Tema 6. La diversitat lingüística
•
1 like•5,828 views
Varietats diatòpiques, diafàsiques i diacròniques.
Recommended
More Related Content
What's hot
What's hot (20)
Similar to Tema 6. La diversitat lingüística
Similar to Tema 6. La diversitat lingüística (20)
More from Sílvia Montals
More from Sílvia Montals (20)
Recently uploaded
Recently uploaded (9)
Tema 6. La diversitat lingüística
- 2. ÍNDEX 1. Les llengües del món 2. La variació diacrònica 3. La variació diatòpica 4. La variació diafàsica 5. La sociolingüísBca
- 3. 1. LES LLENGÜES DEL MÓN • Comunitat lingüística à persones que comparteixen una mateixa llengua. • Llengua à vehicle de comunicació d’un conjunt de valors, artístics, filosòfics, polítics, històrics… • Les comunitats lingüístiques no coincideixen en fronteres d’estats (1 estat pot tenir més d’1 llengua). – Ex: Espanya, França, Bèlgica…
- 4. 1.1 Classificació de llengües Les llengües es poden classificar en 2 criteris: • Criteri tipològic: es fixa en les coincidències de tipus estructural (formació verbal, vocals, disposició dels elements d’una oració.) al marge que estiguin emparentades. Llengües aïllants Llengües flexives Llenguës agluHnants • Paraules invariables. • Relacions gramaBcals à a parBr de l’ordre dels mots. • Ex: xinès, vietnamita. • Les paraules tenen terminacions flexives. • Paradigma verbal complex. • Ordre de paraules lliure. • Ex: lla/, grec, àrab • A les paraules els segueixen unitats que aporten significat lèxic o gramaBcal. • Ex: turc, japonès
- 5. • Aquesta classificació no té un càracter excloent. Per exemple: – Català à llengua flexiva amb trets aïllants i aglutinants. • Aïllant: El gos empaita l’amo à L’amo empaita el gos. • Aglutinant: fust-er (lexema + morfema).
- 6. • Criteri genètic: es formen famílies de llengües a partir de les coincidències entre la forma i el significat de les paraules. – La majoria de llengües pertanyen a una família. • N’hi ha algunes (anomenades aïllades) que no es poden connectar amb cap grup lingüístic. Ex: – El sumeri (desapareguda al 2000 aC), – L’ibèric i l’etrusc (llengües preromanes) – El basc
- 7. – Famílies lingüístiques més importants: • Indoeuropea, afroasiàtica, ameríndia, altaica, australiana, sinotibetana…
- 11. 2. LA VARIACIÓ DIACRÒNICA 2.1 El naixement de les llengües romàniques • En el naixement de les llengües romàniques (i concretament del català) hi van intervenir 3 factors: – Substrat: pobles que van arribar a la zona abans que els romans. – Estrat: pobles romans (repobladors de diferents zones). – Superstrat: pobles posteriors als romans (van arribar quan caigué l’imperi romà). – Adstrat: influència dels pobles veïns. *Els estudis conclouen que al s.VIII ja exisBen les llengües romàniques
- 12. SUBSTRAT: Influència de les llengües que es parlaven abans de l’arribada dels romans POBLES SEGLES Celtes s.X-V aC Bascoibèrics s. VIII-VII aC fenicis s. VII aC Grecs s. V-I aC SUPERSTRAT: Influència de les llengües dels pobles posteriors als romans POBLES SEGLES Germànics s. IV-VII Àrabs s. VIII-XIII ADSTRAT: Influència de les llengües veïnes de més presHgi en cada època. POBLES Occità Aragonès Castellà Italià Francès Anglès
- 13. 2.2 El català a l’època medieval Expansions territorials: • s.XII-XII: Expansio territorial de la Corona d’Aragó (València i Illes Balears). • s. XIV: Expansió territorial i econòmica de la Corona d’Aragó per la Mediterrània (Còrsega, Sardenya, Sicília, Atenes i Neopàtria). Estàndard literari à arriba a la maduresa al s.XV (segle d’or de la llengua catalana) à gràcies a la vitalitat de la literatura. • Els estudiosos s’interessen per fixar aquest estàndard (apareixen diversos tractats).
- 14. 2.3 El s. XVI-XVIII • S.XVI: afermament de les monarquies europees autoritàries i creació dels estats moderns à afavoreix el procés d’unificació i subordinació a Castella: – Compromís de Casp (1412) – Matrimoni Reis Catòlics – Guerra de les Germanies (1519-1521) • S’accentua la castellanització de les classes altes. – Guerra de Successió • Decret de Nova Planta: aboleix les insHtucions catalanes, imposa la dependència políHca de Castella i prohibeix el català.
- 15. 2.4 La Renaixença S.XIX • Augmenten les normes contra l’ús del català. • RomanHcisme (1830): fa recuperar el senBment d’idenBtat (llengua pròpia) • A mesura que avança el segle, es va consolidant la recuperació cultural i lingüísHca catalana. – Com a plataforma de difusió d’obres catalanes, apareixen els Jocs Florals.
- 16. 2.5 La normaHvització i la normalització s.XX • NormaHvització: Procés de fixació de les normes d’una llengua (gramàBca, lèxic i ortografia). – ObjecHus: • Mantenir la unitat lingüísBca enfront de les diverses variacions de la llengua • Oferir als usuaris usos estandaritzats que els permeB emprar-la amb els altres.
- 17. – Com es duu a terme? • 1r Congrés Internacional de la Llengua Catalana – Fundació de l’InsHtut d’Estudis Catalans: publica (amb Pompeu Fabra al capdavant): » Normes ortogràfiques (1913 » Diccionari Ortogràfic (1917) » GramàBca Catalana (1918) » Diccionari de la Llengua catalana (1932) • Aquest intent de recuperació va paHr 2 retrocessos: – Dictadura de Primo de Rivera (1923-1931): va perseguir el català. – Dictadura de Franco (1939-1975): es torna a prohibir el català.
- 19. – Aparició d’insHtucions que vetllin l’ús de la llengua: • InsBtut d’Estudis Catalans (IEC) • Centre de Terminologia (TERMCAT) – Aparició de sectors culturals: mitjans de comunicació: • Diaris: Avui, El Punt… • Televisió: TV3 (1983) i Canal 9 (1989) • Internet: domini .cat – Educació: llengua vehicular
- 20. 3. LA VARIACIÓ DIATÒPICA: ELS DIALECTES • Els parlants d’una llengua parlen diferent segons el lloc geogràfic al qual pertanyen. Aquestes varietats són els dialectes. Es classifiquen en: CLASSIFICACIÓ SEGONS L’EXPANSIÓ CONSTITUTIUS CONSECUTIUS • Propis de la zona on s’ha originat la llengua. • Ex: zona de Barcelona i Girona. • Propis de la zona que han adquirit la llengua a causa d’una expansió territorial. • Ex: Lleida, València, Balears.
- 22. 3.1 Abast del domini lingüísHc del català El català s’estén a diversos territoris: • Andorra • Estat espanyol – Catalunya: excepte la Vall d’Aran – País Valencià: excepte algunes comarques – Aragó: a una franja de 25 km a l’est – Múrcia: regió del Carxe • Estat francès: comarques del sud • Estat italià: ciutat de l’Alguer
- 23. 3.2 Els dialectes catalans • Els dialectes catalans es classifiquen en 2 grans blocs (respecte la fonèBca): ORIENTALS OCCIDENTALS TRETS • Pronuncien 3 vocals àtones • No pronuncien la “i” davant la “x” • Fan iodització • Pronuncien 5 vocals àtones • Pronuncien la “i” davant la “x”. • No fan iodització LLOCS ON ES PARLA • Catalunya nord (França), Balears, Alguer (Sardenya), un part de Catalunya • Una part de Catalunya, una gran part del País Valencià i la Franja d’Aragó. DIALE CTES • Rossellonès, central, balear i alguerès • Nord-occidental i valencià
- 26. 3.2.1 Dialectes occidentals Nord-occidental FONÈTICA MORFOSINTAXI LÈXIC • 7 vocals tòniques i 5 àtones • inicial > au: aucell • Iod segregada en fricaBves prepalatals: caixa • No disBnció b/v • ArBcle: lo, los, la, les • Possessius: meu, meua • 1a persona present indicaBu en –o: canto • Plural eBmològics llaBns: hòmens • Espill (mirall), catxap (conillet), maçana (poma), corder (xai) SUBDIALECTES: ribagorçà, pallarès i tortosí
- 27. Valencià FONÈTICA MORFOSINTAXI LÈXIC • 7 vocals tòniques i 5 àtones • Pronunciació de - r final: mirar, pensar. • Diferencia b/v • Caiguda de la -d- intervocàlica en els sufixos: -ada – ador: casada>cansà • ArBcle: el, els, la, les • Possesiu femení: meua, teua, seua • Plurals eBmològics: hòmens • 1a persona Pres Ind -e parle, cante. • Imperfet de subjunBu: -ara -era –ira: cantara. • Creïlla (patata), eixir (sorBr), bellota (aglà), dacsa (blat de moro). SUBDIALECTES: septentrional, apitxat i meridional
- 28. 3.2.2 Dialectes orientals Central FONÈTICA MORFOSINTAXI LÈXIC • 7 vocals tòniques i 3 àtones. • Emmudiment: -mp,-nt,-lt: camp, encant. • Manca de iod davant la fricaBva sorda: caixa • ArBcles: el, la, els, les • Possessius: meu, meva • 1a pers sing present de l’indicaBu en –u: canto • Imperfet: cantava • Dinyar-la (morir), pispar (robar), • calés (diners). • Altres: noi, sorra, nen… SUBDIALECTES: parlar salat, tarragoní, barceloní i xipella
- 29. Balear FONÈTICA MORFOSINTAXI LÈXIC • 8 fonemes vocàlics tònics i 3 àtons. • Reducció del grup ia esdrúixol: València-Valenci • DisBnció b/v • Ll>i: fuia • Tll >tl: espatla • ArBcle salat: es, sa, es, ses. • ArBcle personal: en, na. • No hi ha desinència en la 1a persona del present d’indicaBu: cant. • Al·lot (noi), nin (nen), doblers (diners), horabaixa • (tarda), idò (doncs), ca (gos) SUBDIALECTES: mallorquí, menorquí i eivissenc
- 30. Rossellonès FONÈTICA MORFOSINTAXI LÈXIC • 5 vocals tòniques i 3 àtones. • No realització de paraules esdrúixoles: formula • Reducció del grup ia esdrúixol: València-Valenci • O tònica> u: cançú • ArBcle: lo, los / el, els (+ generalitzat) • Possessiu: llur • Adverbi negació: pas • 1ª p. Present ind: jo canN, jo pensi… • Imperfet: cantavi • Arcaismes: oir (senBr), morro (llavi). • Occitanismes: cornes (banyes), veire (got) • Gal·licismes: gara (estació), llapí (conill).
- 31. Alguerès FONÈTICA MORFOSINTAXI LÈXIC • 7 fonemes tònics i 3 àtons. • l > r (seguida de consonant): frassada (flassada) • r > l (precedida de consonant): celç (cerç) • Inexistència de – d- epentèBca del grup -ndr: penre (prendre) • ArBcle: lo, la los, les • Possessius: meu, teu, seu, mia, tua, sua.. • 1ª persona del present d’ind desapareix: pens, cant… • SubjunBu: jo parlasse • Auxiliar ésser: és anat, era anat... • Sardismes: murendu (ase), frucar (nevar) • Italianisme s: indiriz (adreça)
- 32. 4. VARIACIÓ DIASTRÀTICA: els sociolectes • Mostra les formes expressives Bpiques dels grups socials respecte: – Edat – Sexe – Professió – Nivell econònic – Nivell cultural…
- 33. • Argots: varietats lingüísBques pròpies d’un grup d’ususaris que presenten mots i expressions que fa se’ls idenBfiqui en aquest grup: – Argot escolar: profe, fer campana, mates… – Argot juvenil: flipar, guai, xungo, sobar-se… – Argot professional: canari (paper de color groc entre els banquers), molta merda (sort, entre els actors).
- 37. • Per tant, l'existència del bilingüisme és un tesBmoni d'una situació de conflicte lingüísHc. Les causes són: – 1) processos d'expansió i unificació políBques – 2) moviments migratoris – 3) contactes internacionals. • El desenllaç del conflicte lingüísHc porta a una d'aquestes situacions: – llengües exBngides (dàlmata) – dominants (anglès, castellà) – minoritzades (occità, gallec, català).
- 38. • Llengua minoritzada: llengua que perd usos i nombre de parlants perquè conviu amb una llengua dominant (en una situació de bilingüisme). – L'evolució d'aquesta situació pot seguir una d'aquestes dues vies: • 1) subsHtució lingüísHca: desaparició de la llengua dominada. • 2) normalització lingüísHca: recuperació de l’ús de la llengua. És un procés llarg. Cal: – Estandardització: – Concreció d’una normaBva – Planificació lingüísBca
- 39. 5.2 PolíHques lingüísHques • PolíHca lingüísHca: intervencions lingüísBques fetes pel govern. Alguns models de políBca lingüísBca són: – Monolingüisme: 1 llengua a l’estat. No ofereix protecció a la resta de llengües que es parlen. Ex: França. – Protecció de les minories lingüísHques: 1 llengua nacional, amb minories lingüísBques protegides, però sense drets políBcs. Ex: Anglaterra amb el gal·lès.