1. PLATÓ: VERITAT I PODER

2. I. L’UNIVERSALISME PLATÒNIC
1. A LA RECERCA DE VERITATS ETERNES
1.1. Tot no pot ser relatiu
Plató discrepa dels sofistes: si totes les opinions valen igual i cap
no és més veritable que una altra, aleshores el concepte
mateix de veritat desapareix.
Existeixen veritats independents de la nostra opinió i fins i tot de
la nostra existència, veritats absolutes, universals,
immutables i eternes UNIVERSALISME.
Per a ell existeixen realitats que, tot i no ser materials, són
eternament presents: les idees. En elles es basa el
coneixement, però també l’acció moral i política.

3. 2. A LA RECERCA DE VALORS ESTABLES
2.1. El perill relativista en democràcia
Els valors de la democràcia juguen en un terreny en què és
fàcil l’esllavissada cap al relativisme moral. Es pot tendir a
creure que qualsevol acció pot ser considerada bona o
dolenta en unes circumstàncies determinades segons com
ho decideixi la majoria.
I. L’UNIVERSALISME PLATÒNIC

4. 2.2. Contra el relativisme sofístic
Van sorgir escoles organitzades on els ciutadans eren ensinistrats
en l’art de l’oratòria.
Sofistes: no hi ha una realitat permanent.
Sòcrates: existència de valors absoluts que podem trobar al
nostre interior.
Plató: necessitat de defensar uns valors estables, universals. La
democràcia, que Plató no dubta a qualificar de demagògia, ha
conduït al relaxament dels costums, a la pèrdua de cohesió social
i, en definitiva, a la pèrdua de l’hegemonia atenesa a favor
d’Esparta. La veritat es troba més enllà del nostre món canviant.
I. L’UNIVERSALISME PLATÒNIC

5. 3. DOS NIVELLS DE REALITAT
3.1. El dualisme platònic
Plató posició dualista.
Món sensible: món material, imperfecte i en canvi
permanent que descobrim pels sentits.
Món intel·ligible o món de les idees: immaterial, perfecta i
immutable, una realitat a la qual no s’accedeix pels sentits,
sinó pel pensament.
II. EL DUALISME

6. 3.2. El món sensible, una aproximació imperfecta al món
intel·ligible
Per més que les coses materials canviïn, les definicions que ens
permeten dir què és cada cosa no canvien. Només l’accés a
definicions immaterials ens permet definir i ordenar.
El món material no és més que una aproximació sempre
imperfecta, una imitació degradada de les definicions o idees. És
el món intel·ligible el que justifica l’existència del món sensible i en
permet el coneixement.
Quan parlem del món real ens referim habitualment al món
material, que es pot veure i tocar. Plató, tot i acceptar la realitat
d’aquest món, afirma que és una realitat de segon grau, que
l’autèntica realitat és de caràcter immaterial.
II. EL DUALISME

7. 4. DOS NIVELLS DE CONEIXEMENT
4.1. Ciència i opinió
Tan sols el contacte amb el món intel·ligible de les
definicions pures ens autoritza a parlar de veritats que no
existeixen en el món material. Ningú no té dret a afirmar
que posseeix un coneixement cert mentre no sigui capaç
d’enlairar-se per sobre del món sensible opinió raonable.
Episteme, intel·lecció o ciència coneixement veritable
que obtenen aquells que són capaços d’accedir al món
de les idees, grau suprem de realitat.
Gnoseologia és paral·lela a la seva ontologia.
II. EL DUALISME

8. Plató estableix quatre nivells de realitat i els graus de
coneixement corresponents:
Món sensible: hi ha els objectes materials i les seves
imitacions, es pot tenir: creença i imaginació.
Món intel·ligible trobem:
 les realitats matemàtiques, que encara necessiten una
visualització imaginària per ser enteses, a les quals correspon
el pensament discursiu;
 les idees pures, a les quals correspon el coneixement
dialèctic, la contemplació que prescindeix completament
de qualsevol suport material.
II. EL DUALISME

9. 5. L’ORDRE DE LA REALITAT: LA IDEA DEL BÉ
5.1. La jerarquia de les idees
En el món de les idees no totes tenen la mateixa categoria.
També les idees tenen un ordre, un sentit i unes relacions:
BÉ: idea suprema que atorga realitat i sentit a la resta del
món intel·ligible, i en conseqüència, al món material.
II. EL DUALISME

10. Per sota del Bé situem les idees ètiques i estètiques, els
grans ideals morals que donen sentit a la vida i
constitueixen l’horitzó vers el qual orientem la nostra acció.
Nivell inferior hi trobem els conceptes matemàtics: la seva
funció és familiartizar la ment amb les entitats abstractes i
preparar-la així per a la contemplació de les idees superiors
i del Bé.
BÉ: cada cosa ocupa el lloc que li pertoca, una bondat
que representa l’ordre racional.
II. EL DUALISME

11. 5.2. Una teoria no exmpta de problemes
Bé, bellesa, proporció, nombre… És fàcil entendre que idees
com aquestes serveixen per expressar una realitat perfecta.
Tanmateix, Plató és conscient que si vol ser coherent amb la
teoria caldrà acceptar l’existència d’idees de coses banals
com pedra o arbre, o fins i tot de realitats negatives com
maldat o lletjor.
Admetre això és admetre l’existència d’una perfecta lletjor o
d’un crim perfecte. I no sembla que idees com aquestes
tinguin cabuda en una jerarquia orientada cap al Bé suprem.
Concebuda inicialment com un instrument per fonamentra el
coneixement veritable i la recta acció moral.
II. EL DUALISME

12. 6. REALITAT I CONEIXEMENT: LA CAVERNA
6.1. L’ascens cap al món veritable
El mite de la caverna sintetitza els aspectes nuclears de la teoria de
les idees. Uns presoners que mai no han vist més que ombres
projectades per un foc a la paret del fons d’una cova. Creuen que
aquella és l’autèntica realitat. Un d’ells és alliberat i, després d’un
gran esforç, coneix la realitat de l’exterior i s’adona que allò que fins
llavors ha conegut no és més que un pàl·lid reflex d’allò que ara
descobreix.
El mite: exposa la dualitat de realitats i ens mostra la diferència
entre el valor del coneixement corresponent a cada un d’aquests
nivells de realitat. El coneixement veritable és possible, però que
la seva adquisició no és un camí fàcil ni està a l’abast de tothom.
II. EL DUALISME

13. III. COS I ÀNIMA
7. EL DUALISME ANTROPOLÒGIC
7.1. L’ànima i les seves parts
Com podem els humans entrar en relació amb el món
immaterial de les idees: ja en formem part: una part de
nosaltres és immaterial: ànima. Aquesta ànima preexisteix
al cos i s’uneix a ell de manera accidental. L’ànima pura
racionalitat en el món intel·ligible, quan es fa càrrec del
cos adquireix funcions menys nobles.

14. Tres parts i funcions:
Ànima racional: situada al cap, és l’ànima pròpiament dita i
l’encarregada de dirigir el conjunt d’acord amb la raó.
Ànima irascible: radicada al pit, és la seu de l’impuls noble, del
valor, de la força de la voluntat.
Ànima concupiscible: més lligada a la terra i al desig, té la seva
seu al ventre.
No tots els humans són afectats en la mateixa mesura per aquesta
tripartició. Aquest fet resulta cabdal per entendre la concepció
platònica de la societat.
El dualisme ontològic troba la seva correspondència en el
dualisme antropològic.
III. COS I ÀNIMA

15. 7.2. El cos com a presó de l’ànima
El cos és la presó de l’ànima, el culpable de les seves
limitacions i lligams.
Els apetits corporals ens esclavitzen i mentre no puguem
deslliurar-nos-en, cal mantenir-los sota el control de la part
racional.
Tradició judeocristiana: menyspreadora del cos.
III. COS I ÀNIMA

16. 8. LA REMINISCÈNCIA
8.1. La paradoxa sofística del coneixement
Els sofistes negaven la possibilitat del coneixement. Plató hi
està d’acord, però no extreu com a conseqüència la
negació del coneixement.
L’ànima, en la seva puresa originària, coneix les idees, les
veritats eternes. Malgrat això sota la influència de la
matèria, empresonada pel cos, l’ànima oblida un
coneixement que ja tenia abans d’unir-se al cos conèixer
és recordar posició innatista.
IV. CONÈIXER ÉS RECORDAR

17. 8.2. Conèixer és reconèixer
Si estem ben dirigits tenim la capacitat de trobar en
nosaltres mateixos coneixements que mai ningú no ens ha
ensenyat.
D’on provindria el coneixement de les veritats
matemàtiques o dels valors morals? Error: experiència.
IV. CONÈIXER ÉS RECORDAR

18. Teoria de l’anamnesi diàleg Menó Sòcrates dialoga amb
un esclau i l’interroga, sense donar mai les respostes a allò
que pregunta i conduint-lo pas a pas fins a assolir que sigui
ell, l’esclau, qui enunciï algunes propietats matemàtiques
malgrat que les desconeixia prèviament. L’amo assegura
que el seu esclau, nascut a casa seva, mai no havia rebut
instrucció, i Plató conclou que si aquest coneixement no
l’ha adquirit en aquesta vida, és que ja el tenia amb
anterioritat i no ha fet més que recuperar-lo
REMINISCÈNCIA
IV. CONÈIXER ÉS RECORDAR

19. 9. AMOR I DIALÈCTICA
9.1. Dues vies per arribar al coneixement
Plató afirma que és possible sortir de la caverna. La
recuperació d’aquest coneixement que amaga la nostra
ànima no es produeix de manera automàtica. Ni tothom hi
pot accedir amb la mateixa facilitat. Ens presenta en els
seus escrits dues grans vies complementàries: la via eròtica i
la via dialèctica.
IV. CONÈIXER ÉS RECORDAR

20. 9.2. La via eròtica
La via de l’eros (amor autèntic) és alhora el camí de la veritat i
de la bondat. Tot i que ha begut del riu de l’oblit, l’ànima
empresonada enyora la perfecció que havia conegut.
L’existència es converteix per a alguns en l’anhel mai satisfet
de la plenitud perduda, i l’amor és l’impuls que els mou a
recuperar-la.
Cada experiència particular, cada ombra efímera, cada
criatura material imperfecta que imita la perfecció de la idea
esdevenen per a la minoria que treu el cap per sobre de la
presó del cos l’ocasió de desvetllar, si no directament el record
adormit, l’eros impetuós que els impulsa cap a fites
d’abstracció, de bellesa, d’harmonia sempre més elevades.
IV. CONÈIXER ÉS RECORDAR

21. 9.3. La via dialèctica
No n’hi ha prou amb l’exaltada impetuositat de l’amor. És
necessari l’esforç racional, que prepara pas a pas el camí
de la contemplació racional reservada a alguns escollits.
La dialèctica recorre de manera ordenada el regne
intel·ligible, perseguint les connexions lògiques entre les
idees i saltant d’una a una altra fins a entendre l’ordre que
regeix la realitat, és a dir, fins a entendre el Bé.
IV. CONÈIXER ÉS RECORDAR

22. El dialèctic utilitza només la raó per copsar l’essència de les
coses, la seva idea o definició. Un cop coneguda aquesta
idea, cerca la connexió amb una altra idea més general
que inclogui l’anterior, i així successivament fins a la idea
més general i abstracta, la que engloba totes les altres i les
fa intel·ligibles.
República: idea supremea és el Bé. Diàlegs posteriors: l’U o
l’Èsser.
Relació entre la maièutica socràtica i la dialèctica
platònica. Per a Sòcrates, la veritat habita dins nostre i
només cal exerioritzar-la; per a Plató, la veritat existeix en
ella mateixa fora de la nostra ment i cal un esforç
intel·lectual per arribar-hi.
IV. CONÈIXER ÉS RECORDAR

23. V. QUI HA DE MANAR?
10. TOTHOM NO ÉS IGUAL
10.1. Desiguals per naturalesa
Ha de manar qui en sap. No totes les ànimes tenen la mateixa qualitat.
L’estructura de l’ànima en el seu pas pel món material, és tripartida. En
la major part dels individus, la puresa originària de l’ànima es veu
dominada per la concupiscència, per l’arrelament a la terra. Alguns,
més selectes, destacaran pel seu coratge i predisposició a la lluita. El
grup menys nombrós i més excels, malgrat la corporeïtat i la presència
de la concupiscència i del coratge, gaudiran d’un predomini de la
racionalitat: tan sols aquestes naturaleses excepcionals tindran la
possibilitat d’emergir les profunditats i assolir el coneixement necessari
per governar.

24. Hi ha entre els éssers humans una desigualtat originària
que, necessàriament, s’ha de traduir en una organització
de la societat desigual i jerarquitzada.
V. QUI HA DE MANAR?

25. 11. EL GOVERN DELS FILÒSOFS
11.1. Les classes socials i les seves funcions
Aquesta desigualtat permet que la ciutat pugui disposar de
les persones adequades per a les diverses necessitats.
La primera d’aquestes necessitats és evidentment la
producció de béns materials (productors). Un cop garantit
el nivell necessari de benestar, cladrà també assegurar la
defensa de la ciutat enfront de possibles invasors
(guardians). Finalment, la ciutat necessita d’un bon govern
capaç de dirigir-la amb justícia (governants). L’estructura
social reprodueix i amplifica, de manera natural, les
peculiaritats de l’ànima humana.
V. QUI HA DE MANAR?

26. Plató compara la societat justa amb l’individu just. Una
persona justa és aquella en què s’harmonitzen les diferents
parts de l’ànima sota el control de la raó; anàlogament, la
societat justa és aquella en què s’harmonitzen les tres
classes socials de l’Estat, és a dir, aquella en què cadascú
compleix amb la funció que li és pròpia i en què es deixa el
govern en mans dels savis.
Coneixement i política s’han de donar de la mà, i, mentre
això no passi, no hi haurà solució per als problemes de la
societat.
V. QUI HA DE MANAR?

27. 11.2. El compromís del savi amb la ciutat
Els savis han de governar la ciutat, i aquest compromís no és tan
sols un consell. Plató el considera una exigència. Les naturaleses
més ben dotades que han arribat a comprendre l’ordre de la
realitat han de ser obligades a posar el seu coneixement al servei
de la ciutat.
Plató valora per sobre de tot la veritat. Reconforta saber que és
ella que ens guia. Quant a la llibertat, bé pot bescanviar-se pel
sentiment que crea cohesió i anima a treballar pel bé comú.
El problema és que on hi ha veritat no n’hi caben dues. Tractant de
combatre el relativisme sofístic, plató peca de dogmàtic. Com
evitar el dogmatisme sense caure en l’apatia moral? Repte
actual que ens planteja Plató.
V. QUI HA DE MANAR?