5. Com
2. COMENCEM A ESCRIURE
J o no m'havia cregut la història de Josep; era
impossible que fóra veritat. Josep sempre estava
contant mentides, o almenys això créiem tots.
La qüestió és que Paula i Andrea sí que
s'havien cregut el que havia contat Josep i van
quedar amb ell en el lloc dels fets.
Els havia d'acompanyar perquè ells no sabien
com arribar a aquella casa abandonada. Estava lluny
del poble i no era de fàcil accés. A més, estava fent-
se de nit i necessitàvem la llum.
?
6. Ens coneixíem des de menuts, però
portàvem molt de temps sense veure'ns.
Havien passat tants anys que ja no recordava
moltes de les coses que ens havien ocorregut.
Ara tornaríem a retrobar-nos al mateix
lloc de sempre, però nosaltres no érem els
mateixos; havíem crescut i ja no érem uns
xiquets.
Hauria canviat Enric? Se'n recordaria
d'aquella vegada que ens vam perdre junts?
Recordaria el que va passar?
?
7. Les notes eren catastròfiques, no
havien pogut eixir pitjor i el Nadal estava allí.
A ma casa els meus pares no s'esperaven
eixes notes. Clar! Jo no els havia dit res de res.
Què feia? Les podria falsificar? Com
falsificava el segell del centre?
De segur que Andreu podria ajudar-me.
A ell se li dóna bé la informàtica i a sa casa té
impressora.
Però li cride per telèfon i no me l'agarra.
?
8. …
E ns havíem quedat sense gasolina. No portàvem diners i els nostres pares no havien de saber que
ens n’havíem anat amb la moto a Xàtiva.
Què féiem? Jo no estava disposada a fer auto-stop, encara que Jordi deia que millor jo, perquè era xica.
Per què em vaig deixar convèncer per a fer aquest viatge?
9. Una nova ciutat, un nou col·legi, una
nova casa.
Tota la meua família semblava
encantada; tots, menys jo. Començar de
nou... no tindre cap amic... ser una altra
vegada el nou alumne que arriba al col·legi.
- Ja veuràs com tot anirà bé -em deia ma
mare tota contenta. Però tant ella com jo,
sabíem que en el fons no anava a ser així.
?
10. No suportava aquella professora; les
seues classes eren avorridíssimes.
No hi havia més remei que posar ulleres i
bigotis a la fotografia que hi havia al principi
de la unitat.
Vaig mirar el rellotge i encara quedaven
40 minuts de classe: una eternitat! Però els
meus companys semblaven atents. Era
impossible! Li vaig tirar un paperet a Carles i
la profe em va pillar.
?
11. Ens havíem perdut! Eixe no era el camí
de retorn a casa.
L'única solució era tornar enrere, desfer el
que havíem caminat i buscar el camí del piló.
Semblava una solució senzilla, però alguna
cosa em deia que no les teníem totes amb
nosaltres; quelcom extrany havia ocorregut
perquè la situació no estava del tot controlada.
Pau ja no feia la mateixa cara que abans;
ara semblava preocupat. Sort que Toni sempre
tenia humor per a capejar les situacions
adverses. Però, què feiem?
?
12. Encara el volia. Havia sigut impossible
oblidar-lo. Ja podia conéixer altres xics, que
sempre acabava pensant en Jaume.
Les meues amigues m'aconsellaven que no li
dirigira ni la paraula després del que m'havia
fet. Però això era impossible; continuava
estant enamorada i sols desitjava estar amb
ell.
Havia sigut precisament Anna, la meua
amiga, qui m'havia dit que Jaume eixia en una
altra xica.
?
14. Ara et toca a tu
…
Bibliografia
Imatges:
Google imatges
Text:
Miracle Encarna Pascual Montava
www.homiliesdorganya.wordpress.com
Valencià: llengua i literatura. ESO, 2012
Col·legi Sant Francesc d’Assís. Cocentaina
