Presentació de classe de Maquiavel

1. LA TEORIA POLÍTICA DE
MAQUIAVEL
La República si és possible
o
un Príncep si és necessari

2. Nicolau de Maquiavel (1469-1527)
• Filòsof, polític i dramaturg italià. Va néixer a Florència.
• El 1498 va accedir al càrrec de secretari de la
cancelleria de la república florentina. Des d’aquest
càrrec, Maquiavel va emprendre importants missions
diplomàtiques en la cort papal, en la cort de França i
en la de l’arxiduc austríac Maximilià I. Aquests viatges
li van reforçar la idea de la necessitat d’aconseguir la
unitat italiana en un sol sistema estatal.
• El 1512, després de la caiguda de la república, ha
d’abandonar la vida pública i es retira al camp, època
que aprofitarà per redactar la seva obra principal El
Príncep (dedicada a Llorenç de Médicis o Llorenç el
Magnífic, escrita el 1513, encara que no va ser
publicada més que pòstumament el 1532), i moltes de
les seves obres fonamentals, com a Discursos sobre
la primera dècada de Tit Livi, i L’art de la guerra.
També per aquesta època va escriure La mandràgora.
• Es va incorporar a la vida política directa a partir de
1520, al servei dels Médicis. Quan novament es va
restaurar la república florentina el 1527 va tenir
novament que abandonar tot càrrec polític.

3. Mapa d’Itàlia al segle XV

4. Itàlia al segle XV
• A inicis del segle XV el territori italià es presentava fragmentat en multitud d’Estats
de diversa extensió i importància. El declivi de les ciutats havia conduït a un procés de
reforçament institucional, que va acabar amb la instauració de les “signoria”,
juntament amb les repúbliques oligàrquiques, fundades amb anterioritat. D’aquesta
manera, es formaren un petit nombre d’estats regionals, de major extensió i més forts
que, poc a poc, ampliaren els seus propis dominis entrant en conflicte entre si amb la
finalitat d’assolir la supremacia sobre la resta. Entre tots ells, el ducat de Milà es va
configurar com una potència emergent, primer sota el domini de la família Visconti,
després sota la dels Sforza, interessada en expandir els seus dominis a costa de les
repúbliques de Venècia i Florència. Aquesta darrera, després de varis conflictes amb
el Papat i després de sufocar revoltes internes de caràcter popular, va conèixer una
fase d’auge amb l’arribada dels Medici el 1434. Per la seva part, la república de
Venècia, en lluita des de sempre amb Gènova per la supremacia comercial de la mar,
va estendre a poc a pot els seus dominis a la terra ferma, eliminant les petites
“signoria” locals i entrant, per tant, en conflicte amb Milà i el Papat. Els Estats
Pontificis, definitivament tancat el Gran Cisma d’Occident el 1418, va entrar en una
fase d’estabilitat interna, al contrari de les potències limítrofes. El regne de Nàpols,
governat pels Anjou, va estar en el centre de les lluites dinàstiques entre les distintes
branques dels angevins i, poc després, va ser conquistada pels aragonesos-catalans,
que el 1442 varen unir els territoris de Sardenya, Sicília i Nàpols a les corones
hispanes d’Aragó i Castella. La pau de Lodi va posar fi a la rivalitat entre Milà i
Venècia i, sota l’ègida del Papa, va tenir lloc un pacte entre els cinc estats italians més
grans (Milà, Venècia, Florència, Estats Pontificis i el regne de les dues Sicílies), i així
es va instaurar una política d’equilibri destinada a perdurar fins al final del segle,
gràcies a la qual la península itàlica es va lliurar de les intervencions estrangeres.

5. Cèsar Bòrgia
• Sembla que va inspirar a Maquiavel
el llibre El príncep gràcies a les
qualitats que en ell va veure en
coneixer-lo personalment (sang freda
i determinació per al poder)
• Era fill del papa Alexandre VI, família
provinent de València.
• Per Maquiavel és un model del
príncep que adquireix el seu estat per
la fortuna però també té la virtù
necessària per governar.
• Va ser duc de la Romanya gràcies a la
campanya militar junt als francesos,
però la va perdre a la mort del seu
pare.

6. Maquiavel: un antiutòpic
“Molts n’hi ha que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai,
ni ningú sap que hagin existit de veritat” (El príncep)

7. El realisme polític
• En lloc d’imaginar un Estat ideal com havia fet Plató,
Maquiavel analitzarà les formes efectives de mantenir
el poder i organitzar la política. Ja no es tracta de
buscar un home bo i savi a qui es pugui confiar el poder,
sinó de pensar què cal fer per obtenir i mantenir el
poder per governar (tècnica política).
• Per a ell, que supedita els mitjans als objectius finals,
república i monarquia són dos instruments, dos
mitjans diferents que caldrà utilitzar, sia un sia l’altre,
segons les circumstàncies, per a la consecució d’un
mateix fi, l’estat nou, una Itàlia unificada.
• Roma, la República romana, és el model polític a
seguir, el mirall que Maquiavel té present per configurar
la nova república (florentina i italiana), que ha de dotar
de seguretat i confiança als seus administrats. Però en
les circumstàncies del moment, és necessària la figura
d’un líder fort i astut, un príncep que aconsegueixi unir
tot el territori italià.
• La corrupció política és el problema més gran que ha
d’afrontar la república. La corrupció és inevitable
donades les desigualtats socials, que són “naturals”.
L’ésser humà no és ni bo ni dolent per naturalesa, és
simplement, un ésser capaç del millor i del pitjor.

8. Els Discursos
• En els Discorsi Maquiavel
analitza totes les formes de
govern que hi ha hagut a la
història (investigació empírica) i
extreu la conclusió que la millor
de totes fou la República
romana.
• A la República romana hi són
presents tant la Monarquia, com
l’Aristocràcia, com el Poble:
▫ Els Cònsols: n’hi havia dos,
són com els monarques
▫ El Senat: està compost per les
famílies nobles i poderoses
▫ Els Tribuns de la Plebe:
representen al Poble

9. El príncep (1513)
• El príncep, és la resposta per organitzar un república
segura, que suporti els atacs exteriors d’altres països, i els
atacs interiors dels seus ciutadans.
• Fortuna i virtù són dos principis que determinen la tasca
del polític.
• És partidari d’un exèrcit format per ciutadans, no per
mercenaris, perquè creu que els ciutadans ofereixen més
confiança i seguretat al governant.
• De l’exaltació de l’individu, de la seva força creativa, contra
el poble, en sortiran les qualitats que ha de posseir un
príncep nou: ha de ser senyor d’ell mateix, segur i decidit,
ha de tenir coratge i tenacitat i estar dotat de virtù, que és
sagacitat i resolució, astúcia i força.
• El príncep: ha d’estar «disposat a moure’s segons el que li
manin els vents i les variacions de la fortuna i... no
abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal
(XVIII). De vegades, es veurà necessitat a actuar «en
contra de la veritat, en contra de la caritat, en contra de la
humanitat, en contra de la religió» si vol mantenir el seu
govern.

10. El príncep: home i bèstia
• El príncep és un híbrid: meitat home, meitat bèstia.
Ha de sumar a les qualitats dels humans les
qualitats de dues bèsties.
• El príncep ha de tenir la força del lleó i l’astúcia de
la guineu.
• La utilitat pràctica el farà mirar exclusivament vers
els objectius, i si aquests són bons, qualsevol mitjà
que hi condueixi també ho serà.
• La religió se subordina als interessos de l’estat
com a element d’integració del poble als objectius
del príncep.
• Els fonaments principals en que se sustenten els
estats són les bones lleis i els bons exèrcits, i entre
aquests és preferible un bon exèrcit a unes bones
lleis. Unes bones lleis han de permetre l’adaptació
a noves circumstàncies.
• El príncep, a més d’assegurar la seva posició, ha
d’aconseguir també honor i glòria. Si és possible,
que sigui bo, i si no, que ho aparenti. Ha de ser
«un gran simulador i un gran dissimulador».
• És molt millor per a un príncep ser temut que ser
estimat.

11. Fortuna i virtù
• Fortuna. La fortuna és la causa
externa que influeix positiva o
negativament sobre nosaltres. És
un poder que ens afavoreix o ens
perjudica i no es pot predir quin
camí seguirà.
• Existeix l’opinió que no hi ha res a
fer respecte de la fortuna, estam a
les seves mans.
• Virtù. Maquiavel, en canvi, creu que
podem prevenir-nos de la mala
fortuna i afavorir la bona perquè
encara tenim “lliure albir”. Amb
“virtù” podrem contrarestar els
efectes tan negatius de la fortuna i
possibilitar els positius.
• No hi ha una definició explícita de
virtù, Maquiavel recorre a les
imatges per explicar-la. Així, virtù
reuniria les qualitats de l’home
(adaptar-se a les circumstàncies) i
de la bèstia (la força del lleó i
l’astúcia de la guineu).