1. Per què les dones espartanes sou les úniques que
domineu els homes?
Perquè també som les úniques que parim homes.
(la dona de Leònides a un foraster)
2. La dona espartana gaudia d’una vida amb més llibertats i
possibilitats que la resta de dones gregues. Esparta, doncs, es
coneix avui com una excepció. Molts es pregunten a què es deu
aquesta excepcionalitat ...
Tot i que la seva història és, d’avui, certament incerta, es
a dia
creu que
durant el s. VII a.C. el savi legislador
Licurg escriví les lleis que van regir,
durant anys, la societat espartana. La
jerarquia i organització social, així com
la sorprenent -i relativa- autonomia
femenina es devia únicament al seu
dictamen de lleis.
3.
La seva Constitució posava atenció i especial èmfasi a
l’educació i les condicions en què creixien les criatures de la
regió. La quitxalla, independentment del seu sexe, havia de
créixer forta i sana, capaç de servir, més tard, la seva pàtria.
Per aquesta, havien de desenvolupar un sentiment d’estima
més gran que el que creixia per la pròpia mare.
4. INFÀNCIA
La seva educació era
pràcticament la mateixa: una
estricta i rigorosa preparació
física, on els formaven amb
carreres, lluites, llançament
de javelina, de disc...
En aquella edat existia
tal igualtat que, fins i
tot, arribaven a
competir entre ells. En
el cas dels nois, per
esdevenir poderosos
soldats; en el cas de les
noies, per realitzar-se
com a mares formoses, i
així, parir nens
físicament mereixedors
de ser espartans: forts i
sans.
5. Les noies duien sempre el peple dori, un vestit
amb una obertura a cada lateral, de manera que
deixava entreveure gran part de la cama,
permetent, però, gran mobilitat.
6. VIDA ADULTA
Així doncs, la diferenciació entre els dos sexes no es
feia tangible fins que la dona entrava en edat de
casar-se (dels vint als vint-i-cinc anys) i ho feien amb
homes d’edat molt superior. Crear una descendència
fèrtil i gràcil era l’únic i gran objectiu de la dona; pel
que havia estat estrictament preparada. El moment
de perpetuar la raça espartana era totalment decisiu
per a tots els seus ciutadans. A les dones, doncs, se
les valorava, idolatrava i cuidava bàsicament per
aquest fet: per engendrar, parir i ser les mares d’un
petit i futur joiós espartà.
7. De fet, eren només algunes espartanes les que
tenien l’honor de ser enterrades en una tomba
amb el seu nom inscrit i les seves defuncions
eren considerades igual d’heroïques: el soldats
morts a peu de guerra,
i les mares que morien
durant el part.
8. Les dones espartanes eren les úniques que
podien tenir i heretar propietats, això va
portar a moltes dones a acumular grans
fortunes, fins i tot a rivalitzar amb alguns
homes poderosos. Existeixen documents
històrics que afirmen que un terç de tot el
territori espartà era posseït per dones.
Dirigien les seves riqueses com volien.
Gaudien d’una vida pública, i es consideraven influents en la
comunitat; les seves opinions eren respectades i es tenien en
compte. Tot i així, no podien participar als òrgans de govern ni
accedir a càrrecs públics, no podien parlar en l’assemblea pública,
ni podien participar en reunions d’homes, ni a l’exèrcit, però no
per això eren relegades a les tasques domèstiques. Moltes d’elles
comptaven amb criades.
9.
Les dones espartanes eren considerades dones admirables: cultes,
que llegien i que parlaven amb soltesa- considerada gosadia per a
la resta de regions-, eren directes i xerraires i d’extrema bellesa. Els
adjectius que s’usaven per a elles anaven, sorprenentment, des de
segures i independents, fins a riques i poderoses. Eren, sens dubte,
dones amb caràcter. I si no, recordeu Helena d’Esparta ...