Informació sobre la malaltia de la Sífilis.

1. LA SÍFILIS

2. DESCRIPCIÓ
La Sífilis és una malaltia física de tipus infecciosa, causada per
un bacteri anomenat Treponema pallidum. És considerada una malaltia de transmissió
sexual.
Tradicionalment s'ha considerat que l'origen de la malaltia era Amèrica i que va ser
estesa pels conqueridors europeus. Aquesta hipòtesi està en revisió, ja que s'han trobat
proves sobre ossos deformats per la malaltia, d'una afectació anterior a Anglaterra
al segle XIV.
Si una persona que té sífilis no rep tractament, aquesta infecció li pot provocar
problemes de salut greus al cap d'uns anys, com ara alteracions del sistema
cardiovascular o del sistema nerviós.

3. La sífilis afavoreix considerablement la transmissió sexual del virus de la
immunodeficiència humana per la presència del xancre sifilític (úlcera).
La dona infectada pot transmetre la sífilis al seu fill o filla durant l'embaràs; en
aquest cas la malaltia pot causar malformacions congènites i, fins i tot, la mort del
futur nadó. El risc de transmissió al fill o filla és molt alt durant les dues primeres
fases de la sífilis (vegeu apartat "Símptomes") i, si bé el risc disminueix, la dona no
tractada continua sent potencialment infecciosa per a un nou fetus durant anys.

4. SÍMPTOMES
En el transcurs de la infecció no sempre hi ha símptomes o signes aparents. Poden
presentar-se dies o mesos després de l'inici de la infecció i, a més, poden ser similars als
d'altres infeccions i curar-se sense cap tractament.
Sense tractament la sífilis evoluciona per etapes. Segons els símptomes, en la sífilis es
diferencien tres fases:
• Sífilis primària: aparició d'una lesió (úlcera) no dolorosa anomenada xancre
localitzada a prop o a l'interior de la vagina, al penis, a l'anus o a la boca entre els 10 i
els 90 dies després del contagi. Sol ser única, tot i que de vegades en poden aparèixer
més. Si no es tracta, desapareix per si sola al cap d'un període que oscil·la entre tres i
sis setmanes, però la sífilis pot progressar cap a la fase secundària.

5. • Sífilis secundària: aparició d'una erupció (taques) a les plantes dels peus i als palmells
de les mans o a altres parts del cos als dos o tres mesos del contacte inicial. Pot haver-hi
altres símptomes com febre, mal de coll, inflamació dels ganglis limfàtics, dolor a les
articulacions i als músculs o caiguda irregular dels cabells.
Els símptomes poden desaparèixer sense tractament en poques setmanes. Hi pot haver
episodis de recaiguda (és a dir, repetició les erupcions, malestar general...) durant el
primer any i rarament després dels dos anys de la infecció.
Aleshores, la infecció esdevé asimptomàtica durant anys, i per a la majoria de persones
infectades durant la resta de la vida. Però hi ha el risc que sense tractament algunes de
les persones infectades (al voltant del 30%) desenvolupin la tercera etapa, la més greu
de la infecció. Això succeeix passats alguns anys (fins a 30).
• Sífilis terciària: aparició de complicacions en els òrgans interns (cor, vasos sanguinis,
sistema nerviós, fetge, ossos, etc.), que es manifesten en forma de demència, dificultat
per coordinar els moviments, ceguesa i altres símptomes.

6. DIAGNÒSTIC
Generalment és suficient una simple anàlisi de sang per saber si una persona està
infectada o no. Les proves de laboratori detecten a la sang els anticossos que es
produeixen contra la infecció. Normalment són positives de quatre a sis setmanes
després del contagi.
El metge o la metgessa farà el diagnòstic amb els resultats de les proves juntament amb
els de l'exploració física.
És recomanable que qualsevol persona que cregui que pot haver estat exposada a la
sífilis o que sospiti que l'ha contret es faci aquesta prova, sobretot quan es tracta de
dones embarassades i persones amb infecció pel virus de la immunodeficiència humana,
per les complicacions que la sífilis els pot comportar.

7. TRANSMISSIÓ
La sífilis es pot contraure per contacte físic amb una persona infectada durant les
relacions sexuals, ja siguin orals, vaginals o anals.
La transmissió només apareix si es té contacte amb les lesions cutànies i les mucoses
de la sífilis en les fases primària i secundària (vegeu apartat "Símptomes"). Aquestes
lesions, no sempre visibles, estan plenes de treponemes. El germen penetra en el cos de
la parella sexual per la pell lesionada o per les mucoses. En el punt d'entrada el germen
es multiplica i produeix la lesió sifilítica, i des d'allà es difon per l'organisme per mitjà de
la sang i el sistema limfàtic.

8. Sense tractament, el risc de transmissió és molt elevat durant les dues primeres fases de
la sífilis. Teòricament les persones infectades no tractades poden transmetre la infecció
durant el primer, i fins i tot el segon any de la infecció, període en què són possibles les
recaigudes amb lesions infeccioses.
D'altra banda, una persona pot tenir la sífilis i no saber-ho perquè no en té cap símptoma
o aquest és molt lleu i, no obstant això, la pot transmetre a altres persones.

9. TRACTAMENT
La sífilis es pot curar amb tractament antibiòtic. El més freqüent és que es curi amb una
sola injecció de penicil·lina. Per a les persones al·lèrgiques a la penicil·lina hi ha altres
antibiòtics disponibles.
Es recomana no tenir contactes sexuals fins a acabar el tractament (al cap de set dies si
és una injecció única) i fins que el xancre sifilític i les altres lesions a la pell i les mucoses
estiguin curats.
La sífilis és més fàcil de curar en els primers estadis o fases, i per això convé
diagnosticar-la i tractar-la al més aviat possible. A més, les parelles han de ser
informades i, si és necessari, tractades. Només així es trenca la cadena de noves
infeccions.
El fet que una persona hagi tingut sífilis una vegada no la protegeix de tornar a tenir-ne
de nou si s'hi exposa, encara que s'hagi curat bé amb tractament antibiòtic.

10. PREVENCIÓ
La sífilis es pot prevenir, com moltes altres infeccions de transmissió sexual:
• Utilitzar de manera correcta del preservatiu en totes les pràctiques sexuals en què hi
ha penetració.
• Evitar el contacte amb lesions de la pell o de les mucoses durant les relacions sexuals.
• Utilitzar una barrera bucal (banda de làtex) per al sexe oral.

11. Pel que fa a la sífilis, l'ús de les barreres protectores redueix considerablement la
probabilitat de contraure-la, però no elimina totalment el risc de contagi ja que el
preservatiu no sempre cobreix les zones lesionades.
Altres mesures preventives són:
• No compartir agulles ni xeringues per al consum de drogues amb altres persones.
• Les precaucions entre el personal mèdic mitjançant protocols de profilaxi post-
exposició en personal mèdic.
Tot i que en el cas de la sífilis el risc de transmissió a través de la sang d'una persona
infectada és ocasional, és una mesura important per a altres infeccions de transmissió
sexual, com ara la del virus de la immunodeficiència humana o la de l'hepatitis B.

12. Un altre aspecte molt important que cal tenir en compte a l'hora de prevenir la sífilis és
diagnosticar i tractar al més aviat possible les persones infectades, i informar-ne les
parelles sexuals perquè es facin les proves diagnòstiques i, si és necessari, també rebin
tractament.
Cal fer-se les proves de detecció de les infeccions de transmissió sexual com la sífilis i el
VIH, tot i que no se'n presentin símptomes, si hi ha hagut risc d'haver-se'n infectat.
Totes les dones embarassades han de fer-se les anàlisis de detecció de la sífilis des del
primer trimestre de l'embaràs. També es recomana la prova de detecció del virus de la
immunodeficiència humana. El tractament de la mare infectada pot evitar la infecció del
fetus.