2. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Materials: sobretot marbre i bronze; tècniques de talla i fosa.
Tipologia: treball tant del relleu com les figures exemptes.
Relleus: es combina el baix, mig i alt relleu (com la Columna Trajana),
aconseguint donar una sensació de profunditat molt realista.
Exempta (molt variada): dempeus (David de Miquel Àngel), eqüestre (Il
Gatamelata de Donatello), sedent.
Composició: proporcionalitat, relació entre les parts i el tot. En el Cinquecento,
Miquel Àngel sacrifica la proporció en benefici de la monumentalitat (mà de David
molt més gran que la resta del cos, transmet gran sensació de força). En general, les
figures escultòriques del Quattrocento tendeixen al realisme, però no són
especialment expressives. En aquest aspecte, també veiem la diferència amb Miquel
Àngel, les escultures del qual destaquen especialment per una forta expressivitat.
Temàtica: la més repetida tant en l’escultura exempta com en els relleus, són els
temes religiosos, ja que un dels principals clients continua sent l’església. Però també
seran importants els retrats i els temes mitològics.
3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Ritme: sensació de moviment diferent en
Quattrocento i Cinquecento.
Quattrocento: figures no són rígides, però no
transmeten una sensació de moviment molt
accentuat, es solen captar en mig de gestos,
aconseguint postures molt naturals, que
transmeten serenor, de vegades amb
postures clàssiques (com el “contraposto” del
David).
En canvi, les escultures de Miquel Àngel
(Cinquecento) produeixen una innovació
important. Les obres sembla que tenen un
moviment interior, en potència, a punt
d’explotar, com una ira que està a punt de
manifestar-se. Això ho aconsegueix esculpint
mirades fixes, amb els músculs molt marcats i
tensos, i les venes inflades, reflectint com un
alt grau d’excitació interior.
4. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Color: quasi totes sense pintar (color del material, com el blanc del marbre).
Els models eren les escultures conservades de Grècia i Roma, i com havien
perdut el color, els escultors renaixentistes pensaven que els mestres de
l’antiguitat deixaven sense pintar les escultures. No serà fins al segle XIX,
principis del XX, quan, amb les noves tècniques, es va demostrar que les
escultures de l’antiguitat estaven policromades.
6. CARACTERÍSTIQUES GENERALS QUATTROCENTO(I)
No es produeix un clar trencament amb el gòtic com en l’arquitectura.
Utilitzen els elements de l’escultura clàssica (temes i tècniques), però
reinterpretant-los. .
Antropocentrisme: el cos humà torna a ser el
tema fonamental, estudiant l’anatomia.
Naturalisme: es persegueix la veracitat en les
representacions.
Bellesa: es busca la bellesa formal, capaç de
produir plaer estètic. Per arribar-hi, es fa una
recerca de la proporció i harmonia, buscant les
mesures perfectes. Es tornen a formular els cànons
de bellesa i proporció, però més esvelts (influència
del gòtic final): cànons d’entre 8 i 9 caps.
7. CARACTERÍSTIQUES GENERALS QUATTROCENTO(II)
Es recupera el contraposto i les línies corbes.
Es recupera el nu.
Representació de la naturalesa.
Utilització de la perspectiva lineal en la representació de l’espai (relleus).
Les composicions solen ser senzilles, geomètricament simples.
El moviment està present, però de manera continguda, suau, clàssica.
S’acaba progressivament amb la subordinació de l’escultura al marc arquitectònic.
Temàtica molt variada: a les representacions
religioses de sants i temes bíblics, afegeixen els nus,
els temes mitològics, el retrat de bust i cos sencer i
el retrat eqüestre.
8. CARACTERÍSTIQUES GENERALS QUATTROCENTO(III)
Materials molt variats: encara que predominen els materials nobles d’època clàssica
(marbre i bronze), també s’utilitzen la fusta, altres pedres, el guix o la terracota vidriada i
policromada.
Gèneres: estàtues senceres d’embalum rodó, relleus, bustos, estàtues eqüestres,
tondos, monuments funeraris, cantories...
A finals del segle trobem ja característiques que ens anuncien l’escultura del
Cinquecento: més monumentalitat i expressivat, més moviment.
Localització i autors: com a la resta d’arts, aquest
renaixement comença a Florència i s’expandeix pel
nord d’Itàlia, tenint com a autors més importants a
Ghiberti i Donatello.
9. DONATELLO (I)
Florentí, amic de Brunelleschi i deixeble d’Alberti, és l’escultor més important i influent
del Quattrocento.
El seu gran tema serà la figura aïllada, d’edats i actituds molt diferents.
Recuperarà el nu com a tema.
S’interessa per l’estudi de l’anatomia, el moviment i les relacions de la figura amb l’espai.
El seu cànon es situa entre vuit i nou caps.
El moviment està present en tota la seva obra, però d’una manera continguda, molt
clàssica (serenitat i dignitat). Expressió continguda (rostre i gestos).
10. DONATELLO (II)
Recerca de l’equilibri entre la proporció
i l’harmonia (bellesa clàssica) i
l’expressionisme. Podem trobar obres
amb un clar naturalisme idealitzat i altres
amb un realisme expressiu.
Al relleu fa servir la tècnica del
schiacciato (“xafat”): gairebé sembla un
dibuix.
Difon el retrat i reintrodueix l’estàtua
eqüestre amb el condottiero
Gattamelata.
Treballa amb tot tipus de materials i una
temàtica molt variada.
11. OBRES IMPORTANTS DONATELLO
Al SANT JORDI (1415-17) plasma el seu model: volum compacte, verticalitat de la figura
que es contraposa amb l’escut amb la creu, proporció i harmonia clàssiques i expressió i
moviment continguts.
13. OBRES IMPORTANTS DONATELLO
Al DAVID(1440), fa el primer nu amb bronze des de l’antiguitat, amb una composició
praxiteliana, un perfecte estudi anatòmic i un fort simbolisme. Uneix la història bíblica, el
món clàssic i la Florència del Quattrocento.
15. OBRES IMPORTANTS DONATELLO
L’estàtua eqüestre del CONDOTTIERO GATTAMELATA(1447-1453) suposa la recuperació
d’aquesta tipologia clàssica que barreja el cavall amb el retrat, mirant de captar en
l’expressió serena i els gestos la personalitat del representat.
16. OBRES IMPORTANTS DONATELLO
Al s relleus de la CANTORIA DE SANTA MARIA DEI FIORI, FLORÈNCIA (1433-1439), fa una
composició molt dinàmica de línies diagonals, que dota l’obra d’un gran moviment,
relacionant-se les figures entre elles.
17. OBRES IMPORTANTS DONATELLO
En l’ÚLTIMA ÈPOCA abandona el classicisme i es decanta per una major expressivitat: la
MAGDALENA PENITENT(1453-1455) i el grup escultòric del PLANY pel CRIST MORT
(1460?).
18. ALTRES OBRES DE DONATELLO
SANT JOAN EVANGELISTA (1409-11)
SANT MARC
(1411-13)
ATIS-AMOR (1440-43)
19. ALTRES OBRES DE DONATELLO
BANQUET D’HERODES (1426)
RELLEUS DE SANT ANTONI DE PÀDUA (1456-58)
CRUCIFIXIÓ (1455)
22. A Roma, els escultors van entrar en contacte amb les obres clàssiques i,
fins i tot, assistiren al seu descobriment (Apol·lo de Belvedere,
Laocoont...).
Per influència de les escultures de l'Antiguitat romana, els escultors
cerquen el classicisme i la monumentalitat.
El nu esdevé un dels principals temes, l'antropocentrisme i el conseqüent
interès a mostrar la bellesa del cos humà hi contribuïren.
A mesura que avança el MANIERISME, l'escultura va adquirint major força
expressiva, la qual cosa és manifestava en la gesticulació i en l'ímpetu dels
moviments i les postures, que pretenien reflectir la potència de les
passions humanes, per exemple, amb el recargolament helicoïdal de la
figura humana (figura serpentinata).
CARACTERÍSTIQUES
ESCULTURA CINQUECENTO
23. CARACTERÍSTIQUES GENERALS CINQUECENTO(I)
Classicisme i monumentalitat per influència de les troballes romanes.
Interès el naturalisme i l’ésser humà (antropocentrisme): el nu es converteix en tema.
Utilització de la forma
helicoïdal (serpentinata): més
dinamisme.
Ús d’un sol bloc de marbre: “per forza di levare” de Miquel Àngel.
Defensa d’un punt de vista frontal.
Multifacialitat
Amb l’avanç del manierisme,
predomini de les línies corbes.
24. MIQUEL ÀNGEL (I)
És el gran geni de l’escultura italiana i és un dels
paradigmes d’home del Renaixement (treballa totes les arts).
Es va formar a Florència. Influenciat per Donatello i Della
Quercia. Gairebé tota la seva obra la fa entre Florència i
Roma.
Treballa sol, sense cap ajuda d’un taller.
Material: treballa el marbre blanc de Carrara.
Totes les seves obre les extreu d’un sol bloc mitjançant la
talla, a partir de la idea de l’obra que té al seu cap. És un gran
mestre del cisell.
Temàtica: realitza obres religioses i monuments funerari.
La seva filosofia neoplatònica es plasma a les seves obres: tracta de captar la idea, la
representació ideal del concepte, més que no la realitat, fins i tots als retrats (imatge
idealitzada).
25. MIQUEL ÀNGEL (II)
La captació del sentiment la fa a partir de la idea de terribilità:
el personatge és captat en el moment en què va a iniciar la seva
acció, ple de violència anterior i cabreig (tensió i dramatisme
continguts).
La seva escultura és més monumental i molt centrada en el
volum. Més preocupació per l’expressivitat que trenquen
l’harmonia clàssica.
Predominen les línies corbes en les composicions(influència
del Laoocont i l’hel·lenisme): va des del clàssic contraposto a
l’anomenada forma serpertinata, ascendent, reforçant el
dinamisme.
26. MIQUEL ÀNGEL (III)
Predomini de la visió frontal: defensa el punt de vista frontal com a òptim, encara que
esculpeix tot el volum de la peça (preocupació pel volum) i pot ser observada des de
diferents punts de vista (multifocal).
Els estudis anatòmics estan ja molt perfeccionats com es pot veure a les figures nues.
27. MIQUEL ÀNGEL (III)
Evolució: des d’un classicisme inicial (recerca de la bellesa,
la proporció i l’harmonia, amb un naturalisme sempre
idealitzat) a un expressionisme cada vegada major que el
porta a trencar amb el classicisme (manierisme),
diferenciant-se tres etapes:
ETAPA DE JOVENTUT (1491-1505)
ETAPA DE MADURESA (1505-34)
ETAPA DE VELLESA (1534-64)
28. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE JOVENTUT (1491-1505)
Període més clàssic, continua els postulats del Quattrocento, trencats per la tendència
a la monumentalitat i el tractament dels plecs, buscant efectes de llum i ombra.
Busca la bellesa clàssica en l’equilibri, la proporció i l’harmonia (naturalisme idealitzat).
Escultures optimistes i serenes. Acabat suau i ben polit (intensa brillantor) i expressant
la dolçor dels personatges.
Arriba ja al virtuosisme i perfecció tècnica.
Uneix el cristianisme (temàtica) amb l’idela de bellesa i perfecció tècnica (influència
clàssica).
29. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE JOVENTUT (1491-1505)
VERGE DE L’ESCALA (1491)
Al relleu de la VERGE DE
L’ESCALA ja mostra el domini
de la perspectiva i el volum, els
cossos musculats i
monumentals i el predomini de
les línies corbes (escorç del
nen).
BATALLA ENTRE LAPITES I CENTAURES (1493)
30. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE JOVENTUT (1491-1505)
A la PIETAT del Vaticà (1499),
fa una composició triangular
clàssica i dramàtica de volum
purs i tancats, amb un domini
tècnic impressionant
(perfecció en els plecs i el
polit), excel·lent estudi
anatòmic, plasmació de la
bellesa idealitzada, la
contenció del dolor extern i
reinventant la iconografia a
partir del neoplatonisme (la
Verge és més jove que el seu
fill mort perquè és símbol de
puresa i bellesa).
31. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE JOVENTUT (1491-1505)
BACUS I UN NEN SÀTIR (1496-98) VERGE AMB EL NEN DE BRUGES (1503-04)
33. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE JOVENTUT (1491-1505)
El DAVID (1504)
marca el final de la
joventut: l’aparent
classicisme i la
precisió anatòmica
no oculten la
grandiositat i el
colossalisme, la
desproporció
d’algunes parts, la
manca de simetria,
el fet que és un
figura gairebé
plana i allargada o
la tensió i
dramatisme
continguts en el
rostre i el gestos
(terribilità).
34. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE MADURESA (1505-1534)
La influència del descobriment d’obres com El Laocont i l’evolució que hem vist en el
David el fan allunyar-se del classicisme i començar a inventar el manierisme escultòric.
Les seves obres perden en suavitat, belles i dolçor i guanyen en expressivitat i en tensió
física i espiritual. Com?
- Més dinamisme i moviment, una major presència de les línies corbes i els
escorços.
- Major ús del trepà (enfonsament de les conques oculars, cabells).
- Lloc de llums i ombres a les figures encara es fan més presents.
El projecte més important d’aquest període va ser el del mausoleu del papa Juli II, del qual
només va acabar el Moisès i algunes figures com els esclaus.
35. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE MADURESA (1505-1534)
MAUSOLEU DEL PAPA JULI II (1506)
36. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE MADURESA (1505-1534)
Els ESCLAUS (1510-13), es veu la
influència del Laocont clarament en
el moviment, el dramatisme gairebé
patètic i els escorços molt forçats.
37. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE MADURESA (1505-1534)
El MOISÉS (1515), més que
monumental, és grandiós, amb una
anatomia titànica i una gran força
física i espiritual, una expressivitat i
moviment continguts que
transmeten tensió i ira, respecte i
temor (terribilità), tot dins d’una
composició molt manierista (escorç,
corbes, moviment).
38. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE MADURESA (1505-1534)
Al PANTEÓ DELS
MEDICI (1520-1536):
esculpeix les tombes de
Lorenzo i Giuliano,
disposades de forma
simètrica i les dues amb
una composició
triangular amb dues
figures al·legòriques als
peus de les escultures
dels morts (capta la
psicologia dels
personatges,
contraposant el guerrer
actiu amb la passivitat
contemplativa, l’absolut
del dia i la nit amb el
relativisme del
crepuscle i l’aurora).
39. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE MADURESA (1505-1534)
SEPULCRE DE LORENZO DE MÉDICI (1524-31)
40. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE MADURESA (1505-1534)
SEPULCRE DE GIULIANO DE MÉDICI (1526-33)
42. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE VELLESA (1534-1564)
Trenca totalment amb el classicisme
renaixentista: rebutja la proporció,
l'harmonia i la recerca de la bellesa
(manierisme).
Es deixa pas a l’amargura, el dolor,
l’escepticisme, la solitud i la derrota.
Plasmats de forma espiritual.
Composicions cada vegada més complexes,
verticals i curvilínies (serpentinata).
43. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE VELLESA (1534-1564)
Triomf de l’expressivitat i el subjectivisme:
Això encara és més evident perquè aplica aquesta nova visió als mateixos temes de
joventut.
Deixa les obres
inacabades.
Deforma les proporcions.
Els cossos musculats
deixen lloc a cossos més
escanyolits.
La tècnica és més primària i suggestiva.
Potencia el dramatisme, el dolor i la desesperació.
Podem parlar directament d’antinaturalisme.
44. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE VELLESA (1534-1564)
PIETAT DEL DUOMO DE FLORÈNCIA(1550 )
46. MIQUEL ÀNGEL: ETAPA DE VELLESA (1534-1564)
La PIETAT RONDANINI (1553-
1564): és una escultura
inacabada en què Miquel
Àngel abandona
definitivament el cànon clàssic
en favor d’una composició
vertical, allarga i inestable en
què predomina
l’antinaturalisme, d’una textura
aspra, de cossos escanyolits i
eteris, ja que només li
preocupa el dramatisme i el
dolor (antecedent de
l’expressionisme).