Rússia gairebé medieval als corrents liberals europeus. L’escàs abast
d’aquestes reformes i l’oposició de les classes privilegiades als canvis que ocasionaren
aquestes reformes van fer fracassar l’evolució del règim tsarista i van fer que qualsevol
intent de transformació fos possible només per la via revolucionària (només era possible
la revolució).
La Rússia de Nicolau II
Els poders de Nicolau II eren els d’un monarca absolut. Exercia el poder en tot l’Imperi
per mitjà d’una burocràcia militaritzada dirigida per un govern autocràtic, sense cap
control parlamentari ni independència judicial.
En la societat russa persistia un règim semifeudal, una aristocràcia enriquida per
l’explotació de grans latifundis, una classe burgesa reduïda i un proletariat emergent,
tots dos centrats en les grans ciutats, mentre que la major part de la població (80%)
vivia del camp, amb uns recursos econòmics i culturals limitats.
La iniciativa governamental i l’entrada d’inversions estrangeres van propiciar un
creixement industrial que es va centrar en la creació d’indústries pesants i la construcció
de la xarxa ferroviària. El proletariat va començar a organitzar-se al voltant de diversos
sindicats i partits polítics.
Les conseqüències de la derrota
L’Imperis tsarista s’havia expandit cap a Orient. A les regions del Pacífic va xocar amb
un altre imperialisme, el japonès, que finalment es va imposar al 1905. Aquesta derrota
va posar en evidència les debilitats del sistema absolutista i les seves estructures.
Les tensions socials es van manifestar en diversos disturbis, durament reprimits, fins a
desencadenar la revolució de 1905. Associacions de tot tipus i sindicats van elegir
delegats que es van reunir a San Petersburg en una assemblea (soviet), la decisió més

3. III
important de la qual va ser la declaració d’una vaga general que va ser àmpliament
seguida. Per frenar aquest moviment, Nicolau II va decidir transformar el sistema en
una monarquia parlamentària, fet que comportava la renúncia al poder absolut, la
creació de la Duma imperial (Parlament) i el reconeixement dels drets humans, de
manera especial el dret a l’associació sindical i política. Però la democratització del
règim van ser tan sols una resposta davant una greu crisi. Un cop passats els pitjors
moments, aquestes reformes van ser retallades i fins i tot, algunes, abolides.
Un altre fet transcendental per a l’evolució de Rússia va ser la seva participació en la I
Guerra Mundial. Per afrontar-la, es va haver d’un esforç extraordinari en la mobilització
de soldats (uns 13 milions) i recursos. Aquest esforç no va poder impedir que l’exèrcit
rus patís derrotes humiliants, i va causar efectes devastadors entre la població,
especialment per la manca d’aliments. El descontentament es va generalitzar des del
front fins a les ciutats; moguts també per la penúria i la indignació, el desig de pau van
ser les exigències de les grans revoltes que van començar al febrer de 1917.

4. IV
3. LA REVOLUCIÓ
La Revolució Russa va ser un esdeveniment de primer ordre en la història del segle XX;
de fet, molts historiadors mantenen que amb aquesta revolució comença socialment i
políticament el segle XX, ja que va obrir un procés de transformació sociopolítica les
repercussions del qual van arribar de manera directa o indirecta a tot arreu.
El procés revolucionari
En tot just 8 mesos es van produir a la Rússia tsarista dues onades revolucionàries que
van transformar una monarquia absolutista en una república governada pels dirigents
bolxevics. La rapidesa i la profunditat dels canvis dels canvis van tenir unes causes molt
interrelacionades:
1. La incapacitat del règim tsarista per transformar les seves estructures.
2. La centralització del poder, fet que en va facilitar l’enderrocament.
3. La impopularitat de la guerra.
4. L’efectivitat dels revolucionaris.
5. L’estat de misèria de la major part del poble (fet que va contribuir decisivament
a la revolució.
Febrer
La primera onada revolucionària es va produir al març (febrer en el calendari rus); va
ser dirigida per intel·lectuals i burgesos i va tenir un caràcter liberal. Es va pretendre
que l’exèrcit reprimís la vaga dels obrers de San Petersburg, però finalment els soldats
s’hi van unir i van formar el soviet d’obrers i soldats. La Duma va nomenar un comitè
executiu per fer-se càrrec del poder. Incapaç de controlar la situació, Nicolau II va
abdicar en el seu germà Miquel, que, pressionat pel soviet i el govern, va fer el mateix al
dia següent, i immediatament es va proclamar la República.

5. V
En aquell moment hi havia dos poders a Rússia: l’oficial del nou govern republicà,
presidit per Alexander Kerenski, i l’efectiu dels soviets que es van formar en ciutats,
fàbriques i unitats de l’exèrcit a exemple del de San Petersburg. Aquests esdeveniments
van generalitzar la inestabilitat i la situació va empitjorar substancialment.
Octubre
La segona onada revolucionària va ser un enfrontament entre els dos poders. Kerenski
pretenia consolidar una república progressista, mentre que, en la direcció dels soviets,
els menxevics –que col·laboraven amb Kerenski- volien una transformació ordenada
cap el socialisme; els bolxevics eren partidaris de la pressa immediata del poder. El seu
líder era Lenin i el seu programa es basava en quatre punts:
1. Redistribució de terres.
2. Control dels obrers sobre les fàbriques.
3. Pau immediata.
4. Lliurament del poder als soviets.
Els bolxevics al novembre (octubre, en el calendari rus, van assaltar el palau d’Hivern,
seu del govern, el van deposar i van convocar el II Congrés dels Soviets, en el qual els
bolxevics van monopolitzar el poder i van nomenar un nou govern, presidit per Lenin.
La inestabilitat social que havia desencadenat el procés revolucionari feia molt difícil
l’exercici efectiu del poder. Per aconseguir-ho, el nou govern va haver de fer front a
nombrosos enemics. El principal era Alemanya, amb la qual es va firmar el tractat de
pau de Brest-Litovsk, que va comportar la pèrdua de Polònia, Finlàndia, Letònia,
Estònia i Lituània. Un segon front bèl·lic es va obrir immediatament, amb el
desencadenament d’una guerra civil entre aristòcrates i oficials tsaristes que, amb l’ajut
de forces angleses i franceses, van configurar els exèrcits blancs, i d’altra banda
l’Exèrcit Roig, que, malgrat la mínima preparació i els escassos mitjans de què
disposava, els va derrotar finalment el 1920. [L’any 1921 els bolxevics controlen tot el

6. VI
territori de l’URSS, tot i que encara hi havia revoltes al Turquestan i a l’extrem oriental
d’Àsia. Per tant, Guerra Civil russa 1918-1921/22; 1922: últims reductes de resistència].

7. VII
4. EL NAIXEMENT DE L’URSS
La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) va ser construïda oficialment el
1922; des d’aleshores va tenir una extraordinària influència ideològica, fins a la II
Guerra Mundial, i un gran pes sociopolític després de la victòria d’aquesta.
La reconstrucció
La bases del nou Estat eren:
1. Una ideologia marxista molt definida
2. Un fort personalisme dels líders, unit al desig d’exercir el poder sense oposició
3. Una organització especial exigida per la guerra civil contra els enemics de la
revolució
La base ideològica dels dirigents revolucionaris triomfants era el marxisme, encara que
adaptat per Lenin a la circumstàncies de Rússia. La revolució proletària marxista era
impensable en un país eminentment agrícola; per això Lenin la va substituir per la
revolució del poble baix representat per una organització revolucionària; el partit havia
de ser l’avantguarda que guiés el poble cap a una societat.
La direcció representativa del poble no podia ser múltiple, ja que es produirien
enfrontaments interns que aprofitarien els enemics del nou règim. Per això, quan els
bolxevics van prendre la denominació oficial de Partit Comunista (PCUS) van iniciar
una ràpida concentració del poder, excloent-hi els altres partits revolucionaris
(menxevic i socialista) i impedint l’organització de corrents a l’interior del partit. El
resultat va ser un nou Estat amb un govern totalitari amb el suport d’un partit únic.
Assegurat el poder amb el triomf de la guerra civil i la desaparició de l’oposició, la tasca
més important va ser la reconstrucció del país. Les guerres havien deixat el nou Estat
amb una economia fallida, es produïa poc i de mala qualitat, no hi havia canals de
comercials ni distribució, no existia una direcció empresarial, les infrastructures havien

8. VIII
estat destruïdes o desmantellades, la hisenda pública havien fet fallida i tota ajuda o
inversió exterior estava congelada. Per superar aquesta situació es va desenvolupar la
Nova Política Econòmica (NEP), economia mixta en la qual l’Estat permetia la
iniciativa privada en alguns sectors (agricultura, comerç minorista, petita i mitjana
indústria), reservant-se els sectors essencials (banca, transports, indústria pesant, comerç
exterior). La NEP va ser aplicada durant els anys 20, i va aconseguir la recuperació
extraordinària d’alguns sectors, però es va veure incapaç d’assolir els nivells econòmics
anteriors a la revolució.
La creació de l’Urss
L’Imperi tsarista s’havia format per la successiva incorporació de regions i nacionalitats
molt diverses, que van entrar en conflicte durant la revolució. Una de les primeres
mesures del govern bolxevic havia estat el reconeixement de l’autodeterminació de les
nacionalitats, però un cop superada la guerra civil es va emprendre la tasca de
reconstruir l’antic Imperi. El 1922, la República Federal Russa, la Ucraïnesa, la
Bielorussa i la Transcaucàsica es van reunir en una confederació que va prendre el nom
d’Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.
Dos anys més tard es dotava aquest nou i gegantí Estat d’una Constitució, document que
garantia una democràcia formal, però que impedia, de fet, qualsevol tipus de lluita
política perquè el Partit Comunista monopolitzava tota activitat i representació.
Característiques més importants de la constitució de l’Urss (1924)
1. Tres òrgans regulaven la vida del nou Estat soviètic:
a. Congrés dels Soviets: reunia anualment els representants de les ciutats i
els volost (districtes).
b. Soviet Suprem: equivalent als Parlaments occidentals i configurat per
dues cambres: el Consell de la Unió i el Congrés de les Nacionalitats.

9. IX
c. Presidium, equivalent a un govern. Més tard naixeria un òrgan més
reduït: el Politburó.
2. El Partit Comunista era l’únic partit permès.
3. El vot era tan sols permès als treballadors.
4. L’associacionisme polític i sindical tenia com a base els soviets.
* El Partit Comunista va anar prenent cada cop més força, mentre els soviets anaven
perdent importància. El secretari general del Partit seria el càrrec més important del
país.

10. X
5. L’URSS FINS A LE SEGONA GUERRA MUNDIAL
Mentre que des de l’exterior de l’URSS es contemplava amb admiració el procés
revolucionari (com a model o guia d’un nou món proletari) o amb temor (per por del
contagi revolucionari), a l’interior s’hi va anar imposant no ja la dictadura del partit
únic, sinó la d’un sol home: Stalin.
La repercussió de la revolució en l’ordre internacional
El marxisme era una teoria internacionalista que tenia com a objectiu la revolució
mundial, perquè un sol país no podia mantenir el socialisme en un món capitalista.
Simpatitzants de la Revolució Russa hi van veure l’inici d’un canvi que transformaria
radicalment l’ordre polític internacional. Per iniciar aquest moviment, Lenin va crear la
III Internacional (1919), a la qual van ser convidats a incorporar-se tots els partits
socialistes del món.
Una onada revolucionària va recórrer una gran part d’una Europa desestabilitzada per la
Gran Guerra, la derrota dels Imperis Centrals i la crisi econòmica. Suècia, Noruega,
Dinamarca, Holanda, Bèlgica, Suïssa, Portugal, Àustria, Hongria, Finlàndia i Alemanya
van ser escenaris de revoltes del proletariat. En aquests dos darrers països (Finlàndia i
Alemanya), les revoltes van derivar en autèntics enfrontaments armats; però aquests
esforços revolucionaris van ser finalment derrotats.
Contrari a la idea de la revolució mundial imminent, Satalin finalment va imposar la
idea del socialisme en un sol país, que mantenia la prioritat de l’enfortiment intern del
règim de l’URSS, i es va ajornar per al futur el suport a processos revolucionaris
estrangers. Això no va impedir que l’URSS mantingués i incrementés el lideratge dins
del moviment comunista mundial.
L’Urss de Stalin
El partit únic va monopolitzar l’aparell estatal i va aconseguir que la direcció d’aquest,
reduïda a un cercle molt restringit de dirigents, acaparés a les seves mans el control total
del poder de l’URSS.

11. XI
Els òrgans principals del Partit Comunista eren:
1. Comitè Central (amb la seva oficina principal, el Presidium).
2. Comitè Polític (Politburó).
3. Secretaria General.
Des que Lenin va ser nomenat president del govern, les directrius que ell marcava eren
acatades pels altres organismes. De fet, el secretari general controlava tot el poder.
Després de la mort de Lenin el 1924, la direcció del partit va ser exercida per un
restringit grup de dirigents, entre els quals es va entaular una disputa creixent. A partir
de 1925 es va veure que el principal dirigent era Iossif Stalin, que el 1929, després de
sotmetre o fer desaparèixer els seus oponents, va acaparar tots el poders i va instaurar
una dictadura personalista com a màxim dirigent del Partit Comunista.
L’actuació de Stalin al capdavant de l’URSS va tenir tres grans eixos:
1. El control absolut del partit i de la política interna.
2. La industrialització de la Unió.
3. La conversió de l’URSS en una potència mundial.
El primer objectiu el va aconseguir amb una combinació de policia política i
propaganda (culte a la personalitat), que va impedir qualsevol indici d’oposició a la seva
gestió.
Pel que fa a la política econòmica, va abolir el sistema mixt de propietat estatal i privada
i va iniciar un nou sistema econòmic basat en la planificació estatal de l’economia i en
la col·lectivització. L’oposició dels agricultors a les col·lectivitzacions va ser molt
intensa; malgrat tot, l’Estat la va imposar, sovint amb mètodes sanguinaris. Així, doncs,
la desaparició gairebé total de la propietat privada seria la principal característica des

12. XII
d’aquest punt de vista. En aquest sentit cal destacar el desenvolupament de les
explotacions col·lectives, en règim de cooperativa, anomenades kolkhozos (forma
predominant de propietat agrícola, tot i que encara subsistiran residualment formes de
propietat privada); d’altra banda, destacar també el sovkhozos o granges estatals,
totalment col·lectivitzades.