education

1. Època: la Grècia clàssica i la polis (segles V aC- IV
aC)
S V aC. arribada dels sofistes a Atenes, on vivia
Sòcrates, i moment de màxim esplendor de la
cultura atenenca.
El debat ètico-polític en Sòcrates i
els sofistes

2. Durant aquest segle hi ha dos
grans guerres:
-Guerres Mèdiques:
 1ª –Porta a Atenes (contra perses) al seu màxim esplendor i a ser capital
del món cultural, mandat de Pèricles (446-429 a. C.).Posició preponderant
d’Atenes a la Confederació de Delfos. Primera generació de sofistes.
 També hi feia negoci econòmic. Esparta es rebel·la contra els tributs que
imposa Atenes i s’origina la Guerra del Peloponès.
2ª- Decadència de la ciutat i pèrdua de poder
 Guerra del Peloponès: guerra civil que en ambdues ciutats hi ha partidaris
dels uns i del altres. Aquesta lluita interna porta al govern dels Trenta Tirans
(govern filoespartà) entre els quals hi havia Críties familiar de Plató, que
porten a la mort de Sòcrates després del retorn de la democràcia l’any 399
aC.
 En aquesta època de decadència (mort de Pèricles) arriba la segona
generació de sofistes, amb posicions més radicals.

3. Temes i doctrines de la
sofística
 Se sol parlar de dues generacions de sofistes:
 1-Protàgores, Pròdic, Híppies i Gòrgies.
Posicions respectuoses amb l’ordre establert,
malgrat defensar la relativitat dels valors.
 2- Antifont, Trasímac i Calicles. Cauen en
l’erística (joc lingüístic) o propostes
desorbitades com la llei del més fort de
Calicles (defensa de la phýsis en el camp de
la moral).

4. Característiques de la democràcia
atenesa
 - Els antics hel·lens creien que els aristòcrates
posseïen per naturalesa l’areté (virtut) política. Les
lleis provenien dels déus i calia obeir-les.
 - Democràcia atenesa i participació ciutadana:
l’educació del ciutadà era una necessitat social
nova en democràcia.
 - No hi ha advocats
 - Tribunals formats per ciutadans escollits a l’atzar.
 - El triomf personal depèn de l’eloqüència i la
capacitat d’argumentació.
 - Triomfar a l’assemblea.

5. Els sofistes
 -Els sofistes, metecs (estrangers i, per tant, no podien participar en la
política activa) que ensenyen l’areté política a tothom que els pogués
pagar.
 - Importància de l’educació (paideía). Democratització de l’educació.
 -Ensenyaven areté política a triomfar en els plets o litigis, fins i tot amb
arguments fal·laciosos.
 -Així accedien a l’assemblea els comerciants enriquits en aquest període.
 -La democràcia els havia acostumat que totes les opinions valen.
 -El contacte amb altres pobles i cultures els fa constatar la varietat
d’idees religioses, morals i polítiques. La conseqüència d’aquests
contactes és el relativisme cultural i la negació de l’origen diví de les
lleis. Escepticisme religiós.
 - Hi ha un rebuig de les lleis naturals(phýsis) o divines. Creuen que cada
ciutat ha de fer les seves lleis (nómos). D’aquesta manera mostren que la
llei de la ciutat és convencional i arbitraria. En conseqüència, nómos i
phýsis es contraposen, perquè les lleis de la polis poden modificar-se
mentre que les de la phýsis no.

6. precedent pel seu mètode: abans, deductiu,
ara, inductiu a partir d’observacions sobre
fets particulars.
 No pretenien establir normes objectives, els interessava la finalitat
pràctica.
 oposició physis-nomos: la llei d’origen humà és mutable
 escepticisme religiós, filosòfic i gnoseològic
 defensa relativisme cultural (es qüestiona la moralitat de
l’esclavitud): els contactes amb altres pobles els fa constatar la
varietat d’idees religioses, morals i polítiques. Negació de l’origen
diví de les lleis.
 relativisme i convencionalisme moral: les normes morals són
convencions dels humans.
 relativisme i convencionalisme polític
 relativisme gnoseològic:
 Protàgores, “l’home és la mesura de totes les coses”
 Dues interpretacions amb diferents conseqüències :
 1ª home = individu
 2ª home = espècie humana o comunitat
concreta.

7. Sòcrates
 Sòcrates entenia l’activitat filosòfica com un descobriment personal, més
com una pràctica que una activitat teòrica. Utilitza com a mètode el diàleg.
No va escriure res. S’enfronta als sofistes: no cobrava per ensenyar, ho feia
perquè creia que era el seu deure com a ciutadà de la polis.
 A diferència dels sofistes no defensa cap postura relativista sinó tot el
contrari.
 Sòcrates i els sofistes: en contra del relativisme i la polis anòmica, crítica al
relativisme cultural. Sòcrates vol donar un valor objectiu al saber, a la moral,
i a la justícia.
 Actuació deure moral: “homo habilis” ≠ “homo eticus”
 Daimon o veu interior: compromès amb els ideals de la polis, fins a la mort.
 Mètode socràtic: la maièutica (innatisme), “coneix-te a tu mateix”, més tard
Plató ho resumeix en la tesi “Conèixer és recordar”.

8. La maièutica
 La maièutica segueix un esquema inductiu: partir d’allò que no se sap,
per arribar a aconseguir una definició.
 El mètode socràtic o maièutica consta de 3 parts:
 1ª La ironia, per aconseguir un punt de partida en pla d’igualtat,
persones “ignorants” però deleroses d’aprendre. Segons l’oracle de
Delfos: “només sé que no sé res”.
 2ª El diàleg, pregunta directa sobre qüestions ètiques. Què és la virtut, la
pietat, l’amistat?
 3ª La definició consensuada, en una societat democràtica s’arriba als
conceptes socials bàsics per acord, en contra del relativisme sofístic.
 Dialèctica. El mètode socràtic es basa en la dialèctica o l’art de discutir
mitjançant el diàleg. També per Plató, la retòrica, consisteix en saber
utilitzar el llenguatge, que té com a finalitat, no convèncer com en els
sofistes, sinó conduir les ànimes cap a la veritat.

9. L’intel·lectualisme moral
 Sòcrates identifica el saber amb la virtut i la maldat amb la ignorància. Qui
actua malament és perquè no coneix què és el bé. L’intel·lectualisme moral ens
indica la importància de l’educació, del saber, per promoure la virtut humana o
areté humana.
 La raó és la font del saber, de la virtut, del coneixement del bé i de la felicitat. La
FELICITAT no és la riquesa, la bellesa, el poder, la fama, el força física i el plaer
sensual.
 L’ideal de saviesa és dirigir racionalment la vida. Influència pitagòrica de donar
més importància a l’ànima que al cos. La llibertat s’entén quan la raó domina per
sobre de les inclinacions materials i sensuals, quan l’ànima domina els instints
s’allibera del cos.
 L’intel·lectualisme moral, es fonamenta en dos pressupòsits:
 1r. Existeix un Bé superior, o valors absoluts. Bé universal que es tradueix en
ideals ètics.

12. QUADRE COMPARATIU SOFISTES-
SÒCRATES
Sofistes Sòcrates
Nacionalitat Estrangers Atenès
Mestratge Cobrar per ensenyar
Professionals, erudits,
enciclopèdics
Fruit d’un deure moral:ensenyar al
qui sap. Mestre vocacional
“Ignorant”: “Només sé que no sé
res”.
Antropologia Social i llenguatge Individual: ètica “Coneix-te a tu
mateix”
Valors/lleis Relatius: pactes Absoluts: Justícia, amistat, lleis,
deure...
Discurs Oratòria brillant,
Commoure masses
Diàleg
Convèncer persones
Conclusió Solucions individuals
Relativisme/nihilisme
Solucions col·lectives
Valors i veritats absoluts: Bé

13. Hannah Arendt, La condició
humana
 - Interpretació de Hannah Arendt, La condició humana : divisió entre esfera pública i privada, i entre vita activa (oposada a vita contemplativa): que es divideix en treball,
producció i acció.
 Per entendre el significat de “polític” i “social” en el context antic, cal recórrer a la divisió entre “l’esfera pública” i “l’esfera privada”, i entre vita activa (oposada a vita
contemplativa): que es divideix en treball, producció i acció.
 Pel pensament antic, l’esfera privada estava constituïda per l’àmbit familiar, i tenia a veure amb totes les activitats de la supervivència individual i col·lectiva i per tant, amb
totes les activitats relacionades amb la fertilitat humana. El que avui entenem per economia també entraria aquí.
 H. Arendt adverteix que el terme “economia política” modern, és una contradicció en els seus termes, perquè l’economia té a veure amb la subsistència de l’home i això
pertany a l’esfera privada i no a la pública.
 L’esfera pública és aquella en la qual s’exerceixen les activitats relacionades amb un món comú, i aquestes activitats constitueixen la vida pública.
 En l’esfera privada es dóna un ordre jeràrquic on el pater familias exerceix l’autoritat. És l’àmbit privat de la necessitat (esclaus-treball, dona-fertilitat) i només en ell es
justifica la violència (només és justa quan és necessària per la supervivència).
 En l’esfera pública hi ha una autèntica igualtat entre els seus membres, és l’àmbit de la llibertat. La violència queda com un fenomen prepolític anterior a la llibertat.
 A La condició humana es divideix la vita activa (oposada a la vita contemplativa) en treball, producció i acció.
 El treball té a veure amb la supervivència, amb el que es consumeix cada dia i per tant, el treball no s’exhaureix mai ja que cal reposar constantment per satisfer les
necessitats. El treball reverteix en l’aïllament de l’individu.
 La producció és la tasca de l’artesà que necessita del públic per vendre la seva mercaderia. Creació de productes que s’insereixen en el món. El món és el resultat de les
produccions humanes i sobreviu a l’individu. El món no és la natura ja que sempre és quelcom amb significat per l’home. És la font de tota significació.
 L’acció és el revelar-se (desocultar-se) a través del discurs. És inseparable acció i discurs. L’acció només és tal (no confondre amb iniciativa) si és reveladora, si imposa
l’empremta del qui.
 La impossibilitat de l’acció de ser reduïda a esquema fi - mitjans (és a dir, ociositat des del punt de vista de l’artesà) és el que transcendeix la vida productiva. Aquesta
necessitat de transcendència en l’esfera humana és el que Patocka entén com a “moviment de veritat” en la seva filosofia de la història.
 En el domini públic de la polis grega s’obra la possibilitat de l’excel·lència (areté grega). Segons H. Arendt aquesta excel·lència es possibilitada per l’estructura igualitària
de l’esfera pública (no jeràrquica com la de la família).
 La “vida a cobert” és el “manteniment del foc vital”, no s’arrisca, no té res a perdre perquè el seu únic objectiu és la supervivència.
 En la polis (vida lliure), l’home s’arrisca per la seva llibertat, és una vida al descobert en la qual es pot perdre tot. És aquí on cal situar el començament de la filosofia que
s’inicia amb la sorpresa (thauma) tal com expressa Aristòtil. Així, les respostes que són anteriors a les preguntes, no les eviten, sinó que són el seu punt de partida: “La
història comença on la vida es torna lliure, amb la pertorbació del “petit” sentit de la vida viscut segons el mode d’acceptació. Aquesta és la base de la distinció de Patocka
entre humanitat “prehistòrica” (és a dir, prefilosòfica) i històrica (que és possible preguntar pel sentit d’allò que s’ha llegat per tradició.) Assajos Herètics sobre la Filosofia
de la Història. Una mostra clara de dependència entre polis i filosofia, és el projecte platònic de la Politeia. Una ciutat on poden viure els Sòcrates (homes lliures), que