1. 3 autoras muy importante para el s. XIX y XX
http://www.youtube.com/watch?v=bRsrSA_420o
Maruja Mallo:
Información:
http://es.wikipedia.org/wiki/Maruja_Mallo
http://www.vallecastodocultura.org/cabecera/HISTORIA/Escuela/M_Mallo/ascension.htm
file:///G:/maruja-mallo-y-rafael-alberti-un-amor.html
http://www.elisabetmartinez.com/literatura/maruja-mallo-y-rafael-alberti/
http://estaspreciosa.blogspot.com.es/2010/05/la-venus-mecanica.html
Va neixer a Lugo el 5 de Gener de 1902 i va morir el 6 de Febrer, el seu nom real va ser Ana María
Gómez González, va ser pintora surrealista, coneguda internacionalment, que va estar a la altura
de grans artistes. Va ser coneguda com una dona moderna que va intentar trencar les barreres
discriminatóries de la época.
Gracies a la seva inteligencia va poder conquistar al grup de artistes del moment i va ser inclosa al
grup de les avanguadries intelectuals i artístiques, i llavors va poder trancar amb la dona
considerada en aquell moement un objecte decoratiu i angelical que la seva funció era decorar i
distreure al home.
Primer va realitzar una serie de obres sobre el realistme magic, en la serie vervenas, on va
plasmar tipisme més exacerbat de la societat de l'època, ressaltant la manera en què el poble es
carcajea i menysprea un sistema de jerarquies.
Algunes de les obres són:

2. Aquesta serà la unica etapa en que aparegi tant de color, ja que en les proximes prefereix apostar
mes per el blanc i negre referin-se a la negació, peró encanvi ella es afirmació ja que sempre anirà
molt maquillada, i mostrarà molt de color al seu rostre ja que ella deia:
"Un rostro desmaquillado es un rostro desteñido"
Molts dels artistes de la epoca van escriure sobre ella en els seus poemes, obres, pero va haveri
un de destacat: Rafael Alberti va se més que una simple amistat, ja que el seu amor per l'art els
unia. Ell va escriure Sobre los ángeles, que esta inspirat en algunes de les seves obres que ella
pintava en la serie de “Cloacas y Campanarios”
Rafael Alberti despres va eliminar aquest poema que li va dedicar a Maruja Mallo, o almenys
Sobre los ángles, on només va deixar un poema dedicat a ella que el va titular: -¡ay, ay, ay!-”El
ángel malo”.
El mes de juliol de 1929, apareix publicat a la revista La Gaceta Literaria un poema inspirat i
dedicat a Maruja Mallo per Rafael Alberti amb el titol La primera escensión de Maruja Mallo al
subsuelo, acompanyat de les obres que pertanyen a la serie Cloacas y campanarios, que posa en
manifest la vinvulació artística i sentimental entre pintora i poeta.
El poema es aquest:
LA PRIMERA ASCENSION DE MARUJA MALLO AL SUBSUELO
Tú,
tú que bajas a las cloacas donde las flores más flores son ya unos tristes salivazos sin sueños
y mueres por las alcantarillas que desembocan a las verbenas desiertas
para resucitar al filo de una piedra mordida por un hongo estancado,
dime por qué las lluvias pudren las horas y las maderas.
Aclárame esta duda que tengo sobre los paisajes.
Despiértame.
Hace ya 100.000 siglos que pienso en que tú eres más tú cuando te acuerdas del barro
y una teja aturdida se deshace contra tus pies para predecir otra muerte.
El espanto que suben esos ojos deformados por las aguas que envenenan al ciervo fugitivo
es la única razón que expone mi esqueleto para pulverizarse junto al tuyo.
Una luz corrompida te ayudará a sentir los más bellos excrementos del mundo.
Periódicos estampados de manos que perdieron su nitidez en el aceite desgarran hoy el viento
y los charcos de grasa solicitan tus ojos desde los asfaltos reblandecidos.

3. Aceras espolvoreadas de azufre aclaman por el alivio de una huella
para que se agiten de envidia esos vidrios helados que se abandonan a los terrenos intransitables.
Emplearé todo el resto de mi vida en contemplar el suelo seriamente
ahora que ya nos importan cada vez menos las hadas,
ahora que ya las luces más complacientes estrangulan de un golpe las primeras sonrisas de los
niños
y exaltan a puntapiés el arrullo de las palomas
y abofetean el árbol que se cree imprescindible para el
embellecimiento de un idilio o de una finca.
Mira siempre hacia abajo.
Nada se te ha perdido en el cielo.
El último ruiseñor es el muelle mohoso de un sofá muerto.
Desde los pantanos, ¿quién no te ve ascender sobre un fijo oleaje de escorias,
contra un viso de tablones pelados y boñigas de toros,
hacia un sueño fecal de golondrina?
Una de les obres de Maruja Mallo amb els que se va inspirar va ser Tierra i excrementos(1932)
En aquesta serie recrea una serie de obres fosques i tenebroses, on va començar la seva etapa
surrealista on la seva pintura va canviar radicalment, on s'endinsa a un món organic de deixalles,
naturalesa morta i animals en descomposició, per tal de mostrar una obssesió per la desgradacio i
l'espant, on ens mostrarà la seva etapa mes amarga, per el fracàs de utopia i l'ascens del nazisme
a Europa.
Unes altres de les obres de aquesta serie:
Aquesta s'anomena Antro fosiles
Aquesta altre s'anomena Espantapajaros

4. Aquesta obra realitzada per ella, es una de les grans obres del surrealisme,que va ser comprada
per Breton.
En 1934 va estudiar matemàtiques i geometria que va aprlicar a les seves obres, principalment a
la ceràmica.
Durant 1936 va seguir exposant les seves obres surrealistes per Londres i Barcelona, però pocs
mesos després va produir-se la Guerra Civil, on va tenir que fugir a Portugal. Tota la ceràmica de
aquella època va ser destruïda durant la guerra. Poc temps despres es va traslladar a Buenos
Aires on va seguir pintant i fent amistats com Pablo Neruda.
A Argentina va rebre un gran reconeixement. En aquesta epoca es va dedicar a viatjar, disenyar,
pintar i crear.
Durant l'exili va començar la seva etapa còsmica on es dedicava a recrear la naturalesa sud-
americana, on va dedicar-se a investigar sobre les arquitectures (humana, mineral i vegetal) fins al
final dels seus dies.
A la seva estancia a América va realitzar una altra serie anomenada las razas on deixa de banda
tota expressió emocional, tot rastre de món interior, per centrar-se només a l'arquitectura cárnica
tan diversa i rica.
Algunes de les obres són:

5. En la seguent serie ella explora les arquitectures geométriques de les formes naturals amb molta
força, vitalitat, on ens mostra el equilibri perqueta que existeix en la naturalesa amb camposicions
que ens recorden avegades a la fecunditat femenina, una fecunditat enfocada a la capacitat de
crear peró també de transformar.
Com a conclusió Maruja Mallo va ser una gran artista, una figura molt important a la história de
l'avangardia.
Videos:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-maruja-mallo/966721/
María Blanchard:
Información:
http://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_Blanchard
http://www.elmundo.es/elmundo/2012/11/07/ocio/1352311642.html
http://hoyesarte.com/exposiciones-de-arte/en-cartel/12133-maria-blanchard-la-gran-
desconocida.html
http://matildesegundo.blogspot.com.es/2013/03/maria-blanchard.html
http://es.globedia.com/belleza-deseada-maria-blanchard-1881-1932

6. María Guitiérrez Blanchard,és una pintora española nascuda a Santander (Cantabria) el 6 de març
de 1881 i va morir a Paris el 5 d'abril de 1932.
María ve al món marcada fisicament ja que la seva mara sufreix una caiguda cuan estava
embarasada al baixar de un cotxe de caballs. Aquesta deformitat resultant d'una cifosocoliosis
amb doble desviació de columna, condicionará desde els seu neixemen el seu destí i la devoció
pel seu treball.
La seva deformitat, fa que defugís obsessivament, per lo que casi no existeixen fotografís de
lartista. Ramòn Gómez de la Serna ens deixa una descrició d'ella: “Menudita, con su pelo castaño
despeinado en flotantes Abuelos, con su mirada de niña, mirasa susurrante de pájaro con truste
alegría”. Algunes de les paraules que deia María eren: “no tengo talento, lo que hago lo hago sólo
con mucho trabajo” o “cambiaría toda mi obra... por un poco de belleza”, en reflexen la seva opinió
sobre el seu físic i obra.
Tenia una personalitat molt forta, ja que va sofrir moltes burles sobre el seu aspecte físic, encara
que un grup de artistes importants en aquella epoca la van acollir molt bé, parlavan bé d'ella, apart
de el seu art la seva bondat, generositat, fins i tot de la seva bellesa. Ells la consideraven també
una artista igual que ells, una creadora, fins i tot s'han trovat castes on demanaven la seva opinió
sobre la seva obra.
El seu pare va ser qui la va introduïr en el món de l'art, ja que desde petita li va mostrar el seu
coneixement sobre l'art. A partir de aquí va començar a estudiar en algunes universitats i anava als
estudis de alguns pintors com: Emilio Sala.
En l'any 1909 anirà cap a italia (París), on podrà desenvolupar amb total llibertat el seu art.
A 1910 coneixerà el cubisme, gacies a María Vassilief (pintora rusa).Blanchard aconseguiria un
perfecte domini de l'expressió cubista sintètica, unida a un ordre cromàtic sentimental ple de
plasticitat poètica.
Aquest any és presentarà a la exposició nacional de Belles Arts, on les seves obres tindràn una
personalitat propia i definida. Una de les obres es Ninfas encadenando a Sileno, on obtindrà la
segona medalla, quer per ella significà reconeixement del seu talent.

7. En aquesta obra s'apropara a l'estética impresionista per l'ús que farà del color.
En el seu últim viatge a París, després de la tragédia de la primera guerra mundial, va realitzar, al
igual que altres pintors cubistes, exposa en el Saló de els Independents de París tres obres:
Nature morte, Nature morte i L'Enfant au berceau.
En el 1919 deixarà el cubisme i comensarà en la figuració, anomenat retorn al ordre, marcada per
les seves dolències físiques i bolcada en una pintura que és expressió de les seves pròpies
vivències.
En 1921 tornarà a exposar al mateix saló tres pintures i dos dibuixos un d'ells és La Comulgante,
que obtindrà una bona crítica, on un d'ells va dir:
"La exposición de La Comuniante, constituye un suceso casi escandaloso, según frase de Maurice
Raynal. No hay crítico de arte que no celebre en términos entusiastas esta revelación..."
Durant els seguents anys seguira exposant en aquest saló sempre obtenint una bona crítica, com
ara aquesta obra:
A ella li costava molt vendre els seus cuadres ademés era molt
lenta cuan els pintava. Una de les seves maneres que utilitzava
per no tenir que despendres de elles era pintar rèpliques, com
es aquesta.
En aquest cuadre es pot observar una mare aliena, pensativa,
on un nen descansa tranquilament als seus brasos. No hi ha
comunicació entre ells dos. Es creu que podria ser per el rebuig
que sentia per la seva mare, ja que en moltes de les cartes que
escrivia ella parlava sobre les dones embarasades que no tenen
cura dels seus fills. Per aixo putser a l'hora de representar les
maternitats ho fà amb aquesta distancia entre mare i fill.
“Maternidad oval”(19921-1922)
La vida de Maria Blanchard es va apagar amb tan sols 51 anys. La seva condició física i el seu

8. intens treball, fruit del seu talent i incansable esforç, la van afeblir definitivament. Maria va pintar
fins l'últim moment. El 5 abril 1932 moria malalta de tuberculosi.
Ella va ser tractada de la mateixa manera que els artistes de aquella época pero la seva obra va
quedar a la ombra, amés molts dels seus cuadres es van treure del mercat.
Elegía a María Blanchard de Federico García Lorca:
Yo no vengo aquí, ni como crítico ni como conocedor de la obra de María Blanchard, sino como amigo de una
sombra. Amigo de una dulce sombra que no he visto nunca pero que me ha hablado a través de unas bocas y
de unos paisajes por donde nunca fue nube, paso furtivo o animalito asustado en un rincón. Nadie de los que
me conocen pueden sospechar esta amistad mía con María Gutiérrez Cueto, porque jamás hablé de ella, y
aunque iba conociendo su vida a través de relatos originales, siempre volvía los ojos al otro lado, como
distraído, y cantaba un poco porque no está bien que la gente sepa que un poeta es un hombre que está
siempre ¡por todas las cosas! a punto de llorar.
¿Usted conocía a María Blanchard? Cuénteme...
Uno de los primeros cuadros que yo vi en la puerta de mi adolescencia, cuando sostenía ese dramático diálogo
del bozo naciente con el espejo familiar, fue un cuadro de María. Cuatro bañistas y un fauno. La energía del
color puesto con la espátula, la trabazón de las materias y el desenfado de la composición me hicieron pensar
en una María alta, vestida de rojo, opulenta y tiernamente cursi como una amazona.
Los muchachos llevan un carnet blanco, que no abren más que a la luz de la luna, donde apuntan los nombres
de las mujeres que no conocen para llevarlas a una alcoba de musgos y caracoles iluminados, siempre en lo
alto de las torres. Esto lo cuenta Wedekind muy bien y toda la gran poesía lunar de Juan Ramón está llena de
estas mujeres que se asoman como locas a los balcones y dan a los muchachos que se acercan a ellas una
bebida amarguísima de tuétano de cicuta.
Cuando yo saqué mi cuartilla para apuntar el nombre de María y el nombre de su caballo me dijeron: Es
jorobada.
Quien ha vivido como yo y en aquella época en una ciudad tan bárbara bajo el punto de vista social como
Granada, cree que las mujeres o son imposibles o son tontas. Un miedo frenético a lo sexual y un terror al "que
dirán" convertían a las muchachas en autómatas paseantes, bajo las miradas de esas mamás fondonas que
llevaban zapatos de hombre y unos pelitos en el lado de la barba.
Yo había pensado con la tierna imaginación adolescente que quizá María, como era artista, no se reiría de mí
por tocar al piano 'latazos clásicos', o por intentar poemas, no se reiría, nada más, con esa risa repugnante que
muchachas y muchachos y mamás y papás sucios tenían para la pureza y el asombro poético, hasta hace
unos años, en la triste España del 98.
Pero María se cayó por la escalera y quedó con la espalda combada expuesta al chiste, expuesta al muñeco
de papel colgado de un hilo, expuesta a los billetes de lotería.
¿Quién la empujó? Desde luego la empujaron; 'alguien', Dios, el demonio, alguien ansioso de contemplar a
través de pobres vidrios de carne la perfección de un alma hermosa.
María Blanchard viene de una familia fantástica. El padre, un caballero montañés, la madre una señora
refinada; de tanta fantasía que casi era prestidigitadora. Cuando anciana iban unos niños amigos míos a
hacerle compañía y ella, tendida en su lecho, sacaba uvas, peras y gorriones de debajo de la almohada. No
encontraba nunca las llaves y todos los días tenía que buscarlas y las hallaba en los sitos más raros, por
debajo de las camas o dentro de la boca del perro. El padre montaba a caballo y casi siempre volvía sin él,

9. porque el caballo se había dormido y le daba lástima el despertarlo.
Organizaba grandes cacerías sin escopetas y se le borraba con frecuencia el nombre de su mujer. En esta
distracción y este dejar correr el agua, María Gutiérrez se iba volviendo cada vez más pequeña, una mano le
tiraba de los pies y le iba hundiendo la cabeza en su cuerpo como un tubo de 'Don Nicanor que toca el tambor'.
En este tiempo que corresponde a la apoteosis final de Rubén, vi yo el único retrato de María que he visto, y
era una criatura triste, no sé de quién, en la que está al lado de Diego Rivera el pintor mexicano, verdadera
antítesis de María, artista sensual que ahora, mientras que ella sube al cielo, él pinta de oro y besa el ombligo
terrible de Plutarco Elías Calles.
En la época en que María vive en Madrid y cobija en su casa a todo el mundo, a un ruso, y a un chino, a quien
llame a la puerta, presa ya de este delicado delirio místico que ha coronado con camelias frías de Zurbarán su
tránsito en París.
La lucha de María Blanchard fue dura, áspera, pinchosa, como rama de encina, y sin embargo no fue nunca
una resentida, sino todo lo contrario, dulce, piadosa, y virgen.
Aguantaba la lluvia de risa que causaba, sin querer, su cuerpo de bufón de ópera, y la risa que causaban sus
primeras exposiciones, con la misma serenidad que aquel otro gran pintor, Barradas, muerto y ángel, a quien la
gente rompía sus cuadros y él contestaba con un silencio recóndito de trébol o de criatura perseguida.
Aguantaba a sus amigos con capacidad de enfermera, al ruso que hablaba de coches de oro, o contaba
esmeraldas sobre la nieve, o al gigantón Diego Rivera que creía que las personas y las cosas eran arañas que
venían a comerlo, y arrojaba sus botas contra las bombillas y quebraba todos los días el espejo del lavabo.
Aguantaba a los demás y permanecía sola, sin comunicación humana, tan sola, que tuvo que buscar su patria
invisible, donde corrieran sus heridas mezcladas con todo el mundo estilizado del dolor.
Y a medida que avanzaba el tiempo, su alma se iba purificando y sus actos adquiriendo mayor trascendencia y
responsabilidad. Su pintura llevaba el mismo camino magistral, desde el cuadro famoso de La primera
comunión hasta sus últimos niños y maternidades, pero atormentada por una moral superior daba sus cuadros
por la mitad del precio que le ofrecían, y luego ella misma componía sus zapatos con una bella humildad.
La vida y pasión de Cristo fue tomando luz en su vida y, como el gran Falla, buscó en ella norma, dogma y
consuelo. No con beatería, sino con obras, con grave dolor, con claridad, con inteligencia. Lo más español de
María Blanchard es esta busca y captura de Cristo, Dios y varón realísimo; no al modo de la fantástica Catalina
de Siena que se llega a casar con el niño Jesús y en vez de anillos se cambian corazones, sino de un modo
seco, tierra pura y cal viva, sin el menor asomo de ángeles o milagro.
Su cintura monstruosa no ha recibido más caricia que la de ese brazo muerto y chorreando sangre fresca,
recién desclavado de la cruz.
'Ese mismo brazo fue el que, lleno de amor, la empujó por la escalera para tenerla de novia y deleite suyo, y
esa misma mano la ha socorrido en el terrible parto, en que la gran paloma de su alma apenas si podía salir
por su boca sumida. No cuento esto para que meditéis su verdad o su mentira, pero los mitos crean al mundo,
y el mar estaría sordo sin Neptuno y las olas deben la mitad de su gracia a la invención humana de la Venus.
Querida María Blanchard: dos puntos... dos puntos, un mundo, la almohada oscurísima donde descansa tu
cabeza...
La lucha del ángel y el demonio estaba expresada de manera matemática en tu cuerpo.
Si los niños te vieran de espaldas exclamarían: "¡La bruja, ahí va la bruja!". Si un muchacho ve tu cabeza
asomada sola en una de esas diminutas ventanas de Castilla exclamaría: "¡El hada, mirad el hada!". Bruja y
hada, fuiste ejemplo respetable del llanto y claridad espiritual. Todos te elogian ahora, elogian tu obra los
críticos y tu vida tus amigos. Yo quiero ser galante contigo en el doble sentido de hombre y de poeta, y quisiera
decir en esta pequeña elegía, algo muy antiguo, algo, como la palabra 'serenata', aunque naturalmente sin
ironía, ni esa frase que usan los falsos nuevos de 'estar de vuelta'. No. Con toda sinceridad. Te he llamado

10. jorobada constantemente y no he dicho nada de tus hermosos ojos, que se llenaban de lágrimas, con el mismo
ritmo que sube el mercurio por el termómetro, ni he hablado de tus manos magistrales.
Pero hablo de tu cabellera y la elogio, y digo aquí que tenías una mata de pelo tan generosa y tan bella que
quería cubrir tu cuerpo, como la palmera cubrió al niño que tú amabas en la huida a Egipto. Porque eras
jorobada, ¿y qué? Los hombres entienden poco las cosas y yo te digo, María Blanchard, como amigo de tu
sombra, que tú tenías la mata de pelo más hermosa que ha habido en España.
Videos:
http://www.youtube.com/watch?v=x2KzuXL6qiM
Remedios Varó:
Información:
http://es.wikipedia.org/wiki/Remedios_Varo
http://elpais.com/diario/2008/12/06/catalunya/1228529241_850215.html
http://www.buenastareas.com/ensayos/Mujer-Saliendo-Del-Psicoanalista-Remedios-Varo/1246659.html
http://www.mujerhoy.com/trabajo/lideres/Remedios,Varo,43378,10,2007.html
http://clio.rediris.es/exilio/remediosvaro/ObrascomentadasRVaro.htm
María dels Remedios Alícia Rodriga Varo i Uranga (n. 16 desembre 1908 a Anglès (Girona),
Espanya - 8 octubre de 1963 a Ciutat de Mèxic) més coneguda com Remedios Varo, va ser una
pintora surrealista hispanomexicana.
Desde petita ja mostrava un interes per la pintura, ja que ja omplia les parets amb dibuixos de
personatjes de contes de fades, així que amb 15 anys va ingresar en la Academia San Fernando a
Madrid.
En 1935 coneix al pintor Esteban francés que va ser qui la va introduir al món surrealista, que
sallunyava de la realiat i entrava en els somnis, dins de aquest va decantar-se cap al grup
Logicofobista, en que es pretenia representar els estats mentals interns de l'alma, utilitzant formes
sugerents.
En 1955 exposarà la seva primera exposició col·lectiva a la galería Diana (Ciutat de Méxic), un
any després la realitzarà individualment.
Varo, una pionera de l'amor lliure i una de les primeres dones estudiants de l'Acadèmia de San
Fernando. Remedios Varo serà recordada pels seus quadres més personals, imatges d'un univers
ple d'éssers fantasmals amb el seu propi rostre, els símbols poden ser llegits en clau mística o
surrealista, però sempre propera als somnis. A Mèxic, on va viure la major part de la seva vida, és
tan cèlebre com Frida Kahlo: les seves obres són als grans museus i és possible trobar
reproduccions i pòsters a totes les llibreries. Personatges com Madonna presumeixen de col ·
leccionar les seves obres, però a Espanya, el seu país d'origen, és gairebé una desconeguda.
L'obra de Varo és molt personal i evoca un món sorgit de la seva imaginació on es barreja el
científic, el místic, l'esotèric i el màgic. Els seus llenços estan realitzats amb la minuciositat d'un

11. orfebre i reflecteixen la unitat còsmica i les interconnexions entre diferents plànols de la realitat: la
matèria i l'esperit, el món animal, l'humà i el vegetal. Un altre dels seus grans temes, que va
fascinar als surrealistes, és el de la dona maga, més lligada a l'inconscient que els homes i dotada
de poders superiors. Les seves obres ens faràn pensar sobre ella, pensar i imaginar sobre la
história i els personatges. No ens dirán un significat concret sinó que ni auran més d'un, una obra
oberta.
Unes de les obres que va realitzar van ser aquestes:
“Ruptura” (1955)
És una obra molt estranya i valent. Representa el moment en què ella
trenca amb la seva família i es va amb Lizárraga, amb seu primer
marit, per viure la seva història d'amor i ser pintora. És un quadre
molt elaborat des del punt de vista de la psicoanàlisi. La mirada de
Remedios es dirigeix cap als papers que escapen per la porta
entreoberta. Ningú més s'aventura a sortir, només Remeis els seus
observadors l'acomiaden amb la mirada, potser satisfets per la seva
elecció, potser gelosos per la seva iniciativa, però covards per
romandre al seu lloc. La fugida té lloc al capvespre, l'ambient és d'un
color vermellós-daurat que expressa la màgia de moment. D'aquesta
manera se'ns presenta al final del dia, però també se'ns indica que el
següent serà completament nou. El cos de Remedios el rebem fràgil i
eteri en presentar embolicat en una capa, ens recorda un ocell que
només ha d'obrir les seves ales per emprendre el vol. És la seva disfressa de fugida amb el qual
aconseguirà escapar a l'exterior, cap als arbres situats a l'altre costat del mur, on començarà el
seu viatge i s'enriquirà amb noves experiències. Mèxic actuarà com a terra d'adopció, tant per a
ella com per les seves idees.
“ Mujer saliendo del psicoanalista” (1961)
Varios dels anàlisis que han fet sobre aquest cuadre diuen:
Una de les primeres coses que diuen és que es un autoretrat en el qual
tira al pou els seus problemes psicològics del temps d'avans, deixant
enrere el seu passat sarcàsticament. La cistella es diu que porta els seus
residus problemàtics: els fils tallats, símbol de lligams ja inexistents. El
rellotge simbolitzarà el trancurs del temps. El cap que està subjectant
sibolitzarà també el pas del temps, es possible que fos el seu pare ja mort
. Benjamin Péret, el seu gran amor (mort també). Les dos portes que li
queden darrera, la oberta és la psicoanalista i laltre tancada, sense nom,
probablement es refereix a un futur etern.
Dr.Alberca diu que aquest cuadre planteja diferents aspectes de la seva vida com la fustració, la
extremasensivilitat, timidesa, sentit de culpabilitat, somnis i terrors.

12. Una altre de les seves obres:
“Naturaleza muerta” (1963)
Alguns dels comentaris de la obra ens diuen:
Va morir unes semanes despres de realitzar-lo. En aquest cuadre ella
es la flama i al voltant de la llum hi ha una mena de cosmos poètic
levitant. Fins llavors s'havia representat a si mateixa amb la seva
cara. Aquesta llum Remedios convertida en l'ànima de la composició
pictòrica, se'ns presenta transformada en energia i propietària de la
seva llibertat. Subliminalment ens comunica l'arribada de la seva mort
des de la seva obra. Convertida en flama ens observa i ens anuncia
que ha arribat a l'estat de puresa total.
La taula ens remet a la seva infància al seu entorn familiar al qual va
haver de renunciar al fugir d'Espanya. Moltes eren les celebracions
que tenien lloc al voltant d'una taula: menjars, converses, jocs,
dibuixos ... Remeis el recorda i el recupera en aquesta composició.
Videos:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/mujeres-para-un-siglo/mujeres-para-siglo-remedios-varo-pintura/713446/