1. © 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA.
1
QUAN LLEGIU AIXÒ SABREU ON VISC, QUI SÓC I QUÈ FAIG AIXÍ QUE
EM LLEVO
La meva habitació és un raconet encaixat entre parets molt primes. No hi ha
cap porta i per una escletxa hi entra la llum de l’alba i també el vent de les
muntanyes del nord, que segur que de matinada va apagar el foc de la llar.
Quin fred! Fa setmanes que puc dormir d’una tirada, malgrat tot. M’he fet gran,
sense saber com, i ja tinc dotze anys. Ja no cal que la mare em xopi el front
amb un drap perquè em baixi la febre, com cada hivern.
Així puc somiar tota la nit. Acabo de somiar que vaig cap a un bosc que no
conec a dalt d’un cavall enorme. Jo diria que és l’Orgull, amb qui estic aprenent
a muntar amb l’ajuda de n’Agnès, ma germana gran. La llum del sol no hi entra,
dins del bosc, de tan junts que estan els faigs, els castanyers i els roures. Hi ha
ombres i silenci, tot i ser de dia.
Però jo no tinc por, sinó curiositat. Encara que sóc esquifit, no sóc gens poruc.
Aleshores m’aturo a la vora d’un rierol i descavalco perquè l’Orgull pugui beure.
Jo també m’ajupo per mullar-me la cara. I en comptes de veure-hi la meva
reflectida damunt l’aigua, hi veig la de mon pare. Tots dos ens diem igual: Hug
de Vallplana.
Quines coses més estranyes em passen pel cap! El que més em sorprèn és
una música que apareix sovint en els meus somnis. No sabria explicar-la amb
paraules. Només sé dir que és bonica i que em fa sentir tranquil. La llàstima és
que sempre desapareix quan obro els ulls, com ara mateix, i no puc repetir-la
perquè els altres la sentin.
Que bé que he dormit! I ves, tinc una gana de llop!
La mare es diu Elionor de Vallplana. Ara mateix deu pujar a poc a poc les
escales que la duran a la torre. Fa set anys que espera que torni el pare, i faci
1

2. © 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA.
el temps que faci, a l’alba i quan el sol es pon,mira cap a l’horitzó esperant que
els camins ens tornin qui se’n va anar.
N’Hug de Vallplana, noble cavaller, va marxar cap a Terra Santa amb les tropes
del bon comte, el nostre senyor Guerau de Ponts. I des d’aleshores és com si
se l’hagués empassat el camí, llarg i ple de perills.
Hi havia una multitud d’armadures que resplendien al sol de l’alba. A dins de
cadascuna, un cavaller. Ni cavalls ni banderes no es van moure fins que el bon
comte va deixar anar un crit que volia dir «En marxa!».
El pare no es va tombar en cap moment. Això és el que crec que va passar. Ho
sé perquè m’ho han explicat mil vegades, i a còpia de sentir-ho, he acabant
veient-ho i recordant-ho.
També sé que viatjar és cansat i avorrit, que has d’anar amb els ulls ben
oberts, i com diria ma germana Agnès, amb la mà al pom de l’espasa.
Quan era petit em van dur a visitar uns parents. Anàvem amb una carreta, amb
mes germanes i ma mare. Era a començament de la tardor. Havia plogut la
setmana abans i els camins, estrets i costeruts, eren plens de fang. Els soldats
que ens acompanyaven havien d’empènyer la carreta de tant en tant per treure
les rodes dels bassals espessos. Recordo com fuetejaven els cavalls i deien
paraulotes, com si les pobres bèsties entenguessin les amenaces. Tant els era,
als soldats, que la mare els renyés per aquella manera de parlar. De tant en
tant plovia, i l’aigua regalimava pertot arreu. Sort de les històries que na Laura
ens anava explicant. Quan parla quedes bocabadat. És com si fossis ben bé
enmig del que està passant. Si descriu el mar, encara que cap de nosaltres no
el conegui, sents l’olor de la sal i la remor suau de les onades que deixen
l’escuma damunt la sorra. I l’escalfor del sol. Quan vam arribar, jo tenia febre.
No hem sabut res del pare en tot aquest temps. Algú ens va dir que els
cavallers del comte s’havien ajuntat amb d’altres vinguts de l’Aragó, de Navarra
i de Castella, de França i fins i tot de la Llombardia. Per què tanta gent i tan
diversa?
2

3. © 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA.
La mare ens va aclarir que feien falta molts braços per reconquerir els llocs on
havia viscut nostre Senyor Jesucrist. Ara hi viuen els sarraïns, amb els seus
costums diferents, va afegir, i els cristians no hi podem anar de pelegrins. Per
això cal la guerra, encara que no ens agradi.
Tampoc no sabem si el pare i els seus companys van embarcar per fer més
via. I si haguessin naufragat en la mar fosca on dormen serps de set caps? I si
els pirates grecs o sarraïns els han fet presoners? Potser mon pare ha deixat
de ser cavaller i ara fa d’esclau per a un senyor cruel que el fueteja cada
vegada que li ve de gust. Per això mateix, perquè tot són imaginacions, mes
germanes i jo no en parlem, perquè la mare somia cada nit coses terribles del
viatge del pare. I com que no pot dormir, es lleva cada matí abans que surti el
sol, com si així pogués aconseguir que els malsons es quedessin per sempre
més allà on són.
Al peu del llit hi tinc una arqueta de fusta on guardo el que anomeno «els meus
tresors». Però no vull que penseu que hi ha or i joies. Molt millor: hi ha
andròmines meravelloses, curioses de mirar, de tocar, d’olorar. Hi tinc dos
trossos de vidre en forma de llàgrima, la ploma d’un ocell que crec que
anomenen au fènix, un clau sarraí que no es rovella, un pot petit amb perfum,
un llaüt…
Quan m’avorreixo, obro l’arca, en trec les coses, les desembolico, les miro, les
endreço i les desendreço, i les hi torno a desar. El temps passa sense adonar-
me’n.
Sovint agafo el llaüt i toco les cançons que m’ensenya el meu amic Ismaïl.
Algun dia sabré tocar la música que somio. Algun dia…
Ara deu ser gairebé l’hora d’esmorzar. Corro descalç cap a l’habitació del
davant. Allà hi trobo na Laura, dos anys més gran que jo, que cus davant la
finestra des que surt el sol.
3

4. © 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA.
—Bon dia, bon dia! —crido com un boig, i començo a botar perquè estic
content, perquè l’hivern m’agrada, perquè he dormit i he somiat, perquè tinc
gana…
I em poso a udolar a quatre grapes, alçant el cap,mentre miro de reüll ma
germana. Sembla que està a punt de renyar-me. Que pesat, ser el petit i que
tothom tingui el dret a estirar-me les orelles!
Però la cara que fa és per una altra cosa. A poc a poc aixeca el llençol i
m’ensenya un llibre. Ho fa d’aquesta manera perquè a la mare no li agraden les
lletres. Diu que no són cosa de dones, sinó de monjos.
—Com es diu, Laura?
Ma germana no respon i em convida a obrir-lo. Va ser ella qui em va ensenyar
a llegir.
Quan les lletres són petites, barrejo les cues d’unes amb els braços de les
altres i em costa d’entendre-les perquè no m’hi veig gaire bé.
Però l’esforç val la pena, perquè amaguen tot d’històries fantàstiques, com per
exemple la d’un home que es converteix en llop.
Quina història per explicar havent sopat, a la vora del foc, mentre torrem
castanyes!
La veritat és que em fa una mica de por i, tot i que m’agrada, em fa venir
esgarrifances. Per això el tanco de cop.
—Un home que es converteix en llop? Quina bestiesa! Això no s’ho creu ningú!
—crido.
—Que n’ets, de ximple, nen! —em retreu ma germana mentre fa el senyal de la
4

5. © 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA.
creu per allunyar el perill—. Doncs que sàpigues que va passar de veritat. No
sé si t’hi has fixat, però el món és ple de meravelles que no entenem. Com l’arc
de Sant Martí, els llamps i l’eco. I com totes les coses que amagues dins la teva
arqueta. Em sembla que tens por, oi? —afegeix després d’una pausa, i
m’abraça.
Una altra cosa que m’empipa de ser el petit és que m’abracin quan creuen que
tinc por. Tothom hi està obligat: mes germanes, els criats, el cuiner… Tothom
menys la mare, és clar.
—Que jo no tinc por! Com t’ho he de dir? —crido mentre em desempallego dels
braços de na Laura—. Sóc petit i prim, però algun dia em convertiré en cavaller.
Com el pare, saps? És el que toca. És el meu destí.
Això últim, ho afegeixo amb la boca petita.
El monjo Heribert, que m’ensenya llatí, matemàtiques i música, en diu «destí»,
de les coses que s’han de fer, tant si vols com si no.
Na Laura es disculpa. Potser per primera vegada m’ha vist decidit, segur de mi
mateix. Potser és perquè en el meu somni jo mirava la meva cara i hi veia la de
mon pare.
—On és n’Agnès? —pregunto mentre torno a amagar el llibre on era.
—On vols que sigui, Plançó? —diu sacsejant el cap.
Una rialleta múrria se li escapa. Sovint, per copiar el posat seriós de la mare,
sembla molt més gran. Però ja hi tornem a ser! Mes germanes em diuen Plançó
per empipar-me.
—No em diguis així! Ja no sóc una criatura, sinó gairebé el senyor de
Vallplana. Em deus un respecte, saps? Perquè sóc l’home de la casa…
5

6. © 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA.
I abans que pugui continuar em clava un cop de coixí que em fa trontollar però
no caure.
És la guerra!
6