1. 1
El compromís docent amb els infants
Enric Prats
La incorporació dels drets dels infants en la tasca quotidiana de les escoles exigeix
un tractament sistemàtic i organitzat que depèn, en bona mesura, del compromís
ètic del professorat per dur-la a terme. Aquesta condició es troba estretament
relacionada amb tres factors que contextualitzen la reflexió que exposaré a
continuació: el model de persona que volem educar, la convicció que l’ètica és
susceptible de ser educada (com també la moral) i la seguretat que la tasca docent
no és qualsevol cosa.
Àmbits d’acció i principis ètics
El compromís ètic del professorat suposa una presa de consciència i una capacitat
adequada de resposta davant de cinc aspectes de l’activitat docent:
• En relació amb el saber i la cultura, amb la necessitat de servir d’enllaç
entre el saber acumulat i les generacions joves.
• En relació amb la societat, derivat de la confiança que hi ha dipositat en
l’activitat docent i educativa.
• En relació amb la institució o centre educatiu, per donar coherència a les
accions que es duguin a terme.
• En relació amb la resta de col·legues, en termes de lleialtat i compromís
col·laboratiu.
• En relació amb l’educand, amb els infants i joves, en clau de respecte i
confiança en les seves capacitats, però també com a persones singulars.
Aquest compromís es concreta en un seguit d’actituds i de conductes que giren al
voltant dels principis que cadascú assumeix com a guies rectores de la seva acció.
Se m’acut apuntar-ne els sis següents, ampliables i susceptibles de detallar ad
infinitum: imparcialitat, responsabilitat, modèstia, veracitat, autenticitat,
simplicitat. Siguin aquests, o qualssevol altres del mateix calibre, convé assegurar-
ne sempre la coherència amb els àmbits descrits més amunt, de manera que
mantinguem el mateix criteri amb el saber, la societat, etc., però també que
tinguem l’habilitat de proporcionar cohesió o consistència a les nostres decisions,
com una mostra del respecte a l’infant.

2. 2
La formació del docent en el compromís ètic
És prou conegut que la preparació del professorat es resisteix a trobar mai un punt
final i que sempre ens estem formant. Mai s’acaba d’estar format del tot potser en
cap professió, però ben segur que no en l’activitat docent i educativa. De tota
manera, els mecanismes de què disposem en la formació del professorat, en la fase
prèvia a la incorporació professional i també durant el seu exercici, sempre van
acompanyats d’un marge que queda delimitat per la voluntat positiva d’aprendre
més i de millorar la tasca docent.
En el cas concret que ens ocupa, la formació inicial del professorat de primària,
ampliada a quatre anys d’estudis universitaris des de l’aplicació del procés de
Bolonya, no contempla de manera directa cap competència directament
relacionada amb el coneixement, desenvolupament i seguiment dels drets dels
infants. Aquesta situació es reprodueix també a la formació inicial del professorat
de secundària que, també amb els canvis recents, ara ha obtingut el rang de màster
universitari, que l’estudiant pot cursar després d’haver rebut la formació de quatre
anys en la carrera corresponent (història, biologia, etc.).
La pràctica inexistència dels drets dels infants en els programes oficials de
formació inicial no obsta que hi pugui haver alguna assignatura on el professorat
universitari que la imparteix tingui la sensibilitat per treballar aquest tema. Solen
ser actuacions aïllades, sense una correspondència clara amb la definició del títol
universitari corresponent, excessivament centrats en la transmissió de
coneixements i menys ocupats amb el context de valors on s’hauria d’encabir
aquesta transmissió.
La situació pot millorar lleugerament amb la formació permanent, la que es du a
terme durant l’exercici de la professió. En el cas de Catalunya, existeix una oferta
molt dispersa, entre la que proposa directament el Departament d’Ensenyament,
centrada en els seus temes d’interès i dirigida majoritàriament al professorat de
les escoles públiques, i la que proposen les entitats i organismes reconeguts pel
Departament d’Ensenyament, com ara les universitats, els moviments de renovació
pedagògica, els col·legis professionals, etc. En el cas dels drets dels infants, però, el
pes de la formació permanent del professorat depèn de la iniciativa de les ONG,

3. 3
que tenen més disposició a oferir cursos i materials vinculats als seus objectius
fundacionals.
Causes i raons
De tota manera, l’oferta de formació en drets dels infants es troba atomitzada i
mancada d’un reconeixement adequat a causa de dues raons principals, que no
exclouen altres possibles motivacions.
En primer lloc, el model dominant d’escola, i d’educació, no afavoreix gens que
determinades qüestions passin a ocupar un lloc central en l’oferta educativa.
L’escola està més preocupada per retre comptes en clau d’excel·lència acadèmica,
en les àrees o matèries considerades instrumentals, que no pas a desenvolupar
determinades capacitats o competències que tenen un tractament marginal,
residual o de tercer nivell. Les responsabilitats són plenament compartides entre
famílies, professorat, administració i, per suposat, les universitats.
En segon terme, en relació directa amb les universitats, el fet que els drets dels
infants no formin part de la formació inicial del professorat de primària i de
secundària respon a la manca d’interès del professorat universitari. L’elaboració
de les titulacions esmentades, les de grau de quatre anys per als de primària i les
de màster d’un any per als de secundària, ha estat responsabilitat directa de les
universitats, que havien de desenvolupar unes directrius molt generals dictades
pel Ministeri d’Educació espanyol i que deixaven un marge força ampli per exercir
l’autonomia universitària. En aquest sentit, cada universitat nomenava comissions
específiques per elaborar la proposta de titulació, formada íntegrament per
professorat de les facultats corresponents. Això significa que el grau d’intervenció
del professorat en la preparació de les titulacions noves ha estat força important,
amb la possibilitat de poder seleccionar els temes que els interessaven.
Precisament, l’interès professional i docent del professorat universitari explica la
manca de determinats temes en els plans docents. Un interès directament
proporcional als processos d’avaluació a què es troba sotmès el professorat des de
la posada en marxa de les titulacions noves. Amb el nou marc reglamentari a les
universitats, el professorat és acreditat i avaluat principalment per la seva
dedicació investigadora, i en menor mesura per l’activitat docent. Els mèrits
principals es mesuren pel nombre de publicacions acadèmiques i per la suposada

4. 4
qualitat de les revistes en què s’ha publicat. Unes publicacions que, dit de passada,
solen tenir una repercussió acadèmica minsa, ja que sovint no repercuteix
directament en la mateixa docència, i un impacte social pràcticament nul. A més,
com que els temes relacionats amb els drets dels infants no formen part de
l’agenda investigadora dels grups de recerca universitaris, ja que el seu
finançament depèn de les línies estratègiques establertes per cada govern, és difícil
que entrin dins de les preocupacions centrals del professorat.
Horitzons i propostes
Amb tot, podem comptar amb un horitzó raonablement optimista, ateses dues
circumstàncies, que poden atenuar el balanç anterior. D’una banda, els currículums
per competències poden ser una bona oportunitat per girar la situació. En concret,
la competència social i ciutadana, una de les vuit declarades com a bàsiques per la
Comissió Europea, contempla bona part dels continguts relatius als drets dels
infants, tot i que el seu desenvolupament encara no ha gaudit de l’interès dels
càrrecs polítics de l’administració. En segon terme, la creació d’una xarxa
espanyola sobre temes de recerca en desenvolupament (REEDES), posa les bases
per a un canvi en el punt central d’interessos del professorat, com ho reflecteix la
posada en marxa d’un màster propi de la Universitat de Barcelona, sobre Educació,
Globalització i Transformació Social.
Més a prop, però, podem articular quatre propostes concretes per redreçar la
situació:
1. Atesa la manca d’assignatures en les formacions inicials i la dificultat
d’incorporar-ne a curt termini, es pot incentivar l’elaboració de treballs
final de grau i de màster sobre temes de drets dels infants, sota la tutoria
compartida amb ONG implicades.
2. També en la formació inicial, seria factible promoure estades de pràctiques
obligatòries, tant del grau de formació de mestres com del màster de
professorat de secundària, dutes a terme en ONG i vinculades a centres
educatius, amb la perspectiva de desenvolupar projectes sobre drets dels
infants.

5. 5
3. En l’àmbit de la formació permanent, cal avançar en la consolidació d’una
formació universitària específica de màster, com s’ha iniciat amb el màster
de la UB sobre Educació, Globalització i Transformació Social.
4. Per centrar l’atenció del professorat universitari, és important que les
convocatòries públiques d’ajuts en cooperació i desenvolupament incloguin
de manera específica la recerca bàsica en drets dels infants.