1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: welcometomylife
L’aire fred m’acaricia la cara i al coll, m’aixeca amb brutalitat els cabells i em fa sentir lliure,
desafiant la vida. La velocitat és més ràpida que mai ara que només necessito fugir de la ciutat
i vaig esquivant amb habilitat tots els cotxes que passen pel meu costat. Sé que vaig a una
velocitat no permesa, sé que aviat arribaré a la zona de revolts que si els agafes suficientment
ràpid pots sentir que desafies la gravetat i voles, sé que estic buscant precisament aquesta
sensació de perill que em farà pujar l’adrenalina i ajudarà a que oblidi que he deixat enrere tots
els problemes: els pares barallant-se una vegada més, uns estudis que no acaben d’anar bé,
una relació de parella que no acaba d’anar bé,... Vull córrer més que els temps i poder veure
més enllà, vull trencar les normes. Accelero una mica més mentre em torno a col•locar bé les
ulleres de sol perquè l’aire no em doni directament als ulls i em retiro una mica els cabells de
les orelles per sentir com l’aire em crida fort, com avisant-me, com dient-me que no aprova el
que estic fent. Arribo finalment al lloc que buscava: el tram amb tants revolts on mai no passa
ningú, on puc sentir que no hi ha ningú més al món i puc trobar la tranquil•litat que necessito.
Començo, doncs, a preparar-me per equilibrar la moto en el moment precís. M’alço una mica
per trobar la posició més còmoda, gairebé puc tocar les fulles dels arbres si aixeco les mans.
Giro a l’esquerra, el primer revolt és el més obert i lent de fer, accelero encara més per arribar
els meus preferits. Tot recte. Dos ocells creuen davant meu encara més ràpid que jo en
direcció contraria, la presa i el depredador. Giro a la dreta. Un raig de sol es reflexa en el
retrovisor i m’enlluerna per uns instants. Un altre revolt a la dreta. La carretera s’allarga davant
meu com un riu de quitrà sense fi i em sento com un peix baixant per les seves aigües. En
qüestió de segons arribaré a la pujada i haig d’agafar tot el impuls possible: deixo anar els frens
amb un somriure de satisfacció. Inicio l’ascens. Esquerra. No veig més enllà de les fulles
verdes d’uns quants arbres que envaeixen el cel blau. Dreta més oberta, el cor em batega més
ràpid que mai. Esquerra, em sorprenc que el silenci és absolut, no escolto més que el tambor
del cor i el motor del meu petit vehicle. Dreta molt tancada, no veig el cotxe que ve de front, i ell
tampoc em veu a mi. El meu instint primari és agafar-me amb totes les meves forces als
mànecs de la moto, i giro de cop cap a les proteccions dels costats. Si no la deixo anar,
probablement no s’escaparà. En els tres segons que dura la meva inestabilitat revisc una
vegada més les paraules del meus pares abans de que sortís per la porta cames ajudeu-me: -
Si no fossis tant irresponsable i no l’escoltessis tant no hauríem d’estar ara penedint-nos de no
haver posat remei en el seu moment! Mira com és ara, que ni tan sols sap fer-se un dinar
sense cremar el menjar! - I la culpa serà meva a més a més, quant tu no fas més que estar
assegut al sofà i ni tan sols escoltes quan t’explica els seus problemes! Com sempre, que no
ets capaç de pensar en res més que no siguis tu, egoista! I torno a veure la imatge de la meva
mare trencant el plat, del meu pare enrabiat que torna a llençar el comandament al terra amb
tota la seva força. Sé que estic a punt d’estavellar-me, i tanco els ulls per instint. En el fons fosc
veig com si fos una pel•lícula la seva cara somrient i els ulls brillants que semblen retreure’m
que hagi corregut tant i no m’hagi posat el casc, tantes vegades com m’ho deia... i em
penedeixo d’haver deixat que marxés sense acomiadar-me, perquè potser ara no en tornaré a
tenir cap oportunitat. Arriba el primer cop, el metall em colpeja amb força a l’esquena i perdo
l’alè, he de deixar anar els mànecs. Em sento volar, com l’ocell que he vist abans, i crec que el

2. meu depredador negre està a punt d’atrapar-me. La gravetat infalible em retorna al terra, que
em colpeja amb força les cames, la cintura, els braços... Foscor. Em desperto de cop, obro els
ulls i tota la llum blanca encegadora em castiga. On estic? Què ha passat? Recordo el somni
que acabo de tenir i tinc la certesa que ja l’he somiat abans, però cada vegada arribo una mica
més lluny i percebo més detalls nous. Vull saber quin serà el final. Em desvetllo totalment, però
torno a tancar els ulls que es molesten per la claredat. Escolto un constant xiulet que ja he
escoltat abans també, però no li paro atenció. Tinc ganes de beure alguna cosa i també de
menjar, però em noto feble i el cos no em respon, hauré d’esperar uns moments més per a
treure’m tot l’atordiment del somni. Penso que faré aquest cap de setmana. M’agradaria anar a
la platja i prendre una estona el sol, o potser, encara millor, podria anar a fer un tomb per
Barcelona i mirar si fan cap concert interessant. Una porta s’obre i es tanca. Quan vull mirar a
veure qui és, sóc conscient que no em trobo a la meva habitació. Un home amb bata blanca es
posa davant meu i m’ofereix un got d’aigua, que accepto. Intento aixecar el braç per agafar-lo,
però no puc, estarà adormit. Provo amb l’altre, però tampoc em respon. Miro a l’home als ulls i
hi veig reflexat un munt de sentiments, però sobretot tristesa. - Què...? – la veu, espantada, no
vol sortir del seu cau. - Recordes l’accident? No portaves les proteccions adequades, encara
que no estem segurs si t’haurien pogut ajudat. No responc. No era cap somni doncs, eren els
meus records borrosos. Encara el miro, i espero a que continuï, a que m’expliqui quina és la
meva situació. - Tens una lesió a la medul•la espinal molt greu, a l’alçada del coll. Creiem que
és irreversible. Hem de fer unes quantes proves més. Silenci. El meu cervell no assimila la
informació tan ràpid com m’agradaria i tampoc es prepara per la última paraula que sento
abans de caure inconscient. - És probable que t’afecti una tetraplegia crònica.