2. Per pensar-hi...
1. Què és la felicitat? Existeix la felicitat?
2. L’objectiu de la vida és ser feliços?
3. És el mateix la “felicitat” que el “plaer”? És
possible ser feliç sense experimentar plaer?
4. Qualsevol projecte de felicitat és acceptable
moralment? Si penses que no, on posaries
els límits?
5. Què és la justícia?
6. Què prefereixes que hi hagi al món: felicitat
o justícia?
3. Classificació de les teories
ètiques
Ètiques de la felicitat: teories que
consideren que el fi de la vida
humana és la felicitat i donen
indicacions de com aconseguir-la.
Ètiques de la justícia: teories que
consideren que s’ha d’aconseguir la
“justícia” perquè és l’únic que no és
subjectiu.
Ètiques materials: defineixen què és
el bé per tothom i donen pautes per
aconseguir-lo.
Ètiques formals: consideren que no
es pot imposar el bé per tothom i
només indiquen la “forma” que ha
de tenir la decisió ètica.
Ètiques de màxims: ofereixen la
felicitat per tothom, mostren l’ideal
de la vida bona.
Ètiques de mínims: la justícia és el
mínim que tothom té el deure de
seguir (deontologia), és l’únic que
pot establir-se universalment.
4. Autors o corrents
Ètiques de la felicitat,
materials o de màxims:
Sòcrates
Plató
Sofistes
Aristòtil
Cínics
Estoics
Epicur
Cristianisme/Tomàs
d’Aquino
Hume
Utilitarisme
Scheller
Ètiques de la justícia,
formals o de mínims:
Kant
Existencialisme/Sartre
Habermas
Rawls
5.
6. Sofistes LA RELATIVITAT DEL BÉ
Per als sofistes no existeix
una única idea del bé o del
mal.
El que està bé o malament
depén de les
circumstàncies, el lloc,
l’època, etc.
Protàgores: “l’home és la
mesura de totes les coses”.
Gòrgies: “Res no existeix.
Si existís alguna cosa no la
podríem conèixer i si la
poguèssim conèixer no la
7. Sòcrates (segle V aC)
L’intel·lectualisme
moral.
Qui sap què és el que
està bé actua segons
ell. Qui actua
malament és perquè
desconeix el que està
bé.
El savi té la virtut que
el porta a la felicitat.
És impossible actuar
malament a
consciència.
Sòcrates segons el fresc de Rafael
L’Escola d’Atenes
8. Plató (segle V-IV aC)
LA UNIVERSALITAT DEL
BÉ
Només existeix una única
idea del Bé, igual per
tothom, la coneguin o no.
Només aquells que
coneixen la idea del Bé
poden actuar bé.
Els que arribin a la idea del
Bé hauran de ser els
governants de la polis.
Plató, Escola d’Atenes de Rafael
9. Aristòtil (segle IV aC)
Eudemonisme.
El fi de la vida
humana és la felicitat.
Per arribar a la
felicitat s’ha de seguir
la virtut.
La virtut és el terme
mig entre un defecte i
un excés (el valor és
una virtut entre la
covardia i la
temeritat).
La virtut
s’aconsegueix amb
Aristòtil a l’Escola d’Atenes de Rafael
10. Cínics
El nom “cínic” ve de
“ca”.
Autosuficiència
interior i
independència
exterior.
La felicitat
s’aconsegueix vivint
segons la naturalesa i
refusant els bens
socials i materials.
Diògens el cínic (segle IV aC) a l’Escola
D’Atenes.
11. Estoics
El nom ve del lloc on es
trobaven aquests
filòsofs: l’stoa, el pòrtic
de l’àgora d’Atenes.
Hi ha una raó universal i
tot el que passa segueix
aquesta raó.
No té sentit oposar-s’hi:
s’ha d’acceptar el que
passa.
La felicitat
s’aconsegueix
acceptant aquest destí.
“Abstine et sustine”
(Sofreix i aguanta).
Séneca (segle I dC)
12. Epicur (segle IV aC)
Hedonisme: la felicitat
s’aconsegueix amb el
plaer.
El plaer és l’absència
de dolor.
Hi ha dos tipus de
plaers, els materials i
els espirituals.
Aquests són
superiors.
Els plaers espirituals
superiors són l’amistat
i la saviesa.
Epicur a l’Escola d’Atenes
13. Tomàs d’Aquino (segle XIII)
Moral cristiana.
Hi ha uns preceptes
naturals que diuen
què és el que està bé
i què malament.
Iusnaturalisme = dret
natural.
En última instància els
drets deriven de la
creació divina.
14. David Hume (segle XVIII)
Emotivisme.
El que està bé o
malament no ho
elegeix la raó sinó el
sentiment, les
emocions.
El que ens agrada ho
consideram bo, el que
ens desagrada dolent.
Retrat de D. Hume, per Ramsey
15. John Stuart Mill
Utilitarisme.
Una acció és bona quan
les seves
conseqüències són útils
(ens apropen a la
felicitat) i és dolenta
quan les seves
conseqüències no ho
són (ens allunyen).
Es tracta d’aconseguir
la màxima felicitat per al
màxim possible
d’individus.
Identifica felicitat amb
plaer.
Hi ha plaers superiors i
inferiors.
Retrat de John Stuart Mill
16. Kant
Creador de la distinció entre ètiques materials i formals.
L’ètica de Kant és la primera formal.
Autonomia de la raó: cadascú té la capacitat per decidir
què fer, només cal seguir la forma de la decisió.
Heteronomia: quan un altre t’indica què fer.
S’ha d’establir una llei moral universal (formal) que ajudi a
l’autonomia.
Aquesta llei moral universal és l’imperatiu categòric (ordre
formal que no depèn de cap condició).
Primera formulació de l’imperatiu categòric: “Obra segons
una màxima que puguis voler al mateix temps que sigui
una llei universal”. [Màxima: principi subjectiu vàlid només
per un mateix. Llei: principi objectiu vàlid universalment.]
Segona formulació: “Obra de manera que tractis la
humanitat com un fi i mai com un mitjà.”
S’ha de fer el deure simplement perquè és el deure.
Fer el deure, ser moral, la virtut, no garanteix la felicitat
en aquesta vida.
17. Scheler
Ètica dels valors o
axiologia dels valors.
Els valors són
independents de les
coses, són objectius i
l’ètica els ha d’organitzar
en superiors i inferiors.
Hem de preferir els
superiors als inferiors,
això és el que està bé
moralment, el bé moral.
Polaritat dels valors: a
cada valor positiu n’hi
correspon un de negatiu.
Els valors es capten per
via intuïtiva, emocional,
no racional.
Valors de grat: plaer-dolor, goig-pena
Valors vitals: sa-malalt
Valors espirituals:
- Estètics: bell-lleig
- Jurídics: just-injust
- Intel·lectuals: vertader-fals
Valors religiosos: sant-profà
18. Existencialisme (segle XX)
L’ésser humà no té una
essència que el defineixi,
cada individu és fa el seu
ésser a partir de la pròpia
existència.
Els éssers humans són
lliures, estam condemnats
a ser lliures, hem de
decidir contínuament
entre vàries opcions.
Estam sols al món, Déu
no existeix.
Cadascú elegeix
lliurament. Per tant, som
responsables d’aquestes
eleccions que feim, això
és la nostra existència.
19. Habermas (segle XX)
Ètica del discurs,
procedimental i formal.
Estableix el
procediment per
determinar quines
normes són ètiques.
Una norma moral bona
serà aquella que sigui
acceptable per la
comunitat de diàleg, la
comunitat de discurs
(tots).
Només tenen validesa
les normes que han
estat acceptades per
consens en una situació
ideal de diàleg.
20. John Rawls (segle XX)
Ètica de la justícia.
Neocontractualisme.
Rawls intenta fonamentar
racionalment les bases de la
convivència social i política.
Imaginem una situació imaginària, la
“posició original”: els homes no saben
quina condició tendran, és el “vel de la
ignorància”. Han de decidir les normes
més justes. Segons Rawls el resultat
seran dos principis.
Principi de llibertat. Les lleis han de
garantir la llibertat de tothom, impedint
les injustícies.
Principi de diferència. De la llibertat
se’n deriven desigualtats; només
s’han de permetre les desigualtats que
no perjudiquin a les classes més
desafavorides.
El primer principi té prioritat sobre el
