Filosofia d'Aristòtil per a Batxillerat

1. ARISTÒTIL (384-322)
““EEll ffiillòòssooff””

2. Importància d’Aristòtil
• Es podria dir que Aristòtil és l’autèntic creador de la
filosofia, ja que va crear el vocabulari tècnic que la
filosofia ha emprat posteriorment: “substància”,
“causa”, “subjecte”, “matèria i forma”, “potència i
acte”; i ha donat nom a les diverses especialitzacions
en que s’ha dividit la filosofia: “física”, “metafísica”,
“lògica”, “ètica”, “política”, etc.
• A Aristòtil se’l va conèixer durant molts segles com
“el filòsof”, sobretot a l’edat mitjana que, amb
Tomàs d’Aquino va adquirir preeminència absoluta
damunt els altres filòsofs coneguts.

3. Biografia
Neix a Estagira, Macedònia, i
se'l coneix com “el estagirita”.
El seu pare era el metge del
rei de Macedònia.
Als 17 anys va a Atenes per
estudiar a l'Acadèmia
platònica on hi romandrà 20
anys -fins a la mort de Plató
(347 aC).
Aristòtil serà el preceptor
d'Alexandre el Gran.
Fundarà la seva pròpia escola
a Atenes: el Liceu.
Ha de fugir d'Atenes i morirà a
Calcídia.

4. Context històric segle IV aC
 Aristòtil va ser el preceptor (professor-tutor) d’Alexandre el
Gran quan aquest tenia uns 13 anys. Quan Alexandre
comença les seves conquestes Aristòtil no acceptarà
acompanyar-lo per fer-li de cronista. Sembla però, que
Alexandre va seguir protegint i impulsant les investigacions
d’Aristòtil al Liceu, convertint aquest en un gran centre
científic i filosòfic.
 Crisi de la polis. Al segle IV ja queda molt lluny la gran polis
atenenca de l’època de Pèricles. La democràcia ja s’ha perdut.
Alexandre unifica tot el territori sota el seu domini, les polis
perden la seva autonomia política . Es comença a centrar
l’atenció en l'individu privat, ja no es creu tant amb el bé
comú com amb el bé privat, cadascú mira per si mateix.
 Recordem que Aristòtil va viure molt temps a Atenes com a
metec (estranger) sense tenir els drets de tot ciutadà atenenc.
Al final, quan mor Alexandre, Aristòtil haurà de fugir d’Atenes
perquè tots els macedonis com ell eren sospitosos
d’espionatge. Conten que va dir que “no volia que la ciutat
atemptés contra la filosofia per segona vegada”, fent
referència a Sòcrates.

5. Context filosòfic
 El seu principal interès ja no és polític com el de
Plató- sinó científic. Realitza investigacions
empíriques sobre la naturalesa, els animals, les
plantes... (practica la biologia, l’anatomia,
l’astronomia, la física, etc.); donant rellevància a
la informació que entra pels sentits.
 Rep influències de Plató, però també dels
presocràtics i de la ciència natural que practicava.
 Va escriure diàlegs com Plató, però la majoria
s'han perdut. Es conserven, però, tots els escrits
que preparava per a les seves classes (escrits
esotèrics), tradicionalment anomenats “tractats”.
 Al Liceu s'hi feien les classes passejant, per això,
els anomenaven els peripatètics.

6. Obres més destacades
Analítics (lògica)
Física (filosofia natural)
De anima
Història dels animals
(biologia)
De caelo (astronomia)
Metafísica
Ètica nicomaquea
Gran moral
Política
Retòrica
Poètica (inacabada)

7. Crítica a la teoria de les idees de Plató
• L’essència d’una cosa no pot
estar separada d’aquesta cosa. La
duplicació del món provoca dues
coses a explicar. Una cosa no es
pot explicar per quelcom que no
és en ella.
• Per Aristòtil l’essència de les
coses és en les coses mateixes:
hem de fer ciència d’aquestes
essències, d’allò que és universal i
necessari en cada cosa.

8. METAFISICA O FILOSOFIA PRIMERA
• La metafísica és la ciència dels “principis i les causes
supremes”, la “ciència del més universal”:
Ciència de l’”ésser”,
“tot allò que és quant a que és”,
• Totes les coses del món són éssers, però a la metafísica no li
interessa el què són, sinó només que són.
• Una poma és, una taula és, una pedra és, la lluna és… què podem dir
de tot allò que és tenint en compte només que és, sense importar-nos
si és una poma, una taula, una pedra o la lluna?
éssers

9. Metafísica. La substància
• Cada ésser és una substància: una poma té la substància de poma, una pedra la
substància de pedra, etc. “Substància” és allò que és en si i per si.
• En els éssers podem distingir la substància dels accidents: substància és allò que
si canvia deixa de ser el mateix ésser, accident només és una forma de ser que no
canvia la substància. “Accident” és allò que és en un altre, no en si.
– Una poma vermella i una poma verda tenen la mateixa substància, només varia
un accident.
Dos éssers, mateixa substància,
diferent accident de color
Dos éssers, diferent substància

10. Metafísica. Les categories
• L’ésser (o l’ens) es diu de moltes maneres, es
manifesta o es presenta de 10 maneres diferents.
• Aquestes maneres de presentar-se l’ésser Aristòtil
els anomena categories.
• Però aquestes categories necessiten, pressuposen,
una unitat, una sola determinació, la substància,
que és la categoria necessària.
• De les substàncies ha de conèixer el filòsof els seus
principis i les seves causes.
1. Substància (home, cavall)
2. Quantitat (dos, tres mesures)
3. Qualitat (blanc, fort)
4. Relació (doble, mig)
5. Lloc (a on)
6. Temps (ahir, demà)
7. Posició o situació o postura (dret,
assegut)
8. Estat o condició (armat, vestit)
9. Acció (parla, talla, crema)
10.Passió (estimat, tallat, cremat)

11. Els primers principis i la causa última de l’ésser
• Aquesta ciència busca principis i causes universals.
Les altres ciències tracten aspectes particulars de
l’ésser, per tant són sabers secundaris.
• Primers principis de l’ésser:
o Principi d’identitat (A=A)
o Principi de no contradicció ¬(A i ¬A)
o Principi del tercer exclòs (A v ¬A)
• La causa última de tots els éssers, l'ésser
suprem és el primer motor. És acte pur. És
pensament pur que es pensa a si mateix.

12. FÍSICA O FILOSOFIA SEGONA
CONSIDERACIONS GENERALS
• Aristòtil tracta de la phýsis (tot el que existeix a l’univers) al llibre que ha
quedat amb el nom de Física. És la ciència de la naturalesa.
• La naturalesa és la totalitat dels objectes que són materials i que tenen
moviment, tant els terrestres com els de l’espai.
• També és el principi i causa del moviment o repòs de les coses naturals: la
naturalesa de x.
• Per Aristòtil «Tot el que es mou és mogut per una altra cosa», és a dir, tot
té una causa del seu moviment.
• Segons Aristòtil «La naturalesa no fa res en va», és teleològica, tendeix cap
a un fi: tot el que passa té una causa i un objectiu. Cada element de la
natura té tendència a arribar a la seva màxima perfecció que li correspon
per tal de ser aquest element (éssers naturals).
• Estableix una diferència entre les coses naturals i les coses artificials. Les
primeres són per altres causes.

13. La teoria hilemòrfica (1)
• Les coses o substàncies (primeres) són un compost de matèria (element físic,
substrat) i forma (essència, principi), la forma és la substància segona.
• No és possible trobar-les separades, tota matèria té una forma i tota forma una
matèria.
• És més important la forma; preexisteix a l’individu, que és finit.
• Només sobre l’essència, la forma, es pot fer ciència.
= +
Una substància,
un ésser, una taula
Matèria:
fusta
Forma:
essència de taula

14. La teoria hilemòrfica (2)
• L’ésser són els individus concrets, són les substàncies. Cada individu és una
substància primera (l’individu concret, en Sòcrates, aquesta taula) i té en ell
mateix la substància segona (l’espècie i el gènere, home i animal).
• Les essències (les idees de Plató) no són separades de les coses; la substància
segona és l’essència, i està dins cada individu. Per tant, aquest és el món real i el
moviment i el canvi són reals (solució a Parmènides i Plató).
Substància primera Substància segona
ésser essència

15. Física. Potència i acte (1)
• Crítica a Parmènides. Aquest deia que el canvi és impossible
perquè suposa el pas del ser al no-ser o del no-ser al ser,
cosa que no es pot donar.
• Aristòtil propugna dues maneres de no-ser:
– no-ser absolut (impossibilitat del canvi)
– no-ser relatiu (possibilitat del canvi)
No és ni ho pot ser
No és però pot ser-ho

16. Física. Potència i acte (2)
• El que és quelcom ARA, en
aquest moment, és en ACTE: el
que una cosa és ara, aquí.
• El que és quelcom però pot
arribar a ser una altra cosa es
troba en POTÈNCIA: pot ser
una altra cosa.
• Passar de potència a acte és
canviar, i canviar és moviment.
El canvi és el camí que fa allò
que està en potència a passar
a ser en acte.
• La matèria és en potència, la
forma és l’acte, actualitza la
matèria.
• Diferència entre energeia
(l’acció o el moviment) i
entelèquia (el final acabat)
En acte: ametlla.
En potència:
ametller, torró,
llet d’ametlla,
etc.
El canvi és el camí
que fa allò que està
en potència a passar a
ser en acte.
En acte: ametller.
En potència:
taula, llenya,
bastó, etc.

17. Física.Tipus de canvis
1. Canvi substancial: generació i corrupció de la substància
(passa de ser una cosa a ser-ne una altra)
2. Canvi accidental: dividit en:
– canvi quantitatiu: creixement i disminució
– canvi qualitatiu: alteració
– moviment local: translació
• Quan hi ha un canvi substancial canvia, obviament, la
substància; però ¿què és el que queda? El que permaneix és
la matèria primera: és indeterminada, no és cap ésser en
acte, però ho pot ser en potència; si agafa una forma serà
alguna cosa. La matèria primera només és suposada,
imaginada lògicament, no és res ara perquè no té acte,
només potència. (No confondre aquesta matèria primera
amb la matèria de cada ésser: fusta, ferro, bronze...)

18. Exemples
Canvi substancial
Canvi quantitatiu
Canvi qualitatiu
Canvi local, moviment

19. Física. Les quatre causes
• Apareixen a la Física: són la
resposta al “per què”.
– Causa material (el substrat)
– Causa formal (la substància o
essència)
– Causa eficient (la font del
moviment)
– Causa final (l’objectiu o finalitat)
• En els éssers vius la causa formal,
eficient i final coincideixen.
• A la recerca de causes finals és
necessari que existeixi un Primer
Motor Immòbil que sigui
l’originador de tot el moviment,
és a dir, que sigui la causa final, la
causa incausada de tot
(teleologia).

20. Teoria de l’ànima
• Un ésser viu és una substància composta inevitablement de cos i ànima.
• El cos és la matèria i l’ànima és la forma. El cos és en potència i l’ànima és la
forma d’aquest cos. L’ànima actualitza el cos. No es poden trobar per separat.
• És el principi de vida. L’ànima no és immortal, sinó que pereix amb el cos.
• L’ànima és indivisible, és a dir, unitària, però li trobam tres funcions:
FUNCIONS REGNES
Nutritiva Vegetals
Sensitiva Animals, que també tenen
la primera
Pensant L’home les té a les tres

21. Funcions de l’ànima
Éssers humans
Nutritiva Sensitiva Pensant
Animals
Nutritiva Sensitiva
Plantes
Nutritiva

22. Teoria del coneixement (1)
• Aristòtil creu que els sentits ens proporcionen coneixement, és
el punt de partida per conèixer qualsevol ésser o substància, ja
que l’essència d’aquests es troba en ells mateixos: primer hi
arribam amb la sensació i després amb el pensament.
• La sensació: els sentits ens permeten conèixer les coses
individuals. Els sentits són en potència que s’actualitza en
presència d’algun cos; ens apropiam d’ell però sense la seva
matèria (Sòcrates).
• La imaginació: crea imatges de les coses individuals que
l’enteniment podrà fer servir.
• L’enteniment: l’enteniment pensa allò universal, les “formes”
de les substàncies concretes; però cal començar per la
percepció d’elles, per la sensació; a base d’acumular
experiències individuals arribarem per inducció a l’essència
universal comuna (home), a les formes.

23. Teoria del coneixement (2)
Sensació
(aísthesis)
Imaginació
(phantasia)
Enteniment
(nous)
Capta aquesta taula
Crea l’imatge (sensació sense matèria)
Pensa l’essència de taula

24. Teoria del coneixement: Inducció
TAU
LA

25. Teoria del coneixement (3)
• Aristòtil distingeix, a més, dos tipus d’enteniment:
l’enteniment pacient i l’enteniment agent; però
l’obscuritat d’aquesta teoria és tan gran que es
donen vàries interpretacions possibles.
– L’enteniment pacient estaria en potència per rebre i
conèixer els intel·ligibles (les formes universals).
– L’enteniment agent seria capaç de produir-los tots, com
la llum “que fa en certa manera que els colors en
potència siguin en acte”.
• Aquest enteniment agent és per Aristòtil separable, immortal i
etern (?)

26. PER CONÈIXER ALGUNA COSA EL PRIMER QUE NECESSITAM ÉS UN
ÉSSER PARTICULAR QUE DESPERTI ELS NOSTRE SENTITS
1 1 Dóna igual si sabem qui és
PRIMER VEIM AQUEST ÉSSER, AQUESTA PERSONA CONCRETA (SENTITS)
I DESPRÉS PODEM ENTENDRE (ENTENIMENT) QUE AQUEST ÉSSER
CONTÉ LA FORMA D’HOME UNIVERSAL
2 2
o no: veim un ésser
No podríem entendre, pensar
aquesta forma universal si no
haguéssim vist primer un ésser
particular, una substància
primera.

27. BRUCE WILLIS (un ésser únic,
BRUCE WILLIS (un ésser únic,
particular):
particular):
SUBSTÀNCIA PRIMERA
SUBSTÀNCIA PRIMERA
JONNY DEEP (un altre ésser únic,
JONNY DEEP (un altre ésser únic,
particular):
particular):
SUBSTÀNCIA PRIMERA
SUBSTÀNCIA PRIMERA
QUÈ ELS FA DIFERENTS?
LA FORMA “HOME” ÉS LA MATEIXA,
EL QUE ELS DISTINGEIX ÉS LA MATÈRIA:
AQUESTA ÉS EL PRINCIPI D’INDIVIDUACIÓ, EL QUE ELS CONVERTEIX
EN INDIVIDUS DIFERENTS
MATÈRIA: AQUESTA
CARN, OSSOS, PELS...
diferent a tots
els altres
MATÈRIA: AQUESTA
CARN, OSSOS, PELS...
diferent a tots
els altres
FORMA:
HOME (igual en els dos)
(UNIVERSAL,
SUBSTÀNCIA SEGONA)

28. Cosmologia (1)
• Món sublunar: imperfecte, moviment rectilini irregular,
corrompible, esfera de la mort i la generació, del canvi.
• Món supralunar: perfecte, moviment circular, esfera de lo
etern.
• Concepció de l’univers com a esferes concèntriques, cada una
mou l’anterior, però hi ha un final, el primer motor immòbil,
que no és una esfera en si mateix i és la causa del moviment de
tot l’univers. Les coses es mouen per atracció cap a aquest
motor. És l’eterna font del moviment etern. No és un déu
creador.
• El primer motor és acte pur, no té mescla de potència. És
immaterial

29. Cosmologia (2)

30. Cosmologia (3)
Font: Concepción Pérez García

31. Ètica
• El principal llibre és Ètica nicomaquea, amb l’excusa de dirigir-se
al seu fill.
• Per Aristòtil el fi de la vida humana és el bé, i el bé suprem és
la felicitat, per tant, el fi suprem de l’home és la felicitat (ètica
eudemonista).
• La felicitat s’obté si es du una vida virtuosa i sobretot si es
realitza allò que és propi dels homes, la vida contemplativa, el
pensar.
• La virtut és una disposició de l’ànima de comportar-se d’una
determinada manera. Com? Seguint un terme mig, el que és
just enmig dels excessos i els defectes.
• Existeixen dos tipus de virtuts:
– les virtuts ètiques (justícia, generositat, veracitat, temprança, valor...)
– i les virtuts dianoètiques o intel·lectuals (prudència i saviesa).

32. Virtut: El terme mig
Virtut
Defecte Terme mig Excés
Covardia Valor Temeritat

33. Terme mig virtuts ètiques
VICI PER DEFECTE TERME MIG VICI PER EXCÈS
Covardia Valor Temeritat
Insensibles Temprança Incontinència
Intemperància
Avaricia Generositat Prodigalitat
Dissimular Veracitat Fanfarroneria
Vanitat
Excèntric Amistat Adulador

34. La justícia
• Per Aristòtil la justícia és una espècie de virtut diferent de les
altres virtuts generals.
• Hi ha dues espècies de justícia:
– Justícia distributiva, política i social (en referència a la distribució
dels recursos comuns): just és allò igual en una proporció
geomètrica en funció dels mèrits, i l’injust és el contrari, sigui per
més o per menys.
– Justícia legal i reparadora (en referència a administrar justícia
pels delictes): just és allò igual en una proporció aritmètica on el
que sofert un mal es recompensa llevant-li el profit al qui l’ha
produït.
• Aristòtil rebutja la justícia del talió (reciprocitat, ull per ull…)
que defensaven, per exemple, els pitagòrics.

35. La prudència
• La virtut intel·lectual de la prudència no és delimitada per la
teoria del terme mig.
• Aristòtil diu que la prudència no pertany ni a la ciència ni a
l’art.
• “L’home prudent és, en general, el que sap deliberar bé.”
• “Resta, doncs, que la prudència sigui una facultat que,
descobrint allò vertader, obri amb l’ajuda de la raó en totes les
coses que siguin bones o dolentes per a l’home […]
• “És necessari reconèixer que la prudència és aquesta qualitat
que, guiada per la veritat i la raó, determina la nostra conducta
respecte de les coses que puguin ser bones per a l’home. En
l’art pot haver-hi graus de virtut, però no n’hi ha a la
prudència.”
• “La prudència no es perd ni s’oblida mai.”
• (Ètica nicomaquea, L. VI, IV)

36. La saviesa
• La virtut més elevada és la pròpia i única dels humans: l’enteniment o
saviesa.
• “Si la felicitat només consisteix en l’acte que és conforme amb la virtut, és
natural que aquest acte sigui conforme amb la virtut més elevada, és a dir,
la virtut de la millor part del nostre ésser. I ja sigui aquesta l’enteniment o
alguna altre part, que segons les lleis de la naturalesa sembli feta per
manar i dirigir i per tenir coneixement de les coses veritablement belles i
divines; o ja sigui quelcom diví que hi ha en nosaltres, o com a mínim el
que hi hagi de més diví en tot el que existeix en l’interior de l’home,
sempre resulta que l’acte d’aquesta part conforme a la seva virtut pròpia
ha de ser la felicitat perfecta, i ja hem dit que aquest acte és el del
pensament i el de la contemplació.”
• “El més propi de l’home és la vida de l’enteniment, donat que
l’enteniment és vertaderament tot l’home; i, per tant, la vida de
l’enteniment és també la vida més feliç a la que l’home pot aspirar.” (Ètica
nicomaquea, L. X, VII)

37. Política: zoon politikón
• Al final de l’Ètica nicomaquea Aristòtil comenta que la política
és la continuació de l’ètica i anuncia el tractat anomenat
Política.
• L’home, per Aristòtil, és un zoon politikón, un “animal
comunitari/social”. L’home ha de viure en comunitat
necessàriament, li és consubstancial. Les raons són perquè
l’home està dotat de paraula i de moral, i com que la
naturalesa no fa res en va, l’ésser humà té aquests trets per
viure en ciutats/comunitats.
• L’Estat (la polis) és anterior a l’individu i a la família, i no es pot
arribar a la felicitat sinó és en un Estat. Per això, ètica i política
van juntes per Aristòtil.

38. Política: tipus d'Estats
Hi ha tres formes de govern: la monarquia, l’aristocràcia i la república. Degeneren en tirania,
oligarquia i democràcia.
Aristòtil, encara que accepta les tres formes de govern, aplicant la teoria del terme mig, es
decantava per una república de les classes mitjanes.
Formes de govern positives (persegueixen el
bé comú)
Formes corruptes
(persegueixen el bé propi)
Monarquia Tirania
Aristocràcia Oligarquia
República (politeia) Democràcia o Demagògia