Sánchez-Costa, Fernando: "L'Onze de Setembre, mirall del futur", a J. Casassas (director): La Segona República a Catalunya. El temps de les il·lusions (1931-1933). Ara Llibres, Barcelona, 2015, pp. 264-267.

1. A FONS
264 Capítol 10 · El mite de la República
U
na de les jornades més reeixides de la Catalunya
republicana fou la inauguració del Parlament, el
6 de desembre del 1932. Una jornada d’exultació
nacional en què van ressonar especialment les veus de la
història; en particular, el record del 1714. D’acord amb la
interpretació habitual a l’època, la inauguració del Parla-
ment culminava els esforços de la Renaixença cultural i
del catalanisme polític. Significava el «redreçament» de
Catalunya i permetia a Catalunya tornar a ser mestressa
de si mateixa, recuperar la seva voluntat i refermar el seu
esperit. Més encara, amb la proclamació de la República,
la consecució de l’Autonomia i la reobertura de la cambra
legislativa, Catalunya es proclamava vencedora sobre els
Borbó i validava el sacrifici dels «herois» del 1714. Com
deia l’editorial de La Veu de Catalunya de l’11 de setem-
bre del 1932: «Els catalans del 1932 podem atansar-nos
als sepulcres dels del 1714 per a dir-los, simplement: Ca-
talunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena».
En el seu primer discurs al Parlament, Francesc Macià va
fer un emocionat repàs de la història de Catalunya. No en-
debades, la lectura de la història havia estat clau en la seva
«conversió» catalanista. Macià va subratllar que sense el
«sacrifici» dels lluitadors del 1714 no hauria estat possible
el renaixement català. «Honor, doncs, a vosaltres, herois
anònims del 1640 i del 1714. Sense haver caigut amb ho-
nor, com caiguéreu vosaltres, no hauria pogut redreçar-se
digna, com es redreça avui, Catalunya.» El president va as-
segurar que aquella sessió parlamentària era la continuació
de la darrera sessió de Corts durant la Guerra de Successió:
«Una guerra que no acabà pas amb la victòria de Felip V.
Una guerra que res com l’obertura d’aquestes Corts diu tan
clar que hem guanyat els catalans.»
La referència al 1714 va ser habitual en el discurs polític
dels anys trenta, però sobretot va ser una realitat als ca-
rrers de Barcelona cada Onze de Setembre. La festivitat
cívica s’havia endegat l’any 1894, quan un grup de joves
catalanistes va atansar-se a honorar el record de Casano-
va. El petit grup patriòtic es va anar eixamplant, animat
per la intermitent repressió policial i per l’extensió social
dels ideals nacionalistes. L’any 1914 va ser declarada fes-
tivitat oficial a Barcelona. La dictadura de Primo de Rivera
va estroncar la celebració, que Macià proclamà diada na-
cional de Catalunya en advenir la República. Era un jorn
d’exultació nacional i de celebració cívica, amb uns pa-
trons similars als que se segueixen avui dia.
De l’organització de la Diada se n’encarregava una co-
missió mixta, composta per entitats civils i per partits polí-
tics. La festivitat no durava només un dia, sinó tota una nit.
Començava el dia 10 en fer-se fosc. A les nou del vespre
ja estava muntada una bastida al voltant del monument
a Casanova, situat al mateix indret que avui i nòdul cen-
tral de la celebració. Durant la nit començava la desfilada
d’organitzacions civils i patriòtiques, que dipositaven co-
rones de flors i ramells als peus del monument. Algunes
delegacions gosaven assajar parlaments i entonar cançons
tradicionals. A mitja nit, el monument es trobava ja ben
farcit de flors. Al matí creixia la crepitació i l’afluència de
gent. Partits i associacions s’hi apropaven en comitiva.
L’any 1931, el Diario de Barcelona comptava més de 400
corones florals dipositades, procedents d’ajuntaments de
Catalunya, partits polítics, mitjans de comunicació i insti-
tucions diverses. L’any següent, amb millor temps i amb
major enardiment polític, La Humanitat assegurava que
el nombre de corones, rams, pomells i llaçades ultrapas-
saven les dues mil.
Cada any, la premsa destacava la magnanimitat floral de
La Caixa d’Estalvis i Pensions, transportada per deu homes.
Una altra constant eren les ovacions que s’emportava el
Futbol Club Barcelona. Durant tot el dia se succeïa la mú-
sica i les cançons. Els orfeons dipositaven els seus ramells
commemoratius, i després entonaven himnes tradicionals
i patriòtics, entre els quals sobresortien La Santa Espina i
Fernando Sánchez Costa
L’Onze de Setembre, mirall del futur

2. Volum I · El temps de les il·lusions 265
Cap al migdia arribaven en corporació l’Ajuntament i
la Generalitat. La comitiva motoritzada sortia de la plaça
de la República (avui Sant Jaume) i arribava al monument
escortada per la Guàrdia Urbana amb cavalls engalanats.
Un cop fetes les ofrenes, l’alcalde i el president de la Ge-
neralitat adreçaven els seus discursos, curts i abrandats.
Alguns anys, el president va pronunciar també un mis-
satge radiofònic. El monument a Casanova no era, però,
l’únic centre commemoratiu. Un altre lloc de memòria era
Els Segadors. La successió i competència de parlaments
i cançons devia provocar alguns incidents, i l’any 1933 la
comissió va restringir els discursos als dels representants
oficials i va establir un ordre d’actuació dels orfeons.
Multitud concentrada a la Ronda de Sant Pere durant
la commemoració de la Diada Nacional de 1936.
[IEFC-Merletti]

3. 266 Capítol 10 · El mite de la República
Hem de dir, però, que el to netament nacionalista que
tingueren els Onze de Setembre republicans no va com-
portar un deix anticastellà. Els líders polítics van procurar
concentrar els retrets històrics en la monarquia, llimar el
ressentiment envers Castella i adoptar un llenguatge
germanívol amb la resta dels pobles d’Espanya. El 1932,
Macià es mostrava orgullós de poder «continuar la nos-
tra història gloriosa com a poble, agermanats, ara que ens
sentim lliures, amb els altres pobles d’Espanya» (La Huma-
nitat, 12.IX.1932).
L’Onze de Setembre del 1931 es va caracteritzar per la
joia cívica i per les apel·lacions a la unitat per defensar a
les Corts el text de l’Estatut de Núria, aprovat setmanes
enrere. La República era encara una esperança verge. Un
any més tard, el clima tornà a ser d’exultació. Les Corts
Article titulat «11 de setembre 1714 - 9 setembre 1932»
aparegut a La Veu de Catalunya durant la Diada de 1933.
L’article comença afirmant que aquestes dues dates
tanquen un parèntesi en la història nacional
de Catalunya. [BC]
Als peus de Casanova, els dirigents d’ERC
van reiterar la seva disponibilitat a donar
la vida per la pàtria i per la República.
El 1931, Macià afirmava que l’Onze
de Setembre «és la demostració davant
el món, que per les llibertats els nostres
avant-passats estaven disposats a morir
abans que retre’s».
el Fossar de les Moreres. El grup independentista Nosal-
tres Sols promovia també actes a Sant Boi, on descan-
sen les restes de Casanova. A més d’un encontre polític
amenitzat amb ball de sardanes, Nosaltres Sols arranjava
conferències i recitals poètics. Amb motiu de l’Onze de
Setembre, la ciutat de Barcelona engegava les fonts de
Montjuïc i, al vespre, hi havia un gran concert.
Cada Onze de Setembre republicà va tenir una colora-
ció peculiar. Podem distingir, però, alguns comuns denomi-
nadors. Podríem destacar, per exemple, la tonalitat èpica i
heroica que envoltava el record del 1714. Els diaris accen-
tuaven la gesta dels defensors de Barcelona, tot recordant
la seva clara inferioritat numèrica davant l’exèrcit de Felip V.
Els relats sobre l’Onze de Setembre tenien una mateixa ar-
quitectura conceptual i sentimental. Casanova sintetitzava
l’amor per la pàtria i la llibertat i la disposició a morir abans
que viure en «esclavatge».
Als peus de Casanova, els dirigents d’ERC van reiterar la
seva disponibilitat a donar la vida per la pàtria i per la Re-
pública. El 1931, Macià afirmava que l’Onze de Setembre
«és la demostració davant el món, que per les llibertats els
nostres avant-passats estaven disposats a morir abans que
retre’s» (La Publicitat, 12.IX.1931). Aquesta disponibilitat al
sacrifici en defensa dels ideals nacionals i republicans no
es va limitar a la Diada. El mateix dia de la proclamació
de la República, Macià havia assegurat que «els qui for-
men el Govern de Catalunya estaran disposats a defensar
les llibertats del poble català i a morir per elles». Com-
panys reiterà aquesta idea anys més tard, en el seu dis-
curs d’investidura com a president. Comprendrem millor
aquestes afirmacions si les entenem en el marc de la cons-
ciència històrica catalana, que tenia Casanova i el record
del 1714 com a epicentre.

4. Volum I · El temps de les il·lusions 267
el republicanisme espanyol es tomballejava corcat per les
divisions internes, l’escàndol de Casas Viejas, la puixança
de la dreta i les envestides anarquistes. A Catalunya, ERC
patia una forta crisi interna. Un dels motius era la polè-
mica sobre el paper de les seves joventuts. Van ser elles,
precisament, les que van vetllar el monument a Casanova
durant la nit sencera. Més greu era la situació al 1934, pocs
dies abans del cop institucional de Companys. La diada
va ser l’ocasió per a un gran acte d’afirmació esquerrana.
S’havia produït una sorollosa ruptura política entre ERC i
la Lliga, que fou expulsada de la Comissió Organitzadora.
Manuel Brunet, articulista de referència del catalanisme
conservador, justificava la seva absència dels actes com-
memoratius: «Quants certs homes s’apoderen del temple
de la pàtria, la iniciativa particular es pot permetre el per-
mís d’erigir un altar a la llar» («Aquest Onze de Setembre».
La Veu de Catalunya, 12.IX.1934).
Els Fets d’Octubre d’uns quants dies més tard van pro-
vocar la intervenció i la suspensió parcial de la Genera-
litat i de l’Ajuntament de Barcelona. Companys va ser
empresonat. L’Onze de Setembre del 1935 no hi va haver
ni multituds, ni concerts, ni parlaments. El Govern Civil va
prohibir les manifestacions, cosa que no va impedir que
ciutadans i entitats –especialment les vinculades a la Lliga–
s’apropessin individualment al monument de Casanova i
depositessin les seves flors. La portada de La Veu de Cata-
lunya va ser censurada.
La volatilitat republicana es va fer tràgicament palesa un
any més tard. Catalunya es trobava en guerra. La Comissió
va decidir substituir els ramells per banderoles i va dedicar
tots els diners al front. La retòrica sobre el 1714 va modular-
se, recuperant alguns eixos de la interpretació liberal del
segle xix sobre la Guerra de Successió. Així, van fusionar-se
les dues tradicions interpretatives sobre el 1714: la nacional
i la liberal. Novament, els herois catalans eren presentats
com a defensors de la llibertat i de la pàtria davant les tro-
pes absolutistes i centralistes. Rovira i Virgili afirmà que Ca-
talunya s’havia oposat sempre al «feixisme», en totes les se-
ves «formes històriques» i que Felip V representava el que
en aquell moment històric encarnava Franco (La Publicitat,
11.IX.1937). Un cop més, el 1714 basculava entre la història
i el mite. La commemoració del 1714 continuava essent un
mirall interpretatiu per als catalans en el present i un recull
de les esperances que projecten en l’esdevenidor. •
Fernando Sánchez Costa, doctor en Història. Diputat al Parlament
de Catalunya.
espanyoles havien aprovat dos dies abans el text definitiu
de l’Estatut. Quedaven enrere les fortíssimes tensions de
la primavera i el cop d’estat a l’estiu. Certament, l’Estatut
havia estat retallat, però els líders catalanistes van cele-
brar la seva aprovació com una fita històrica. El mes de
setembre del 1932 va ser un dels períodes més feliços de
la Catalunya republicana i un temps d’especial sintonia en-
tre Barcelona i Madrid. El mes es va cloure amb una visita
multitudinària i triomfal d’Azaña a Barcelona. L’Onze de
Setembre, als peus de Casanova, Macià va proclamar que
«després de dos-cents divuit anys d’oprobi, avui venim ací
a cloure un cicle de la nostra història, a festejar el renaixe-
ment efectiu del nostre poble. [...] Amb la República hem
vençut els Borbons» (La Humanitat, 12.IX.1932).
Els dos anys següents, els catalans van celebrar la Dia-
da en un clima molt més turbulent. Al setembre del 1933,
Membres del govern de la Generalitat i l’alcalde de
Barcelona, Jaume Aiguader, al monument a Rafael
Casanova durant la Diada Nacional de 1931.
[ANC-Brangulí]
L’Onze de Setembre, mirall del futur