Introducció a la sofística

1. ÍNDEX:
1- El Segle V a. de C. Context històric.
2- Els sofistes.
•Característiques generals.
•Sofistes de la 1a y 2a generació

2. 499 400450
492 - 475 479 - 431 431 - 404
Guerres Mèdiques:
Atenes venç als
medes (Xerxes) i les
conseqüències són:
• Democratització.
• Popularització de
l’ensenyament.
• Sorgiment dels
sofistes.
Imperialisme atenenc:
Pèricles és reelegit 15
vegades. Atenes és la
capital cultural de Grècia:
Heròdot, Xenofont, Fídies,
Sòfocles, Esquil, Eurípides,
Sòcrates, Anaxàgores, els
sofistes.
Oposició: Tucídides (el
polític, no l’historiador)
Guerres del Peloponés:
Enfrontament Atenes (Lliga
de Delos) amb Esparta
(Lliga del Peloponés).
Victòria d’Esparta que
imposa a Atenes el Govern
dels 30 Tirans. Un any
després Trasíbul instaura
de nou la democràcia.
Segle V a. de C.
Visió històrica

3. 3
Pèricles i la Democràcia
...La nostra forma de govern no ha d'envejar res
a les de les institucions dels pobles veïns,
perquè som més aviat uns models que no pas
imitadors d'altres.
De nom és una democràcia, perquè
l'administració està en mans no d'uns pocs
sinó d'una majoria.

4. La democràcia
"La nostra forma de govern no ha d'envejar res a les
institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns
models que no pas uns imitadors d'altres. De nom és una
democràcia, perquè l'administració està en mans, no d'uns
pocs, sinó de la majoria. Però si la llei és igual per a tothom
en els interessos particulars, és segons la consideració de
què gaudeix cada ciutadà en alguna cosa, i no per raó de la
seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és preferit per a
les funcions públiques [...]. Els nostres ciutadans es
preocupen igual dels afers particulars que dels públics [...].
Perquè som els únics que tenim, el qui no pren part en els
afers públics, no per un tranquil, sinó per un inútil".
Tucídides, Història de la Guerra del Peloponnès, II 37, 1; 40, 2;
traducció de Jaume Berenguer, Barcelona, Fundació Bernat Metge.

5. ... A més per a descans de les fatigues hem procurat al nostre esperit moltíssims esbargiments.
Tenim jocs i festes regulars al llarg de l'any i belles cases particulars, i el plaer que cada dia
trobem en aquestes coses foragita la tristesa. I gràcies a la seva importància entren a Atenes
tots els productes del món i així resulta que ens és tan familiar gaudir-nos dels fruits d'altres
països com dels de l'Àtica mateix.
Som, en efecte, amants de la bellesa amb simplicitat i amants de la cultura sense efeminament.
Ens servim de la riquesa més com a unitat d'acció que per a presumpció de paraula. La
pobresa entre nosaltres no és considerada humiliant per a ningú; l'humiliant és no fer res per
a defugir-la. Els nostres ciutadans es preocupen igual dels afers privats com dels públics, i en
els qui es dediquen a llurs oficis particulars es troba una idea suficient de política. Perquè
som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics no pas per un tranquil sinó
per un inútil; nosaltres personalment almenys jutgem o estudiem amb cura els assumptes,
perquè creiem que no son les paraules les qui perjudiquen l'acció, sinó el no informar-se
prèviament per la discussió abans de fer el que cal.
Discurs fúnebre de Pèricles. [Elogi de la democràcia] Tucídides; Història de les guerres del
Peloponès. Llibre II, XXXVII- XL.

6. La democràcia
Els principis sobre els quals s’edificava la democràcia atenesa eren:
h eλευθερία:
(eleutheria): "la llibertat“
h iσηγορία:
(isegoria): "l’igualtat de paraula" o llibertat d’expressió.
h iσονομία:
(isonomia): "igualtat davant la llei".

7. Organització social d’Atenes
50% Esclaus
30% Ciutadans
20% Metecs
50%
20%
30%
ESCLAUS
No tenien llibertat ni drets
CIUTADANS
Son els únics que poden
participar a l’ecclesia
METECS
Estrangers sense drets polítics
però lliures

8. ECCLESIA
LA BOULÉ
TRIBUNALS
POPULARS
MAGISTRATS
ORGANITZACIÓ POLÍTICA D’ATENES
• Tots els ciutadans
• Voten lleis i impostos
• Decideixen la guerra
• 500 Membres
• Aconsellen l’Ecclesia
• 6000 Ciutadans
• Elegits per sorteig
• Jutgen delictes
• Dirigeixen la Política
• Elegits per un any

9. En el segle V, Atenes es va convertir en el nucli creatiu més
important del món en els
àmbits de la política,
la ciència, les arts,
l’arquitectura,
la literatura, la filosofia
i sobretot el llenguatge;
sabers, tots ells, que
han fonamentat la base
cultural i formativa
del nostre pensament.
Paideia era el concepte
grec que agrupava tot aquest immens llegat de coneixements.
La Paideia

10. Paideia significava el procés global de
transformació que l'individu havia de realitzar per
arribar a ser ciutadà, un home eminentment polític.
Aquesta transformació
era un procés formatiu
i educatiu en
tots els àmbits:
-del coneixement científic
-de l’acció política

11. La virtut sofística
• La sofística va estar lligada a la idea d´educació (paideia). Els
sofistes s´autodefinien com a mestres de virtut (areté). La virtut per
als grecs significava excel·lència. L´home virtuós era l´home
excel·lent, el que sobresortia, el que destacava per sobre de la resta
d´individus.
• Si bé un dels fonaments de la democràcia era la igualtat
(isonomia), és a dir, el dret de tots els ciutadans a participar en la
vida pública, per altra banda aquesta concepció de la virtut com a
excel·lència impedia que la democràcia atenesa fos un règim
totalment igualitarista.
• Si bé, en un principi, s´acceptava que tothom disposava de prou
capacitat per dedicar-se a la política, aquesta visió aristocràtica de
la virtut (aristos vol dir el millor en grec) fomentava una concepció
competitiva de la vida i donava molta importància a l´èxit i triomf
personal: els homes virtuosos eren els que aconseguien el poder,
els que aconseguien la victòria en unes eleccions democràtiques.

12. Els sofistes
Qui
eren?
Instal·lats a Atenes eren estrangers (metekos) cultes coneixedors de
distintes formes de pensar i viure.
No podien intervenir en política, però formaven als polítics.
El seu auge està relacionat amb la democràcia i la centralitat
del lógos a l’àgora i als jurats
Seran criticats per Plató, Xenofont (”comerciants de la saviesa”) i
Aristòtil: “traficants en saviesa aparent, però no real”
Paideia: Es dedicaven a l’ensenyament, l’oratòria i l’erística
La seva influència es veu a Eurípides, Heròdot i Tucídides.
Tanmateix coneixem la sofística a través dels seus crítics,
especialment: Plató i Xenofont.

13. Característiques
L’eloqüència com a virtut. Són educadors que enseyen una virtut que
dóna gran poder: l’art de parlar i convèncer. Eina fonamental en el context
polític de la democràcia i útil en els tribunals de justícia.
Subjetivisme. No existeix una veritat objectiva, atès que depèn del subjecte.
Tot el coneixement humà prové, directament o indirecta, de l’experiència
sensible. Persones diferents tenen experiències diferents: la veritat
(α̉λήθεια=aletheia) és el que a cadascú sembla, és l’opinió (δόξα) més
convincent (relativisme epistemològic).
Escepticisme. Tota argumentació pot ser refutada. No és possible conèixer
cap cosa amb veritable certesa. No podem construir coneixements segurs
d’una realitat canviant (escepticisme, base del nihilisme epistemològic i
ontològic).
Relativisme moral. Com a conseqüència del punt anterior, no existeix un
criteri universalment vàlid, invariable en quant a la consideració dels valors
morals. No hi ha valors universals.
Convencionalisme. Són els primers en fer la distinció entre llei positiva
(nomos), fruit de la convenció i el pacte; i llei natural (fisis), no escrita i
basada en la naturalesa humana. φύσις/νόμος.

14. ¿Per què
sorgeixen?
La sofística és el moviment cultural determinant del segle
V aC. Es pot considerar com el triomf de la democràcia,
perquè posa el debat com a centre de la vida de la ciutat.
L’ideal grec és el de bastir una ciutat dominada per la
saviesa i els sofistes són l’expressió d’aquest ideal.
Emergeixen així els problemes de retòrica i de dret, en la
mesura que s’interessaven sobretot pel problema de la
convivència.  Il·lustració grega
Principals
sofistes
1a ÈPOCA
2a ÈPOCA
•Són anteriors a les Guerres del Peloponés.
•Fonamenten racionalment la societat. La llei és
convencional (nomos), però és necessari basar-la
en la naturalesa humana.
•Protágores y Gòrgies.
•Posteriors a les Guerres del Peloponés.
•Es sustenten en el poder. Degeneració del
moviment.
•Cal.liclés y Trasímac.

15. (481 – 411 a C.)
Protàgores
de Abdera
Gòrgies
De Leontini
(483 – 375 a C.)
•Escepticisme radical, vinculat al logos jurídic.
•“No existeix cap realitat, si existís no podríem conèixer-la, i si
la coneixéssim no podríem comunicar-la.”
•No existeix cap veritat absoluta, tota opinió és vertadera.
•antrophon metron: L’home, mesura de totes les coses.
Subjectivisme.
•“L’home és la mesura de totes les coses, de les que són, en
tant que són, i de les que no són, en tant que no són.”
•No existeix norma fixa de conducta. El vertader savi és el que
adequa el seu comportament a las circumstàncies.

16. Protàgores d’Abdera
• Epistemologia: considera que hi ha tantes
veritats com individus. No hi ha un coneixement
científic universalment vàlid. “L’home és la
mesura de totes les coses”.
• Moral: Implica dubtar de l’existència d’un bé i
una justícia fixes i universals
• Legal: Cada poble posseeix les seves lleis i els
seus costums. Les lleis són convencionals i
modificables
• Religiós: Defensa l’agnosticisme. Res podem
saber sobre els déus
30/01/2015 la sofística i Sòcrates 16
(481 – 411 a C.)

17. La virtut sofística
• Una educació tan mediatitzada
per uns valors com l´èxit i la
victòria fou objecte d´atac per
part de Sòcrates, Plató i Aristòtil,
que aportaven com a alternativa
una nova educació fonamentada
en valors no competitius.
• Foren aquests tres filòsofs el que
donaren una significació negativa
al terme sofista: artistes de
l´engany, immorals, meuques
intel·lectuals, xerraires,
corruptors de la joventut...
• Protàgores fou el gran ideòleg de
la democràcia atenenca.
• Considerava que així com les
habilitats tècniques estaven molt
desigualment repartides, del
sentit de la moral i del civisme
tothom participava en les
mateixes condicions (isonomia).
• Per defensar aquest principi
utilitzà una versió molt particular
del mite de Prometeu.
• A diferència del seu empirisme
radical en matèria
epistemològica, optà per
l´innatisme en moral: el
sentiment moral és congènit en
els homes (és una donació
divina).

18. • Mite de Prometeu (versió de Protàgores)
• El déus crearen els animals i els éssers
humans en l´origen del temps i
encarregaren als germans Prometeu i
Epimeteu, dos titans, que dotessin a
aquestes criatures de les facultats
necessàries perquè poguessin sobreviure.
• Epimeteu adjudicà als animals de millors
condicions que els humans per sobreviure
en una naturalesa hostil.
• Prometeu, adonant-se de la situació
precària de la humanitat, oferí per
compensar la seva inferioritat física el foc
juntament amb les habilitats tècniques.
• Finalment fou el propi Zeus, el cap de tots
els déus, considerant insuficient encara
l´acció de Prometeu, repartí de forma
igualitària entre els humans el sentit moral i
l´afany de justícia.

19. Perfección para la ciudad es el valor de sus habitantes, para un cuerpo la belleza, para un alma la sabiduría, para una
acción la virtud, para un pensamiento la verdad. La cualidades contrarias a éstas implican imperfección. En un
hombre, en una mujer, en un pensamiento, en una acción, en una ciudad, es preciso honrar con alabanzas lo que
sea digno de alabanza y cubrir de censura lo que sea censurable. Pues tan erróneo e inexacto es censurar lo que
debe ser alabado como alabar lo que debe ser censurado. Y es obligación de un mismo hombre proclamar la
verdad y refutar a los que censuran a Helena, mujer sobre la que ha llegado a ser concorde y unánime la opinión
de la tradición poética y el significado de su nombre, que lleva consigo el recuerdo de acontecimientos
infortunados.
Yo quiero, razonando con lógica sobre la peyorativa tradición a ella referente, liberarla de toda acusación y hacer cesar
la ignorancia, demostrando que sus acusadores están equivocados y descubrir la verdad.
(...) Hizo lo que hizo ya por decisión de la Fortuna, mandato de los dioses o designio del Destino, ya raptada
violentamente, ya convencida con palabras.
(...) Si fue convencida y engañada con su espíritu por la palabra, no es difícil en este caso defenderla y liberarla de toda
acusación.
La palabra es un poderoso soberano, que con un pequeñísimo y muy invisible cuerpo realiza empresas absolutamente
divinas. En efecto, puede eliminar el temor, suprimir la tristeza, infundir la alegría, aumentar la compasión. Voy a
demostrar que esto es así, pues es preciso ponerlo de manifiesto ante la opinión de los que me escuchan.
Yo considero y defino toda poesía como palabra con metro. Esta infunde en los oyentes un estremecimiento preñado
de temor, una compasión llena de lágrimas y una añoranza cercana al dolor, de forma que el alma experimenta
mediante la palabra una pasión propia con motivo de la felicidad y la adversidad en asuntos y personas ajenas.
Y ahora voy a pasar a otro argumento. Las sugestiones inspiradas mediante la palabra producen el placer y apartan el
dolor. La fuerza de la sugestión adueñándose de la opinión del alma, la domina, la convence y la transforma como
por una fascinación
(...) Y la misma proporción hay entre el poder de la palabra respecto a la disposición del alma que entre el poder de los
medicamentos con relación al estado del cuerpo. Así como unos medicamentos expulsan del cuerpo unos
humores y otros a otros distintos, y unos eliminan la enfermedad y otros la vida, así también unas palabras
producen placer, otras temor, otras infunden en los oyentes coraje, otras mediante una maligna persuasión
emponzoñan y engañan el alma.
Así, pues, he demostrado que si fue convencida con la palabra, no fue culpable sinó que tuvo mala suerte.
Gorgias: Elogio a Elena

20. 20
La polèmica "nomos-físis"
La justícia consisteix a no transgredir les lleis de la ciutat d'on hom és ciutadà. Un home, per
tant, pot emprar la justícia avantatjosament, si davant de testimonis té en compte les lleis i si,
quan està sol, sense testimonis, té en compte els preceptes de la naturalesa. Efectivament,
els preceptes de les lleis són artificials, però els de la naturalesa són necessaris. Els
preceptes de les lleis són convencionals i no naturals, els de la naturalesa, en canvi, són
naturals i no convencionals. Un home que infringeix les lleis, mentre no és descobert pels qui
les han fixades, queda lliure d'oprobi i de càstig. En canvi, si algú violenta, més allà d'on és
possible, un dels preceptes fixats per la naturalesa, per bé que s'amagui de tothom, el mal no
serà menor, ni tampoc serà major per bé que el vegi tothom. Això és degut al fet que l'home
no és perjudicat per l'opinió de les persones, sinó per la veritat. Precisament la nostra
indagació es basa en el fet que la majoria d'accions justes d'acord amb la llei convencional
estan en guerra oberta contra la natura. Car ha estat legislat, pel que fa als ulls, què cal que
mirin i què no, pel que fa a l'oïda, què cal que escolti i què no, pel que fa a la llengua, què cal
que digui i què no, pel que fa a les mans, què cal que facin i què no, i pel que fa als peus,
cap on cal que vagin i cap on no, pel que fa a la intel·ligència, quines coses ha de desitjar i
quines no. Ara bé, les prohibicions que les lleis convencionals imposen als homes ni són més
valuoses ni més adequades a la naturalesa que allò que pretenen, Efectivament, la vida i la
mort pertanyen a la naturalesa, i, per als homes, la vida deriva d'allò que els és avantatjós; la
mort, en canvi, d'allò que els és desavantatjós. I allò que és avantatjós per a les lleis
convencionals és un obstacle per a la naturalesa, mentre que allò que la naturalesa permet
és lliure.
ANTIFONT EL SOFISTA: Papir d'Oxirrinc XI, n.c 1364, fr 87 a Diels-Kranz.

21. Cal.liclés i
Trasímac
•Oposició radical: physis – nomos.
La naturalesa (physis) crea la desigualtat entre els
homes, i, en ella, triomfen els més forts.
La llei (Nomos) intenta igualar la condició humana
natural, afavorint els més febles.
•És necessari acostar la vida social a la vida natural i per
això és necessari estudiar les normes naturals que afecten
la vida humana. Infants i animals seran objecte d’estudi de
la vida social, per tal de poder traslladar les conclusions.
•. Les normes naturals són:
Principi del plaer (observació del comportament dels
infants).
Principi de força, basat en l’estudi sobre animals que es
regeixen per la llei del més fort.
•Doble moral. No hi ha cap força moral que obligui a acatar
de forma invariable el nomos.

22. L´origen de les normes morals
• Els sofistes estaven més preocupats per la
realitat humana que no pas per la realitat
física. Amb la sofística l´ètica i la política seran
el centre d´atenció de la seva reflexió.
• De les problemàtiques que més interès
suscitaren als sofistes caldria destacar les de
l´origen de la societat, de les lleis humanes i
de les normes morals.

23. El mite de Giges
En un passatge del diàleg La
República Plató fa intervenir a
Glaucó, un representant de la
sofística, defensant la idea
segons la qual “els justos no
són justos voluntàriament sinó
per la impossibilitat de
cometre injustícies”.
Per defensar aquesta tesi fa ús
d´un mite, el mite de Giges.
• Giges, un pastor que servia al rei de Lídia,
va trobar en una cova un anell d´or i se´l
posà. Un dia, mentre es feia la reunió
mensual de pastors per preparar la
notificació al rei de l´estat dels ramats,
Giges, fent girar l´anell, el va deixar encarat
per atzar amb el gravat cap a ell. En aquell
moment s´adonà que els seus companys
parlaven com si ell no fos a la reunió;
s´havia tornat invisible. Comprovada
l´eficiència d´aquell anell, s´oferí per ser un
dels missatgers enviats a parlar per
informar el rei. Un cop a palau, utilitzant el
poder de l´anell, accedí a les habitacions de
la reina i la seduí: amb l´ajuda d´ella
enganyà al rei, l´assassinà i li usurpà la
corona.
• Plató, La república , II, 395b-360a

24. Conclusions:
• Amb aquest mite Glaucó pretén refutar la possibilitat d´actuar segons una
moral autònoma, és a dir, la realització dels actes morals es fan per
respecte a unes normes provinents de la pròpia consciència moral.
• Si existeix la moral, aquesta només pot ser heterònoma, és a dir, la
realització dels actes morals responen a una necessitat de complir unes
normes que una instància externa a la pròpia consciència m´obliguen a
complir.
• Aquesta instància externa pot ser la societat en general, la família,
l´escola, el grup d´amics, la comunitat religiosa.
• En aquest tipus de moral s´actua moralment únicament per por al càstig,
per por a una sanció externa.
• Això vol dir que quan la instància sancionadora no pugui actuar, l´individu
queda alliberat completament per actuar amb total impunitat sense cap
problema de consciència.

25. L´origen de les lleis i de la societat
• Les problemàtiques polítiques es plantejaren a partir del conflicte
teòric entre physis (lleis naturals) i nomos (lleis humanes).
• El nomos era el conjunt de lleis creades pels homes, un producte
artificial, un fet cultural.
• Contra el nomos apareix physis, una mena d´estat anterior a tota
organització social on no existia cap llei que no fos natural i on els
éssers humans es deixaven portar sense inhibir-se pels seus
desitjos i impulsos naturals. Des d´aquest estat purament imaginari,
els sofistes qüestionaven la validesa d´algunes de les normes
humanes.
• Al llarg dels diàlegs platònics podem anar descobrim formes de
pensar que ens recorden els principis bàsics sobre els que s´han
fonamentat les principals ideologies que han dominat en l´àmbit
polític l´anterior segle.

26. L´origen de les lleis i de la societat
• CALICLES- (...) Por esta razón, con arreglo a la ley se dice que es injusto y
vergonzoso tratar de poseer más que la mayoría y a esto llaman cometer
injusticia. Pero, según yo creo, la naturaleza misma demuestra que es justo
que el fuerte tenga más que el débil y el poderoso más que el que no lo es. Y
lo demuestra que es así en todas partes, tanto en los animales como en todas
las ciudades y razas humanas, el hecho de que de este modo se juzga lo justo:
que el fuerte domine al débil y posea más. (...) Sin duda, no con arreglo a esta
ley que nosotros establecemos, por la que modelamos a los mejores y más
fuertes de nosotros, tomándolos desde pequeños, como a leones, y por
medio de encantos y hechizos los esclavizamos, diciéndoles que es preciso
poseer lo mismo que los demás y que esto es lo bello y lo justo.
• Pero yo creo que si llegara a haber un hombre con índole apropiada,
sacudiría, quebraría y esquivaría todo esto, y pisoteando nuestros escritos,
engaños, encantamientos y todas las leyes contrarias a la naturaleza, se
sublevaría y se mostraría dueño de este nuestro esclavo y entonces
resplandecería la justicia de la naturaleza.
• Plató, Gòrgies, 483c-484a

27. Esquema argumental
• Llei (nomos) • Naturalesa (physis)
• Domini de la igualtat (que
tothom tingui el mateix)
• S´educa per a accepti
aquesta situació (des de
petits se´ls ensinistra com
als cadells de lleó perquè
renunciïn a la seva veritable
naturalesa: han nascut per
dominar)
• Domini de la desigualtat (que
els forts posseeixin més que els
dèbils)
• Argument empíric:
1. Això passa en la naturalesa
2. Això passa en la resta de
societats
• Solució:
• Queda justificada qualsevol acció contra
una situació injusta que cal canviar.
• Es reclama l´aparició d´un líder que
retorni la societat al seu ordre natural.