2. LA MÀQUINA DEL TEMPS
La Joana, aquest any, ho té ben clar. Ja sap què demanar per Reis. S’ho ha rumiat bé. Perquè a casa seva les normes
a l’hora d’escriure la carta als reis han estat sempre clares. “Només un regal per persona”. “No es pot abusar de
ses majestats”, diuen els pares, perquè el món és ple de nens i de moltes necessitats, i quan hi ha l’oportunitat de
demanar quelcom ha de ser ben pensat i mesurat. Bé, això diu l’àvia, que és la persona més sàvia que la Joana
coneix.
Va ser pensant precisament en l’àvia que li va venir al cap la idea: aquest any demanaria un rellotge. Com que tot just
ha fet set anys, el vol demanar ben bonic, d’aquells que hi ha a l’aparador de la joieria de la cantonada de casa,
aquell que no és ni molt gran ni massa petit, de color rosa i amb les busques que són la figura d’un nen i una nena
esprimatxats però molt divertits.
Com que és un regal molt important, ja s’ha preparat molt bé. Abans d’acabar el trimestre va parlar amb l’Anna, la seva
tutora des del curs passat, i li va demanar si li ensenyaria a llegir el rellotge, perquè ella ja sabia llegir els rellotges
digitals -com el que els pares tenen damunt la tauleta de nit-, però els analògics o els de busques li semblaven una
mica més enrevessats.
Quan ho va proposar, l’Anna no hi va posar cap inconvenient; al contrari, li va semblar una gran idea. En van parlar
amb tota la classe i van avançar el tema de les hores, que en el llibre de matemàtiques sortia al segon trimestre, i en
dues o tres sessions van entendre com s’havia de llegir un rellotge de busques.
3. Per tant, ara ho té molt clar: pot demanar el rellotge de polsera rosa perquè sabrà com llegir-lo i així, a més a més, podrà
controlar el temps. Perquè el temps és una cosa molt seriosa. “No tinc temps” o “Vinga que no arribem a temps” són
frases molt repetides a casa. A classe, la senyoreta diu sovint que “no es pot perdre el temps”. El professor de gimnàstica
porta un aparell molt precís que es diu cronòmetre i que mesura el temps que es triga a donar una volta sencera al pati.
També l’àvia li diu moltes frases fetes sobre el temps: “El temps fa com la mula, no recula”, “En un tres i no res”, “És tard i
vol ploure”, “Més tard o més d'hora, a tothom arriba l'hora”, “Qui dia passa, any empeny”, “Tal dia farà un any”, “Cada cosa
pel seu temps, com les figues a l’agost”, “El millor mestre, el temps; la millor ciència, la paciència”, “El temps de la picor”,
“El temps de la mariacastanya”.
Quan la Joana parla del temps amb l’àvia, li fa molta gràcia perquè la seva iaia és més sàvia que ningú quan diu:
- Mira, Joana, el temps s’allarga com una mitja. Hi ha qui té sempre temps per a tot i –sospira- “els cansats fan la feina”.
Però n’hi ha d’altres que són autèntics especialistes a “perdre el temps”, com la teva cosina de quinze anys, que “com
que no té feina, el gat pentina”.
La Joana prou s’adona que el temps és important, perquè té relació amb la quantitat de feina que es pot fer, però a ella
també li agrada “perdre el temps”, perquè això li permet pensar, que és una mania que té des de petita. Però de totes les
dites de l’àvia, n’hi ha una que li agrada especialment perquè l’àvia diu que ja la deia el seu avi, i de ben segur que és
molt antiga perquè sempre la diuen en llatí: “Tempus fugit”. A la Joana li agrada molt com sona.
Per tot plegat, aquest any escriurà:
“Estimats Reis Mags,
Com que sóc bona minyona i crec que m’he portat molt bé al llarg de l’any, us voldria demanar, si no és molta molèstia, un
rellotge de polsera...”
4. Parlem-ne tots plegats!!!
• Com portem les agendes i els horaris? Tenim prioritats?
• Ens costa organitzar-nos? Sabem donar-nos temps?
• A casa hi ha diverses relacions en relació amb el temps?
• Ens agrada perdre el temps o som dels que en volem guanyar?
5. Dinàmica
• En grups de 4 durant uns minuts, parlarem i escriurem:
1) El que em molesta de perdre el temps és…
2) El que m’agrada de perdre el temps és…
3) El que em molesta quan algú perd el temps és…
4) El que m’agrada quan algú perd el temps és…
• Anotem ara a la pissarra quins sentiments apareixen en la gestió del temps.
6. Tanquem els ulls i pensem alguna situació en
què haguem passat una estona sense fer res,
badant, abstrets o embadalits, guaitant,
meditant, rumiant… sense pressa, a poc a
poc.
Quin record o sensació ens ha vingut al
cap?
7.
8. El temps sense horaris
• El procés educatiu requereix pauses. Els nostres fills necessiten també
estones per reflexionar, per avaluar pros i contres d’un repte, d’una recerca o
d’un problema. Però també necessiten estones en les quals s’aturi l’activitat a
fi de poder meditar, contemplar. És necessari, que hi hagi un temps que no
tingui cap mena de limitació i en qual el pensament pugui divagar, entretenir-
se, arribar a ser inactiu.
10. El concepte “no fer res” és important. Cal que tinguem l’oportunitat de parar-nos a
reflexionar i de ser nosaltres mateixos.
Són els moments que ajuden a prendre decisions, a orientar camins, aprenentatges, a
desencallar una situació complexa...
Els infants, quan juguen, estan embadalits pel joc i la seva ment flueix lliurement. En
aquell moment, el temps no passa. En un instant determinat, s’aturen i esguarden
atentament la construcció que acaben de fer. Semblen distrets, però passa ben bé el
contrari: contemplen la seva obra, i la contemplació és el contrari de la distracció.
Extret del llibre: “Elogi de l’educació lenta”,
de Joan Domènech Francesc
L’Educació necessita temps sense temps
