Resum sobre el tema

1. TRANSFORMACIONS
ECONÒMIQUES I SOCIALS AL
PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX.
L'EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA
L'inici de la transició demogràfica es va caracteritzar per la davallada de la taxa de
mortalitat de resultes de la millor alimentació i de les infraestructures urbanes
higienicosanitàries (serveis de neteja i clavegueram). L’esperança de vida va
augmentar.
La població espanyola va créixer considerablement, ja que es va mantenir un índex de
natalitat alt. A la segona dècada del segle XX, la natalitat va descendir. No obstant la
modernització de la demografia espanyola va tenir un retards respecta a Europa.
Catalunya va aprofundir en el procés de transició demogràfica i va conèixer una
davallada notable de la mortalitat i lleugera en la natalitat. La població de Catalunya va
augmentar no tant pel creixement vegetatiu sinó per les migracions de la segona
dècada del segle XX
MOVIMENTS MIGRATORIS
Entre 1900 i 1931 Espanya va viure un gran creixement de les migracions interiors. La
població es va desplaçar cap als sectors moderns de l'economia, fent que la població
agrària disminuís. Madrid i Barcelona , seguides per Bilbao i Sevilla, es van convertir en
el pol d'atracció dels emigrants.
A Catalunya l’arribada d’immigrants va ser molt notable i així, l'any 1930 un de cada
cinc habitants havia nascut fora del territori de Catalunya.
L’emigració a ultramar, iniciada cap al 1880, va augmentar, tot i que va patir una
davallada amb la I Guerra Mundial. Les causes per aquesta immigració van ser
diverses:
- Economia en què l’ocupació creixia menys que la població.
- Millores en la navegació.
Com a resultat del procés migratori, els grans nuclis urbans com Madrid i Barcelona
van incrementar notablement la seva població experimentant una gran transformació
de la seva fisonomia. També van augmentar la seva població algunes ciutats del País
Basc i Astúries, i d’altres de Catalunya.

2. ENDARRERIMENT AGRARI I CONFLICTIVITAT PAGESA
L’agricultura espanyola va iniciar el segle XX amb la crisi que es va estendre per Europa
a finals del segle XIX.
En aquests moments Espanya tenia una agricultura basada sobretot en el conreu de
cereals, oliveres i vinya, en terres majoritàriament de secà, i amb una ramaderia ovina
(producció de llana). La crisi cerealista a Espanya serà la més acusada.
Les causes de la crisi van ser l’arribada a Europa de productes de països amb una
agricultura extensiva més competitiva (Argentina, EUA, Canadà, Rússia). La
competència del cereal estranger va originar una baixada de preus, reducció dels
ingressos i una caiguda dels beneficis i per tant una disminució dels salaris. Això va
comportar agitacions pageses durant el primer terç del segle XX. Davant d’aquesta
competència, la Liga Agraria (associació de propietaris cerealístics) va demanar un
aranzel protector.
La crisi cerealística va anar acompanyada d’una crisi de la viticultura, que va ser molt
intensa a Catalunya, on el conreu de la vinya havia assolit una gran extensió arran de la
plaga de la fil·loxera a França. Però la fil·loxera, cap el 1880, va arribar a Catalunya. La
mort de les vinyes autòctones va iniciar un conflicte entre els rabassaires i els
propietaris que s’allargaria durant el primer terç del segle XX.
La crisi agrària es va superar gràcies a l’establiment de noves barreres aranzelàries i al
creixement de la producció. Els motors principals de la millora de la productivitat
agrícola van ser:
1. Les noves rompudes i la intensificació dels conreus gràcies a l’augment de
fertilitzants, selecció llavors, disminució guaret, increment mecanització,
l’extensió del regadiu a noves terres
2. La introducció de nous conreus (plantes farratgeres) per millorar la producció
ramadera, i l’ especialització de conreus destinats en gran part a l’exportació
(olivera, cítrics, vinya).
Com a resultat, el producte agrari va créixer un 55 % entre el 1900 i 1931, de manera
desigual segons el tipus de conreu i la zona. La producció de cereals es va consolidar
com el conreu principal, sector de productivitat baixa i preus elevats. Els conreus més
productius, orientats cap a l’exportació, eren la vinya, l’olivera, els cítrics, els fruiters i
les hortalisses. La producció ramadera també va augmentar.
L’agricultura catalana va seguir una evolució semblant a la resta espanyola, tot i que la
productivitat va augmentar una mica més i la disminució de la població agrícola va ser
més gran. En algunes zones, es va desenvolupar una agricultura especialitzada. La
producció de cereals i el sector ramader van augmentar, mentre que la viticultura va
disminuir.

3. La situació del camp espanyol al primer terç del segle XX continuava marcada per
l’enorme desigualtat en l’estructura de la propietat de la terra. Hi havia:
- Latifundisme: Extremadura i Andalusia amb forta conflictivitat social. Era
necessària una reforma agrària que permetés l’accés dels pagesos a la
propietat de la terra i garantitzés un conreu efectiu de les terres.
- Minifundisme: Galícia, mala qualitat de la terra a la Meseta. Molts pagesos van
emigrar.
Aquestes agricultures només permetien a la població subsistir. Els rendiments eren
baixos i dificultaven la introducció de tècniques i mètodes de conreu nous.
Els diferents governs espanyols van ser conscients de l’endarreriment del camp
espanyol i dels conflictes socials que es derivaven de la distribució desigual de la
propietat. El problema principal era la gran quantitat de pagesos sense terra. Entre el
1907 i 1917 es van repartir algunes terres entre els petits propietaris i els pagesos,
però la pressió dels grans propietaris agrícoles va fer impossible dur a terme una
reforma agrària abans del 1932.
ELS PROGRESSOS DE LA INDÚSTRIA
A inicis del segle XX la indústria va augmentar notablement i alhora va disminuir el
protagonisme del món rural.
Entre les causes que van provocar el creixement de l’economia espanyola al primer
terç del segle XX destaca la utilització de noves fonts d’energies, amb la difusió de l’ús
de l’electricitat i del petroli. La societat espanyola disminuirà progressivament la
dependència energètica del carbó. L’electricitat va permetre mecanitzar la producció
industrial i reduir-ne els costos de fabricació. El progrés de l’electrificació es va produir
en dues etapes: entre 1880 i 1914 es va restringir a l’enllumenat públic; i entre 1914 i
1930 se’n va generalitzar l´ús industrial.
El refinatge del petroli va obrir pas a Espanya, al primer terç del segle XX, a una nova
revolució del transport: l’automòbil.
En el camp de la transmissió de la informació també es va avançar notablement. A
partir de la dècada de 1860, es va produir l’expansió del telègraf i , en la dècada de
1920, del telèfon i emissions de ràdio, sobretot en les ciutats.
EL CREIXEMENT INDUSTRIAL
El producte industrial espanyol va augmentar, tot i així, es van mantenir les indústries
de béns de consum sobre les de béns d’equipament.
El nivell d’industrialització de Catalunya era més elevat que a la resta d’Espanya (sense
comptar amb el País Basc i Navarra).
Les indústries tradicionals, com l’alimentària i el tèxtil, van continuar la seva expansió.
També ho va fer la química. La indústria siderúrgica biscaïna va créixer, i l’any 1902 es

4. van crear els Altos Hornos de Vizcaya. Els beneficis del sector siderúrgic van estimular
la diversificació industrial basca.
A algunes zones del nord d’Espanya, el pes de la siderúrgia també era molt important,
com: Cantàbria i Astúries.
Entre les noves indústries sobresurt el ràpid creixement de la indústria elèctrica,
sobretot a partir del 1914 amb la construcció de centrals hidroelèctriques i xarxes per
transportar l’electricitat. També va experimentar un creixement notable la indústria
metal·lúrgica, que va tenir en l’automòbil i els electrodomèstics dos sectors en
expansió. El 1904, es crea la marca automobilística Hispano Suiza, i conseqüentment la
creació el 1927 de Campsa. La indústria del ciment també va augmentar.
LA DIVERSIFICACIÓ DE LA INDÚSTRIA CATALANA.
La major difusió geogràfica de la indústria no va posar fi als profunds desequilibris en la
distribució de la renda entre les diferents àrees geogràfiques espanyoles. Juntament
amb els dos nuclis bàsics, Catalunya i País Basc, la industrialització es va difondre per
Madrid, Galicia, cornisa cantàbrica i València.
La localització industrial catalana es concentrava a Barcelona i a la seva àrea
metropolitana.
A Catalunya, la indústria tèxtil va mantenir el predomini, però se’n va reduir el seu pes.
Això va portar a una diversificació de la indústria catalana.
El sector elèctric, metal·lúrgic, químic i les indústries de construccions mecàniques van
anar en augment per la demanda creixent de les noves infraestructures de les ciutats
industrials, i per la inversió estrangera (primeres multinacionals).
A Catalunya, la producció es va concentrar en el grup Barcelona Traction, anomenada
La Canadenca, i la Catalana del gas i electricitat, creades el 1911.
La producció catalana anava sobretot destinada al comerç amb la resta d’Espanya, que
es va intensificar. La causa d’aquesta intensificació va ser l’increment de la renda
espanyola que va contribuir a augmentar la demanda.
Mentre que l’increment del potencial econòmic de Catalunya augmentava, la seva
capacitat financera disminuïa, la qual cosa va portar a una crisi del sistema bancari
català.
Els mitjans de transport i els sistemes de comunicació van conèixer una notable
transformació que va beneficiar el creixement industrial. Es van produir millores en les
vies, es van crear noves xarxes, l’electrificació del ferrocarril , la telefonia, etc. Tots
aquests processos necessitaven la creació de grans infraestructures, que van ser
finançades per l’Estat.
Una característica de l’economia espanyola durant el primer terç del segle XX va ser la
restricció de la competència entre les empreses i la constant intervenció de l’Estat en
l’economia del país. Aquest intervencionisme es va manifestar en dues direccions:

5. - Concessió d’ajudes per estimular la inversió privada.
- Augment del proteccionisme, iniciat ja al 1891 amb l’establiment d’un aranzel
duaner.
L’objectiu era reduir la competència i fomentar la indústria nacional.
L’EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA
El segle XX es va iniciar amb les conseqüències del desastre de l989 que va posar fi a
l’imperi espanyol. La pèrdua dels mercats colonials va perjudicar les exportacions, però
la crisi es va superar ràpidament. Es va produir una inflació baixa, una reducció del
deute públic i la repatriació de molts capitals que van permetre la creació de bancs i
empreses. La crisi va resultar positiva per Espanya, ja que va permetre canvis i
renovacions en l’economia espanyola.
La neutralitat espanyola durant la primera Guerra Mundial va permetre una important
expansió econòmica, ja que el conflicte va reduir la capacitat productiva dels països
bel·ligerants i Espanya es va convertir en subministradora de productes agraris i
industrials.
L’increment de la demanda exterior va estimular el creixement de la producció.
L’augment de la demanda va comportar un augment dels preus, que va dur a un
procés inflacionista sense precedents.
La guerra va oferir, a les classes benestants d’Espanya, grans oportunitats de negocis i
d’enriquiment fàcil. Per contra, les classes populars van empitjorar el seu nivell de
vida, ja que la inflació no va anar acompanyada de l’augment equivalent del salari, la
qual cosa va desencadenar en una sèrie de vagues i reivindicacions obreres.
La fi de la guerra i la fi de la demanda va acabar amb l’eufòria econòmica i
desencadenà una forta crisi (tancament empreses, atur, desocupació).
La crisi econòmica internacional de 1929 va tenir repercussions menors que a d’altres
països, a causa del poc pes que el comerç exterior tenia en l’economia espanyola i la
depreciació de la moneda espanyola.
ELS CANVIS SOCIALS
La lentitud del procés industrialitzador a Espanya va comportar que el món rural
tingués un gran pes en el primer terç del segle XX. A Catalunya, el món rural tenia
menys pes com a conseqüència d’una major industrialització i un augment de la
població urbana.
Dos grups socials: rurals i urbans.

6. RURALS:
- Entre els grans propietaris agraris s’hi distingien; l’antiga oligarquia
(aristocràcia) i la nova burgesia agrària. En general, els propietaris agraris
gaudien d’una gran influència social i solien tenir càrrecs polítics i de
l’administració pública.
- Els pagesos. Dins aquest grup hi havia diferències segons la seva relació amb la
possessió de la terra: uns eren petits i mitjans propietaris, altres arrendataris en
condicions diverses i, per últim hi havia els jornalers, alguns d’ells simples
temporers.
La situació dels pagesos depenia de les formes de propietat existents en les diferents
regions d’Espanya.
URBANS:
L’èxode rural i el creixement de les ciutats van fer augmentar les classes urbanes i la
seva influència, que amb els seus nous hàbits i valors socials van generar el que es
coneix com la societat de masses.
Burgesia financera i industrial: Eren un grup relativament reduït. Molts es van enriquir
arran de la guerra. Es van integrar a les classes altes aristocràtiques.
Classe mitjana: Sorgida arran del desenvolupament comercial, financer i administratiu.
Formada per funcionaris, i obrers “de coll blanc” (comerciants, administratius,
banquers i professionals liberals). Era un grup heterogeni, fragmentat i amb diferències
segons les regions. A Catalunya aquest grup va anar en augment.
Proletariat, els obrers industrials; eren les capes populars urbanes. Aquest grup va
augmentar considerablement com a conseqüència de l’èxode rural i l’augment de la
indústria. Es concentraven sobretot en les zones més industrialitzades, com Catalunya,
Madrid, País Basc i Astúries. La crisi econòmica amb augment de l’atur i dels preus
provocarà protestes obreres i l’augment de la conflictivitat social.
El desenvolupament de les ciutats i la nova societat de masses, van comportar nous
valors socials i noves formes d’oci i sociabilitat. A més, es va estendre la cultura entre
capes socials més àmplies. Els transports i els nous mitjans de comunicació van
difondre aquestes noves formes de vida urbana.
A inicis del segle XX hi va haver una millora del nivell educatiu de la població; augment
de l’ alfabetització entre la població, més estudis….
L’augment de l’alfabetització va comportar més demanda d’oci cultural. L’Augment de
l’hàbit de lectura es va traduir en un augment de llibres, i les millores tècniques van
permetre augmentar el nombre d’exemplars de la premsa escrita. Aquesta premsa
escrita va esdevenir el mitjà de comunicació perfecte entre el poder i els ciutadans;
s’afavoria la formació progressiva d’una opinió pública independent.

7. La situació del camp espanyol al primer terç del segle XX continuava marcada per
l’enorme desigualtat en l’estructura de la propietat de la terra. Hi havia:
- Latifundisme: Extremadura i Andalusia amb forta conflictivitat social. Era
necessària una reforma agrària que permetés l’accés dels pagesos a la
propietat de la terra i garantitzés un conreu efectiu de les terres.
- Minifundisme: Galícia, mala qualitat de la terra a la Meseta. Molts pagesos van
emigrar.
Aquestes agricultures només permetien a la població subsistir. Els rendiments eren
baixos i dificultaven la introducció de tècniques i mètodes de conreu nous.
Els diferents governs espanyols van ser conscients de l’endarreriment del camp
espanyol i dels conflictes socials que es derivaven de la distribució desigual de la
propietat. El problema principal era la gran quantitat de pagesos sense terra. Entre el
1907 i 1917 es van repartir algunes terres entre els petits propietaris i els pagesos,
però la pressió dels grans propietaris agrícoles va fer impossible dur a terme una
reforma agrària abans del 1932.
ELS PROGRESSOS DE LA INDÚSTRIA
A inicis del segle XX la indústria va augmentar notablement i alhora va disminuir el
protagonisme del món rural.
Entre les causes que van provocar el creixement de l’economia espanyola al primer
terç del segle XX destaca la utilització de noves fonts d’energies, amb la difusió de l’ús
de l’electricitat i del petroli. La societat espanyola disminuirà progressivament la
dependència energètica del carbó. L’electricitat va permetre mecanitzar la producció
industrial i reduir-ne els costos de fabricació. El progrés de l’electrificació es va produir
en dues etapes: entre 1880 i 1914 es va restringir a l’enllumenat públic; i entre 1914 i
1930 se’n va generalitzar l´ús industrial.
El refinatge del petroli va obrir pas a Espanya, al primer terç del segle XX, a una nova
revolució del transport: l’automòbil.
En el camp de la transmissió de la informació també es va avançar notablement. A
partir de la dècada de 1860, es va produir l’expansió del telègraf i , en la dècada de
1920, del telèfon i emissions de ràdio, sobretot en les ciutats.
EL CREIXEMENT INDUSTRIAL
El producte industrial espanyol va augmentar, tot i així, es van mantenir les indústries
de béns de consum sobre les de béns d’equipament.
El nivell d’industrialització de Catalunya era més elevat que a la resta d’Espanya (sense
comptar amb el País Basc i Navarra).
Les indústries tradicionals, com l’alimentària i el tèxtil, van continuar la seva expansió.
També ho va fer la química. La indústria siderúrgica biscaïna va créixer, i l’any 1902 es